Si et preguntes per què existeixen persones capaces de mantenir-se primes tota la seva vida, la resposta podria ser més senzilla del que creies. No es tracta que els seus metabolismes tinguin gens d’especial. Els seus cossos, al contrari del que molts creien, no estan dissenyats per cremar calories a gran velocitat. Aquestes persones no viuen obsessionades amb el menjar. I el motiu resulta ser purament genètic. Ho veiem a continuació.
Hi ha individus que mai s’atiborran de pizza i tampoc semblen obcecados amb el que gaudiran en el sopar. I un equip de científics britànics ha donat amb el seu secret: després d’ingerir una quantitat d’aliment suficient, els gens d’aquestes persones apaguen o desconnecten la sensació d’apetit. D’aquesta manera, els seus gens els fan sentir-se sadollats abans. A més, el mateix interruptor genètic que tanca l’apetit també redueix el seu risc de patir diabetis o una cardiopatia, dolències molt associades als problemes amb la bàscula.
Per arribar a aquesta conclusió, publicada en la revista científica Cell, els investigadors han analitzat les dades genètiques de mig milió de persones entre els 40 i els 69 anys. Van monitorar els seus hàbits alimentaris i d’activitat física durant anys, amb la finalitat d’aïllar la variant genètica de la resta de factors -com la dieta i l’exercici- que també influeixen en el risc de sobrepès.
Dieta i exercici no són suficients
La relació entre l’ADN i la primesa no sorprèn als experts. “Existeixen multitud de gens que influeixen en aspectes relacionats amb l’apetit i amb l’ús que el nostre cos fa dels greixos, per la qual cosa afecten al risc que puguem patir sobrepès o obesitat”, aclareix Vicente Blay, metge endocrí i president de la Societat Aragonesa d’Endocrinologia i Nutrició (Saden).
Algunes persones estan protegides de l’obesitat gràcies als seus gens, ja que inclouen aquesta clau que obre i tanca les ganes de menjar de forma gairebé automàtica i que afecta al comportament de les proteïnes i els enzims, responsables últimes dels nostres processos metabòlics. Altres individus, per contra, estan més condicionats per ells, ja que aquest mecanisme no resulta tan eficaç, i sempre tenen gana o triguen més a sadollar-se.
Imagen: Pixabay
Un interruptor de la gana anomenada MC4R
El mecanisme que apaga o encén la gana s’oculta en un gen anomenat MC4R, l’activitat de la qual indueix a la disminució de la ingesta d’aliments. Quan mengem, aquest gen s’activa de forma natural i avisa al sistema nerviós que estem plens. Després, si tot va bé, el gen s’apaga.
El problema resideix que hi ha persones que carreguen amb una mutació estranya que l’inactiva i destrueix la sensació de sacietat després dels menjars. Per això, els seus portadors tenen més probabilitat de no deixar de menjar, malgrat haver consumit suficient quantitat d’aliments. No reben l’alerta de “estic ple” i estan menys protegits de l’obesitat. El resultat? Aquestes persones sempre tenen gana i normalment pateixen sobrepès. I també creix el risc que sofreixin certes malalties com la diabetis i els problemes cardíacs (fins a un 50 % més).
Els gens també influeixen en el metabolisme dels greixos
El nostre material genètic, explica Blay, també influeix en la manera en què el nostre cos usa els greixos o a quina velocitat les crema. Per això, entre altres raons, hi ha qui pot menjar com una llima sense que es tradueixi en un augment significatiu del seu pes. “Altres persones, en canvi, engreixen encara que mengin menys“, assenyala Blay.
També el nostre material genètic influeix en els efectes de la restricció d’aliments sobre el cos o determina com el nostre cos acumula els greixos o com respon a l’exercici, apunta l’endocrinólogo. Això té un efecte directe en els efectes de seguir una dieta quan volem aprimar: “Mentre que hi ha persones que responen bé i aprimen amb una alimentació baixa en hidrats de carboni, per a unes altres resultarà més eficaç una dieta baixa en greixos”.
Gana pels gens
Un segon estudi ha analitzat el material genètic per classificar-ho segons el risc de desenvolupar obesitat fins i tot abans dels vuit anys d’edat, un problema que ja afecta al 17 % de la població espanyola, segons la Societat Espanyola d’Endocrinologia i Nutrició (SEEN). Aquesta informació pot ajudar a predir des de la infància qui té major risc de patir problemes de pes, per la qual cosa podrem esforçar-nos des d’abans per mantenir els quilos a ratlla.
Aquestes dues recerques confirmen una de les sospites que els científics i experts en nutrició volguessin que més gent entengués: existeixen raons biològiques que predisposen a algunes persones a tenir problemes de pes, mentre que unes altres ho tenen més senzill per mantenir-se primes per naturalesa.
