La mort sobtada d’una persona jove i aparentment sana és un fet que produeix un gran impacte social i familiar, sobretot si té lloc durant la pràctica esportiva. La mort del jugador del Sevilla Antonio Porta reobre el gran debat sobre aquest tipus de defuncions, que planteja quins han de ser les exploracions mèdiques a les quals ha de sotmetre’s una persona abans de realitzar un esport. Un estudi publicat recentment assenyala com un programa de revisió que detecta problemes cardíacs ocults pot reduir la mort sobtada dels atletes.
Són molts els casos de mort sobtada en el terreny de joc. El futbol en concret està present en la majoria d’estadístiques com un dels esports en els quals ocorren més morts d’aquest tipus. La mort d’Antonio Porta, futbolista del Sevilla de 22 anys, després de múltiples parades cardiorrespiratòries, torna a reformular preguntes encara sense resposta. Un 90% de les causes són fins ara diagnosticables a través de proves o dels historials clínics. Però encara hi ha molts casos que, malgrat revisions completes, s’escapen del previst. Queda encara molt camí per recórrer.
En general, la incidència de mort sobtada durant l’activitat esportiva és escassa i varia segons el país i l’esport practicat (al voltant de 0,26 casos per 100.000 habitants a l’any). En esportistes de competició de les high schools americanes s’estima entorn d’1 cas entre 200.000 a l’any, mentre que en corredors de marató la incidència és d’1 per 50.000 i en joggers d’1 per 15.000 practicants a l’any. A Espanya es calcula que més de 12 milions de persones practiquen esport, amb més de 6 milions d’esportistes federats. No hi ha dades concloents sobre els casos de mort sobtada associada a l’esport al nostre país. Segons les dades de la Mutualitat General Esportiva, entre 1994 i 1997 es van produir 191 defuncions, la majoria d’origen traumàtic i només 21 (10,9%) de causa cardíaca.
Actualment la Federació Espanyola de Medicina de l’Esport està dissenyant un Registre Nacional de Mort Accidental i Sobtada en l’Esportista (MASD) que indubtablement tindrà un valor extraordinari per conèixer la incidència i causes reals d’aquest procés entre els esportistes del nostre mitjà. Dins de les causes que provoquen mort sobtada entre els esportistes, la patologia cardiovascular és la més freqüent, igual que en la mort sobtada no associada a l’esport. En practicants de major edat predomina la malaltia ateromatosa coronària, mentre que en els més joves destaquen les cardiopaties d’origen congènit. S’han publicat diverses sèries de mort sobtada associada a l’esport que difereixen quant a la població estudiada i al mètode d’estudi. Una de les més interessants és una sèrie espanyola procedent del mig forense, que revisa els casos ocorreguts a Espanya des de 1995 fins al 2001. En l’estudi es van recollir 61 casos de mort sobtada en una edat compresa entre els 11 i els 65 anys, sent 59 d’ells homes i 2 dones.
La causa més freqüent de mort sobtada entre els esportistes és la patologia cardiovascular, igual que en la mort sobtada no associada a l’esport
Els esports més freqüentment implicats van ser ciclisme (21), futbol (13) i gimnàstica (5). Les causes més habituals de mort en aquests pacients van ser la malaltia ateromatosa coronària en 25 casos (40,9%) i la majoria majors de 30 anys, miocardiopatía arritmogénica en 10 (16,3%), miocardiopatía hipertrófica en 4 (6,5%) i la hipertròfia ventricular esquerra idiopática en 3 (4,9%). En 10 casos, tots menors de 30 anys, l’origen de la mort va ser indeterminat. En 16 casos existien antecedents patològics i en 3 s’havia diagnosticat la malaltia que va provocar la defunció. Aquestes dades revelen que les principals causes de mort sobtada identificables en esportistes menors de 30 anys són la miocardiopatía arritmogénica i la hipertròfia ventricular esquerra greu encara que un 30 % són inexplicables.
Ciclisme i futbol, major risc
En el cim de la negra estadística de la mort sobtada es troben el futbol i el ciclisme. És probable que el major nombre de casos sigui a causa que són alguns dels esports més practicats, encara que cal tenir en compte que, sobretot el ciclisme, és un esport que exigeix un alt nivell d’esforç i en el qual es troba bastant estès l’ús de substàncies no autoritzades (dopatge). L’alarma en aquest esport va saltar en 1965 quan el britànic Tom Simpson va morir de forma fulminant quan ascendia el Mont Ventoux, en el Tour de França. Posteriorment es va comprovar que Simpson va sofrir un atac al cor com a conseqüència de les substàncies dopantes que havia pres hores abans. A aquest cas li van seguir uns altres com el del ciclista italià Denis Zanette i el del francès Fabrice Salanson, tots dos morts en el 2003.
