És la més complexa de les malalties rares; és, de fet, un conglomerat de malalties que tenen en comú el segrest genètic d’una de les 11 enzims requerits per transformar les cadenes de sucre en proteïnes i possibilitar el metabolisme cel·lular.
Es tracta d’un grup de malalties metabòliques hereditàries causades per l’absència o irregularitats en el funcionament dels enzims encarregats de processar als glicosaminoglicanos, sucres de cadena llarga que resulten imprescindibles en la construcció d’ossos/ossos, cartílags, tendons, còrnies, pell o teixit connectiu. El nom es deu al fet que els glicosaminoglicanos eren coneguts fa temps sota la denominació de mucopolisacáridos.
Mancant alguna de les 11 enzims encarregats de regular aquestes substàncies, els glicosaminoglicanos s’acumulen en les cèl·lules de sang i teixits, causant lesions que posen en escac el desenvolupament de l’organisme i que poden alterar, en molts casos, la funció cognitiva. Es tracta d’una mutació genètica que afecta solament als individus que hereten el gen defectuós per part de tots dos pares (l’excepció a aquesta norma la constitueix la mucopolisacaridosis tipus II, o síndrome d’Hunter, en la qual només la mare transmet el gen defectuós al fill). Coses de la genètica, és possible que pares i germans d’un nen malalt no presentin mostres de malaltia. Els no afectats, no obstant això, poden transmetre la malaltia als seus fills.
Classificació fart complexa
Les mucopolisacaridosis (MPS) es consideren totes elles malalties d’emmagatzematge lisosómico; comparteixen molts signes clínics, però presenten graus molt diversos de gravetat. Pot ser que les seves característiques no siguin evidents en néixer, però progressen a mesura que l’emmagatzematge de glicosaminoglicanos afecta a ossos/ossos, teixits i altres òrgans. Les complicacions neurològiques poden incloure danys a les neurones així com dolors i deterioració en la funció motora. S’han identificat set tipus clínics i diversos subtipos de mucopolisacaridosis.
Depenent de la gravetat dels símptomes, per exemple, la MPS I es divideix en tres subtipos causats per un dèficit de l’enzim alfa-L-iduronidasa. La MPS I H, o síndrome d’Hurler, és el més greu. Els malalts presenten retards en el desenvolupament abans ja del primer any de vida, i el desenvolupament es deté per complet entre els 2 i els 4 anys. El llenguatge pot sofrir limitacions a causa de la pèrdua de l’audició i a l’agrandamiento de la llengua. Amb el pas del temps, les membranes transparents de la còrnia s’ennuvolen i la retina es deteriora; la síndrome de túnel carpiano fa aviat la seva aparició i la funció motora es veu molt compromesa. Fetge, melsa i cor experimenten un creixement desproporcionat, els malalts presenten una respiració sorollosa i pateixen infeccions recurrents de les vies respiratòries o les oïdes. Els nens amb síndrome d’Hurler freqüentment moren abans de complir els 10 anys, per complicacions respiratòries o cardíaques. La MPS I S, o síndrome de Scheie, és la forma més lleu de MPS I. Generalment els símptomes comencen després dels 5 anys i el diagnòstic es fa a partir dels 10. Aquests nens presenten un nivell d’intel·ligència normal o només lleus problemes d’aprenentatge. Les persones amb síndrome de Scheie poden viure fins a l’edat adulta. En tercer lloc, la MPS I H-S, o síndrome d’Hurler-Scheie, té un debut entre els 3 i els 8 anys. Els nens poden presentar retard mental moderat i dificultats d’aprenentatge. Les irregularitats esquelètiques i sistèmiques inclouen baixa alçada, rigidesa generalitzada i progressiva, medul·la espinal comprimida, còrnies ennuvolades, pèrdua de l’audició, malalties cardíaques, característiques facials tosques i hèrnia umbilical. Alguns malalts requereixen ventilació mecànica assistida. La seva esperança de vida se situa entre la fi de l’adolescència i l’inici de la vida adulta.
Els signes clínics no solen ser evidents en néixer, però progressen a mesura que l’acumulació de glicosoaminoglicanos afecta als diferents òrgans
La MPS II, o síndrome d’Hunter té dues subtipos clínics. Els nens que pateixen MPS II A, la forma més greu, comparteixen moltes de les característiques clíniques associades a la síndrome d’Hurler (MPS I H) però amb símptomes més lleus. La mort a causa de dificultats respiratòries o per insuficiència cardíaca ocorre en general cap als 15 anys. Les característiques físiques de la MPS II B són menys òbvies i progressen a un ritme molt més lent. El diagnòstic no es realitza fins a la segona dècada de vida. La intel·ligència no falla i els problemes esquelètics poden ser menys greus, però la síndrome del túnel carpiano i la rigidesa de les articulacions restringeixen greument el moviment i l’altura d’aquests nens és menor de la normal. Altres símptomes inclouen la pèrdua de l’audició, visió perifèrica pobra, diarrea i apnea del somni. Encara que les complicacions respiratòries i cardíaques poden contribuir a la mort prematura, els malalts de MPS II B poden viure fins a més enllà dels 50 anys.
