“Moltes persones es mediquen per a anestesiar noves emocions”

Camí de dos anys, la pandèmia marca el ritme de vida dels ciutadans. Han augmentat les visites a les consultes dels experts?

El treball està sent intens. La cinquena ona ha tornat a estrènyer i ha afectat molta gent. Jo atenc, sobretot, a pares que busquen solució al seu estrès o a la frustració de veure com els fills estan anant als hospitals. Però també parlo amb metges i sanitaris que busquen refugi en la consulta. Els seus símptomes són els clàssics de la síndrome d’estar cremats: fatiga crònica i malestar intern. Hi ha alguns que s’han plantejat abandonar la seva professió per esgotament i per la falta de comprensió i consideració per part de moltes persones.

Vol dir que a vegades no som realistes que els efectes de la covid-19 són igual per a tots: metges, sanitaris, cuidadors…?

La població no és conscient pel que estan passant, però no solament en el treball o en la vida normal, sinó també a nivell emocional. Els cuidadors no estan rebent les atencions que necessiten. Les persones que són cuidadores, ja siguin experts o familiars, són molt sensibles, estan irascibles, cansats… són símptomes de la fatiga pandèmica que afecta les relacions de parella, als fills, al treball. Cal saber gestionar la incertesa. El nivell d’ansietat és altíssim.

És moment de revisar la nostra salut mental?

Jo sóc partidària de fer-ho cada cert temps, no sols davant situacions excepcionals com aquesta. No sols cal cuidar la salut física. Aquest augment d’ansietat, de preocupació, de por, d’esgotament i de desgast ens farà pagar un preu emocional i físic. El nostre cos parla. Una cosa és tenir un dia estressant i una altra, com portem ara, any i mig. L’estrès es cronifica i quan això ocorre hi ha un cost neurològic i fisiològic. Emmalaltim més, el sistema immune es deteriora, s’afebleix, i tindrem més problemes. Es crea una espècie de cercle viciós que si no s’atén pot acabar malament.

Quin és el senyal d’alarma?

A nivell emocional és el malestar amb tots els seus símptomes habituals: dificultats per a dormir, canvis de pes, ja sigui guanyant o perdent; la irascibilitat, conflictes constants, l’augment de consum d’alcohol, conductes compulsives, l’addicció a les pantalles, al joc…

És llavors quan cal fer el primer pas. Què recomana: anar al metge de família o a l’especialista directament, ja sigui psicòleg o psiquiatre?

El primer seria parlar-ho en l’entorn familiar. Estar disposat a parlar, a escoltar, departir i respectar és important. Si es pot resoldre en aquest cercle més pròxim, molt millor. El segon pas pot ser triar a algú de confiança, però extern a la família, que potser ens pot servir d’ajuda en transmetre’ns confiança. Si les coses es posen lletges, molt desagradables, que es veuen que no avancen, amb conflictes constants i sensació de frustració, és el moment de posar-se en contacte amb un professional. Poden ser psicòlegs, que som terapeutes de família i estem preparats per a ajudar aquesta dinàmica familiar o a gestionar les emocions, o psiquiatres, si ja hi ha alguna patologia o trastorn més farmacològic.

Per què continuem sent tan reticents a l’hora d’acudir a un psicòleg o al psiquiatre?

Continua existint aquesta reticència, però em crida l’atenció per a bé, que des que vaig venir a Espanya després del 11-S, la situació ha millorat moltíssim. Hi ha menys prejudicis. Hi ha més conscienciació, més coneixement, es naturalitza més i tot això succeeix gràcies a l’educació, a tenir més informació, a saber que si tens un problema psicològic o emocional, hi ha un tractament i hi ha uns especialistes. La majoria dels prejudicis tenen el seu origen en la falta d’informació o coneixement.

L’últim informe de la Junta Internacional de Fiscalització d’Estupefaents, de Nacions Unides, revela que Espanya encapçala el consum mundial lícit d’ansiolítics, hipnòtics i sedants, que en 2020 va augmentar un 4,5% i va superar les 91 dosis diàries per cada 1.000 habitants. Són xifres que espanten. Per què encapçalem aquesta classificació?

Observo que la població en general no té molta prudència a l’hora de prendre medicació. Si et dol alguna cosa sempre hi ha algú que et diu pren-te això o allò. Es parla de medicina com si tothom fos expert. Certs medicaments es prenen massa a la lleugera, i cal anar amb compte.

A què obeeix aquest autoconsum?

Moltes persones es mediquen per a anestesiar determinades emocions en comptes de gestionar-les. Hi ha persones que es refugien en l’alcohol i unes altres en les pastilles. No van al gra o intenten resoldre els problemes. Tot això té tractament, però potser la seva solució més ràpida és prendre’s una pastilla, però cal anar amb compte perquè algunes són molt addictives.

Hi ha alguna alternativa terapèutica a aquest consum?

No sols parlar amb l’especialista, sinó també portar unes pautes i un tractament. Parlar és molt terapèutic. Esplaiar-se, dir les coses pel seu nom i arribar a entendre el que està passant per a poder trobar alternatives.