El futbol és un altre dels esports amb un major nombre de casos. El 26 de juny del 2003 en la Copa de les Confederacions jugada a França, les càmeres de televisió van captar com es va desplomar el camerunès Marc-Vivien Foe, que va morir en els vestuaris. En 2004, altres dos jugadors van córrer la mateixa sort, el jugador del Benfica Miklos Feher i el defensa brasiler Serginho, del Sao Caetano. En les diferents sèries publicades, els esports més relacionats amb la mort sobtada varien segons els països. En les americanes, els esports de major risc són el bàsquet i el futbol americà, amb el 68 i el 76% dels casos, respectivament.
En una seriï forense irlandesa, l’esport que més casos de mort sobtada va produir va ser el golf, amb un 31% i el futbol gaèlic amb el 21,5%, mentre que en un estudi italià, amb 49 casos registrats, l’esport més freqüentment implicat va ser el futbol amb 22 casos (44,8%), seguit a distància pel bàsquet amb 5 casos (10,2%), la natació amb 4 casos, i el ciclisme amb 3 casos. En la sèrie espanyola, el futbol va estar associat a un gran nombre de casos (21,3% del total i el 33,3% en els menors de 35 anys) però l’esport més associat a mort sobtada va ser el ciclisme, responsable del 34,4% de les defuncions.
S’ha proposat una classificació dels esports, amb vista al risc cardiovascular i mort sobtada que poden comportar, d’acord amb els seus components estàtic i dinàmic. Els exercicis dinàmics produeixen gran consum d’oxigen i sobrecàrrega de volum. Per contra, en els exercicis estàtics el més característic és el gran augment de la pressió arterial i la sobrecàrrega de pressió en el cor. La majoria dels esports associats a mort sobtada tenen un component dinàmic alt i estàtic moderat o alt.
Un estudi d’investigadors de la Facultat de Medicina de la Università degli Studi vaig donar Padova (Itàlia), publicat recentment en la revista JAMA, assenyala que un programa de revisió que detecta problemes cardíacs ocults pot reduir la incidència de mort sobtada en atletes. En l’informe s’indica que, en 2004, l’índex de mort cardíaca sobtada a la regió de Véneto es va reduir en 89%, (de 3,6 a 0,4 per 100.000 persones/any) després que comencés el programa en 1979. El programa d’avaluació també va conduir al fet que el 2% dels atletes resultés desqualificat de la competència per raons mèdiques, segons va assegurar l’equip d’investigadors cardiòlegs.
Resulta obvi que una valoració de l’estat de salut prèvia a la pràctica esportiva és necessària per prevenir problemes. Malgrat això, no sempre se segueixen les recomanacions, considerant a la revisió mèdica com un mer tràmit burocràtic incòmode. En aquest cas no són només importants els controls dels atletes d’elit i dels esportistes federats, sinó que hauria de posar-se l’accent en les revisions de totes aquelles persones que realitzen esport de forma habitual, sobretot, per sobre dels 30 anys. Les societats mèdiques i esportives marquen unes pautes que s’han de seguir, encara que no existeix consens. Les recomanacions de l’American Heart Association respecte al reconeixement mèdic inclouen: revisió dels antecedents familiars (especialment quant a morts sobtades o malalties cardíaques), antecedents personals (soplos, hipertensió, fatiga, síncope i dispnea o dolor toràcic associats a l’exercici) i una exploració física (soplos, polsos femorales, trets de síndrome de Marfan i mesura de la pressió arterial).
Les autoritats europees també recomanen la pràctica rutinària d’un electrocardiograma (ECG) i d’una prova d’esforç; de fet, l’informe italià li atribueix bona part de l’èxit del seu programa a aquestes avaluacions regulars. L’ECG pot ser útil per detectar malaltia coronària, miocardiopatía hipertrófica i alteracions arritmogénicas. L’ecocardiograma també pot ser una important arma preventiva, sobretot en presència d’alteracions electrocardiográficas suggestives d’hipertròfia ventricular. Per prevenir la mort sobtada en afeccionats a l’esport potser caldria realitzar campanyes de sensibilització dirigides a la població perquè se sotmetessin a reconeixements mèdics específics abans de practicar-ho, especialment en esports com el ciclisme.