La MPS III, o síndrome de Sanfilippo, està marcat per símptomes neurològics greus (demència progressiva, comportament agressiu, hiperactivitat, convulsions, sordera, pèrdua de la visió i una incapacitat per dormir per espai de diverses hores seguides). Aquest trastorn tendeix a presentar-se en tres etapes. Durant la primera, el desenvolupament inicial de les capacitats mentals i motores causa que els nens mostrin una certa incapacitat en l’aprenentatge (2-6 anys). Alguns nens mai aprenen a parlar. El creixement es deté a l’edat de 10 anys. El Sanfilippo A és el més greu dels trastorns de MPS III i és causat per l’absència o alteració de l’enzim heparínn-N-sulfatasa. Els nens que pateixen aquesta síndrome tenen la menor taxa de supervivència d’entre tots els que pateixen MPS III.
La MPS IV, o síndrome de Morquio, s’estima que pot ocórrer en un de cada 200 mil naixements. Els seus dos subtipos resulten de deficiències dels enzims N-acetilogalactosamina-6-sulfatasa (tipus A) o beta-galactosidasa (tipus B). Les complicacions neurològiques inclouen la compressió dels nervis espinals i les arrels nervioses, canvis esquelètics progressius extrems, particularment en les costelles i el pit. Pot ser que els nens que pateixen la forma més greu de la síndrome de Morquio no sobrevisquin més enllà dels 30 anys.
Els nens que pateixen MPS VI, o síndrome de Maroteaux-Lamy, tenen un desenvolupament intel·lectual normal, però generalment comparteixen molts dels símptomes físics oposats en la síndrome d’Hurler. Aquesta síndrome és causada per un dèficit de l’enzim N-acetilgalactosamina-4-sulfatasa i té un espectre variable de símptomes greus. Les complicacions neurològiques inclouen còrnies ennuvolades, sordera, espesamiento de la duramàter (la membrana que envolta i protegeix el cervell i la medul·la espinal).
La MPS VII, o síndrome de Sly, és una de les formes menys comunes de mucopolisacaridosis, estimant-se que pot ocórrer en menys d’un per cada 250 mil naixements. El trastorn és causat per una deficiència de l’enzim beta-glucuronidasa. Els símptomes neurològics poden incloure retard mental lleu o moderat a l’edat de 3 anys, hidrocefàlia comunicant, compressió dels nervis, còrnies ennuvolades i una certa pèrdua de la visió perifèrica i nocturna.
Només s’ha descrit un sol cas de MPS IX en la bibliografia científica. El trastorn, causat per un dèficit de hialuronidasa, cursa amb una formació de masses nodulares de teixit suau.
Tractament i grups d’ajuda
Les MPS no tenen cura. El tractament mèdic s’orienta a les condicions sistèmiques i a millorar en tant que sigui possible la qualitat de vida del malalt. La teràpia física i l’exercici diari poden retardar problemes comuns i millorar la capacitat de moviment. Els canvis en la dieta no prevenen la progressió de la malaltia, però s’ha descrit que el consum limitat de llet, sucre i productes làctics ha ajudat a alguns individus a mantenir a ratlla una mucosidad excessiva. La cirurgia per extreure les amígdales i les adenoides pot millorar la respiració dels individus afectats per trastorns de les vies respiratòries i apnea del somni. Els trasplantaments de còrnia poden millorar així mateix. A més de les teràpies de substitució enzimàtica i el trasplantament medul·lar, científics afavorits per l’Institut Nacional de Trastorns Neurològics i Accidents Cerebrovasculares (NINDS) d’EUA han demostrat en models animals que la teràpia genètica pot parar l’acumulació de materials en cèl·lules del cervell i millorar l’aprenentatge i la memòria. Els experts tracten també d’identificar els gens associats a les mucopolisacaridosis. A Espanya, els malalts i els seus familiars disposen d’una Associació de les Mucopolisacaridosis i Síndromes Relacionades, l’Associació per a les Deficiències que afecten al Creixement i al Desenvolupament i la Federació Espanyola d’Associacions de Malalties Rares.
Un equip d’investigadors de l’Hospital Universitari Verge de la Rosada de Sevilla ha identificat una mutació del gen P533R com a causa de mucopolisacaridosis familiar tipus I. Germán J. Rodríguez Criat i els seus col·laboradors asseguren que aquesta mutació origina una deficiència en l’alfa-L-Iduronidasa, necessària per a la degradació de l’heparín sulfat i del dermatín sulfat, «per aquest motiu aquests glucosaminoglucanos es dipositin en els lisososmas», afegeix l’expert.
Els investigadors van estudiar els casos de tres pacients mauritanos, fills de pares sans consanguíneos en tercer grau, amb un quadre clínic molt similar, caracteritzat per un començament dels símptomes a l’any de vida. Posteriorment van desenvolupar facies tosques, opacitat corneal, tumefacción articular, hèrnia inguinal geganta, marcat retard pondoestatural, discret retard mental, hepatomegàlia i ossificació defectuosa (disóstosis) amb anomalies de l’estàtica i de la marxa.
Els tres casos haguessin d’incloure’s, des del punt de vista fenotípico, entre les MPS tipus I H/S, doncs si bé presentaven alguns signes del tipus IH com la talla curta i la disóstosis múltiple, no van mostrar un retard mental important com ocorre en la malaltia d’Hurler. Les troballes exploratòries i de les proves complementàries van ser similars als descrits àmpliament en la bibliografia mèdica, «excepte la voluminosa hèrnia umbilical que presentaven els tres germans», explica Rodríguez. Les anomalies cerebrals trobades mitjançant ressonància magnètica cerebral no van ser específiques de la MPS IH/S. La sordera va ser de patogènia mixta, comuna en els malalts amb MPS IH/S.