Cada dia més personatges populars parlen dels problemes que els provoca l’estrès, l’ansietat, les addiccions… Aquestes actituds poden suposar un canvi social en la manera de veure la salut mental? En poques paraules, perdre la por.

Tant de bo. Tot això pot ajudar a moltes persones que estan sofrint el mateix i que potser no s’atreveixen a demanar ajuda, o no saben el que els passa o no saben com es diu el que asseguin. Això és molt freqüent en consulta. Persones que diuen que sofreixen ansietat, però ho veuen com a nerviosisme, i l’ansietat és una altra cosa que va una mica més enllà. Han estat molt valents. Les persones públiques quan comparteixen una experiència així, no sols són humils i valentes, sinó que contribueixen al fet que moltes altres puguin trobar una esperança i a demanar una ajuda que existeix.

Com ens han afectat aquests gairebé 20 mesos d’aïllament social i restriccions?

Sobretot han estat estressants. Augmenta la incertesa, dificulta la capacitat de poder planificar, i a això no estàvem acostumats. Hem hagut d’exercitar la tolerància a la frustració, que està associada a la capacitat d’esperar la ratificació immediata. Estem aprenent a gestionar la paciència, l’espera. L’adaptar-nos als canvis en l’últim minut. I també estem aprenent a improvisar. A decidir sobre la marxa. Després d’enguany i mitjà hem millorat molt.

Emocionalment sortim tocats o més forts com es diu? Hem sabut treure el millor de nosaltres?

En alguns casos sí, però en uns altres hi ha persones que estan sofrint molt. No estan en la fase d’aprenentatge. Encara que tots hem après alguna cosa durant aquest període, no es poden comparar amb aquelles que hagin perdut a persones pròximes.

Més resilients, potser?

L’ésser humà té la capacitat d’aprendre i sortir més forta, però com encara la cosa no ha acabat, seria una mica precipitat avançar-se als esdeveniments.

És vostè optimista enfront d’aquesta situació?

Jo crec que això sí que s’acabarà, com va passar amb les anteriors pandèmies i van ser pitjors. Ara tenim una medicina que no existia abans, per això confio que acabarà, però deixarà una forta petjada emocional en la nostra memòria.

Quins poden ser aquests rastres que se’ns quedin dins per sempre?

Cansament, esgotament i, sobretot, les pèrdues. Tot ha canviat, fins i tot la nostra manera de treballar. Mai m’hauria imaginat que anava a passar consulta via ordenador o tauleta. He estat sempre molt conservadora en aquest sentit i he preferit fer-lo presencialment. He après una nova manera de treballar. Un dels meus assoliments personals en aquest temps és que he descobert que és possible, que funciona i que obre unes portes molt interessants. Era una manera de treballar de la que pensava que no era l’adequada. Estava equivocada, però tot ha estat qüestió de posar-se a això.

Des que va començar tot, també hem hagut d’aprendre altres aspectes. Per exemple, dir “no” a moltes coses o posar límit a situacions que ens desborden bé laboralment o en el mateix dia a dia. Sabem dir basta?

No sempre. Això té molt a veure amb l’assertivitat, amb la capacitat de dir no i sentir-se amb aquest dret. No sentir-se culpable o fins i tot sentir por en tenir límits. És alguna cosa que veig en molta gent: sofreixen d’ansietat perquè no saben o no se’ls ha ensenyat a posar límits. El que se’ls ha ensenyat és que dir “no” està prohibit o és de mala educació o és de ser una persona egoista. Cal dir-ho amb convicció.

Com s’aprèn a dir “no”?

El meu pare sempre em va dir: “No ofereixis el que no vulguis fer o no puguis realitzar, perquè després et ressentiràs. I et pot afectar negativament”. En resum, l’art de dir “no”. Això és important. Ho vaig aprendre d’ell des de petita i m’ha ajudat molt. No m’agrada dir “no”, però tampoc m’incomoda. A mi m’ha passat durant el confinament. Vaig dir que no a alguna cosa i l’altra persona no ho va acceptar. Aquesta amiga no va entendre que digués “no” en aquest moment, però jo estic tranquil·la. Després de viure en moltes societats, veig que aquí el “no” no s’emporta molt bé. Hi ha persones que no s’atreveixen a dir-ho, però després a vegades parla mal de l’altra o la responsabilitza de qualsevol decisió. En el món anglosaxó un es fa responsable del seu “no” i del seu “sí”, i no està mal vist. Aquesta és la diferència.

Per cert, ha citat al seu pare, el psiquiatre Luis Rojas-Marcos. Va ser determinant a l’hora de dedicar-se a la psicologia?

Ha tingut un paper molt important, però no des del punt de vista que em recomanés que agafés aquest camí, perquè això mai ho ha fet… M’interessava molt el que feia amb els pacients. Ell sempre em diu que mai el va sorprendre que agafés aquesta professió.

Algun consell especialment?

Ha estat un dels meus principals mentors i m’ha donat molts. Per exemple, fer el que m’agradi i ser feliç fent-ho. Tenir força de voluntat i disciplina davant l’esforç. El ser fidel així mateixa. I m’ha ajudat a aprendre a escriure. M’encanta, però em costa.