Gens resulta senzill quan es parla de migranya. Són molts els factors que la desencadenen, les variacions individuals o les diferències en la resposta davant els tractaments proposats. L’exercici físic suau ha estat, no obstant això, una de les recomanacions unànimes en la majoria dels tractaments. Però, és realment l’exercici tan positiu per combatre-la? Una revisió alemanya ho posa en dubte, almenys referent a la intensitat dels atacs.
La International Headache Society (IHS) estableix diversos criteris per determinar que una persona pateix migranya. Ha de sofrir en la seva vida almenys cinc atacs que poden durar de quatre a 72 hores, sense tractament o amb tractament però sense èxit; ha de presentar almenys dos de les següents característiques: migranya unilateral (a un costat del cap), palpitant i d’intensitat moderada a aguda; i, finalment, almenys un dels següents símptomes associats: nauseas, vòmit i molèstia davant el soroll i la llum intensos. Un terç dels pacients amb migranya tenen, a més, canvis neurològics, en la majoria de casos visuals, que es presenten abans de l’episodi de migranya.
Ambigüitat en les recomanacions
Són moltes les recomanacions que els especialistes donen per millorar els símptomes de la migranya. Els beneficis de l’exercici físic com a part del tractament, malgrat aconsellar-se de forma habitual, ha estat centre de discussions en l’àmbit teòric. El consens internacional assegura que l’exercici pot ajudar a reduir la freqüència, la durada i la intensitat dels atacs. Per contra, hi ha casos clínics que suggereixen que els episodis d’exercici precipiten aquestes jaquecas.
L’exercici redueix la intensitat dels atacs de migranya, però no la freqüència ni la seva durada com es creia fins araUna revisió recent ha recollit ara tots els estudis disponibles i casos clínics de1962 a 2007, que al seu moment van investigar l’esport de resistència en teràpies de migranya. L’anàlisi, dut a terme per investigadors de la Universitat de Regensburg (Alemanya), conclou que l’exercici redueix, efectivament, la intensitat dels atacs de migranya, però no la freqüència ni la seva durada, tal com asseguraven estudis anteriors. Els resultats s’han publicat en “Headache”, la mateixa revista que en passats anys havia publicat nombrosos estudis que asseguraven coses ben diferents.
Volker Busch, investigador principal de l’anàlisi, recorda davant els resultats que l’exercici per tractar la migranya està recomanat i fins i tot es promociona en la majoria de llibres de referència, guies de tractament o pàgines web sobre la temàtica. La majoria d’aquestes recomanacions, no obstant això, fan referència a “estudis anecdòtics”, explica l’expert, que asseguren així i tot que l’exercici regular pot reduir la severitat i la freqüència de la migranya, així com eliminar-la per complet en alguns casos.
L’esport redueix la intensitat
En l’anàlisi, els investigadors van examinar si les recomanacions d’exercici es basen en dades suficientment adequades com per fixar els requeriments necessaris d’esport. Curiosament, tots els estudis (vuit recerques i quatre casos clínics) van incloure programes d’entrenament de resistència aeròbica. La majoria d’estudis no van trobar cap reducció substancial dels atacs de mal de cap o de la durada dels mateixos gràcies a l’exercici continuat. En canvi, sis dels estudis sí que van mostrar una reducció en la intensitat del dolor.
Segons els investigadors, hi ha nombroses limitacions metodològiques que posen en dubte la validesa d’aquests estudis: diagnòstics incerts, nombre massa petit de casos, estudis sense grup control i, finalment, poca o cap informació sobre els estats de mal de cap abans i després dels estudis. Per tant, segons Busch, tan sols es pot fer una estimació poc segura de la validesa dels exercicis aeròbics de resistència per a la migranya i es requereix, per tant, més recerca.
Altres tractaments
Ni l’esport ni cap altra teràpia poden suprimir de forma definitiva la migranya. I encara que ara sembla ser que l’esport només redueix la intensitat del dolor, sí que hi ha altres mètodes que ajuden a reduir les freqüències i les durades. Depenent de la intensitat de la jaqueca, els especialistes recomanen des d’analgésicos simples, com a àcid acetilsalicílico i paracetamol, fins a fàrmacs selectius depenent de la situació concreta de l’afectat.
Sumat al tractament farmacològic, hi ha altres mètodes destinats a no desencadenar atacs de migranya. Evitar el consum de certs tipus d’aliments pot ajudar a eludir atacs concrets de mal de cap: alguns formatges, l’alcohol o les nous, són alguns exemples. Fugir de l’estrès, romandre en ambients tranquils o allunyar-se de les bullícies són unes altres de les recomanacions dels experts. La menstruació és un factor desencadenant que, com és lògic, és impossible d’evitar.
Si l’esport, sobretot l’intens, no és adequat per als episodis de migranya, què passa amb les persones afectades per els qui l’esport és la seva vida? Molts professionals o afeccionats, pateixen maldecaps després de l’esforç, especialment, quan participen en esports de contacte (futbol o lluita). Aquests dolors solen ser atribuir-se a un possible traumatisme immediat o ja patit amb anterioritat, o a un esforç particularment intens que probablement haurà reduït l’oxigenación dels teixits.
Aquestes cefalees mai s’associen a la migranya clàssica. La veritat és, no obstant això, que l’esforç intens pot desencadenar episodis greus. Al congrés de 2001 de la International Headache Society (IHS) es van presentar el resultats d’un estudi portuguès en 21 dones amb antecedents de migranya a les quals es va sotmetre a la prova de Wingate (prova física d’intensitat creixent fins que el participant arriba al límit). Gairebé un 53% de les participants van sofrir una veritable crisi de migranya.
En els casos de migranya en els esportistes, un dels tractaments més habituals és el farmacològic, encara que cal tenir en compte els efectes que certs medicaments tenen sobre el rendiment físic. En molts casos també s’acostumen a dur a terme tècniques de retrobioalimentación (tècnica de relaxació), sovint com a complement a la teràpia amb fàrmacs. El metge, en ocasions, també recomana un canvi en l’activitat esportiva o fins i tot fins a una reducció de la mateixa.
