Els pacients i la societat en general no poden esperar més. És necessari un canvi del plantejament actual del Sistema Nacional de Salut (SNS) que es dirigeixi cap a un enfocament centrat en el pacient crònic. Però no es tracta d’una demanda exclusiva del col·lectiu de persones amb diabetis, sinó d’una qüestió lògica. I és que l’increment de la població envellida, per l’augment de l’esperança de vida, fa que el nombre de persones amb patologies cròniques sigui cada vegada major i, davant això, el sistema sanitari a Espanya ha d’estar preparat per donar una resposta efectiva. En aquest article s’insisteix en la necessitat d’un model de salut orientat cap a la cronicitat i es donen les claus per engegar-ho.
La prevalença de la diabetis
Quant a la seva prevalença, la diabetis és una patologia amb els índexs més elevats a nivell mundial i, en el cas concret d’Espanya, se situa gairebé en el 14%, la qual cosa suposa que uns sis milions de persones tenen diabetis al nostre país. Sobre aquestes dades cal fer dues puntualitzacions:
- 1. El 90% de les persones amb diabetis tenen la tipus 2, és a dir, aquella que es pot prevenir o retardar i en la qual més hauria d’incidir i actuar un sistema sanitari orientat cap a la cronicitat.
- 2. S’estima que prop de dos milions d’espanyols tenen diabetis i no ho saben encara. És una xifra altíssima i molt preocupant, ja que com més tard sigui diagnosticada, més probable és que es puguin generar complicacions evitables de la mateixa. Per aquest motiu s’hagi d’invertir més en protocols a través dels quals poder realitzar una detecció primerenca.
Els pacients amb diabetis no poden esperar més: necessiten ara un sistema sanitari que pensi i actuï en clau de cronicitat i que doni respostes eficaces a les característiques concretes d’aquesta patologia.
Un procés crònic de gran impacte
La diabetis ha de considerar-se com un procés crònic de gran impacte, tant per als pacients com per al sistema sanitari públic i la societat en general. Aquesta és una patologia que pot derivar en nombroses complicacions que desemboquin en altres malalties. La diabetis comporta, per exemple, un important risc de dolència cardiovascular, problemes de visió o lesions en ronyons. És essencial comptar amb un SNS preparat, no solament per assumir aquestes altres patologies derivades de la diabetis, sinó també per poder prevenir-les o retardar-les.
L’increment de les patologies cròniques és una de les conseqüències de l’augment de l’esperança de vida. I aquestes malalties de llarga durada, i en general de progressió lenta, limiten la qualitat de vida de les persones afectades i dels seus cuidadors. Davant aquesta situació, és necessari que la sanitat pública estigui llista per assumir els reptes que aquestes plantegen.
L’organització actual dels serveis del SNS, centrats en la resolució de patologies agudes, afavoreix una atenció episódica dels problemes de salut amb un enfocament curativo, valorant poc els aspectes preventius, la perspectiva de les cures i la responsabilitat de les persones sobre els mateixos. Per tot això, la transformació cap a un model millor preparat per afrontar la prevenció i la gestió de la cronicitat resulta imprescindible, si es pretén que el SNS sigui, d’una banda, sostenible i, per una altra, que pugui donar una adequada resposta als pacients.
Claus per engegar un model de cronicitat
Per assumir i engegar un model de cronicitat efectiu és necessari implicar a l’estructura i organització de la sanitat pública, als professionals sanitaris i als pacients.
En aquest sentit, l’abordatge de la cronicitat requereix fomentar el treball en equips interdisciplinaris, formats pels diferents professionals dels serveis sanitaris implicats en l’atenció a aquests pacients, que garanteixin la continuïtat en les cures amb la màxima participació del malalt i del seu entorn. Cal conscienciar als professionals sobre el pacient crònic, ja que és un pacient pluripatológico. Per tant, és important que s’involucri directament a l’Atenció Primària, ja que són els professionals d’aquesta branca els que primer veuen als malalts abans de derivar-los als especialistes i als quals primer acudiran davant una possible complicació de la seva patologia.
D’altra banda, després del diagnòstic d’una patologia crònica és indispensable apostar per l’educació del pacient, un altre dels pilars en els quals s’ha de basar un sistema centrat en la cronicitat. La formació en diabetis és indispensable perquè la persona amb aquesta dolència conegui ben el seu diagnòstic, però també perquè l’assumeixi, accepti i executi un canvi en el seu estil de vida i puguin evitar-se a mitjà i/o llarg termini les complicacions derivades d’aquesta. Aquesta via portarà a un millor autocuidado per part de la persona i, per tant, suposarà la prevenció o el diagnòstic precoç d’altres problemes que puguin sorgir. Consisteix a apostar per l’apoderament del pacient i, també, per tenir en compte la seva opinió en els tractaments que se li prescriguin; ambdues qüestions potenciaran l’adherència a aquests, tan important en les dolències cròniques.
A més, és necessari una millor coordinació entre Atenció Primària i Atenció Especialitzada. Aquesta qüestió resulta indispensable, en primer lloc, per oferir una millor atenció al pacient i, en segon lloc, perquè suposarà una major eficàcia del sistema sanitari i també de l’ocupació dels recursos disponibles, per tant, també implicarà una retallada en la despesa sanitària.
En el cas concret d’Espanya, és necessari comptar amb totes les comunitats autònomes en aquesta nova realitat i que s’atengui a tots els pacients crònics amb unes mateixes directrius sense importar en quin lloc del país resideixin.
