Proximitat, preus més baixos, competitivitat i un millor servei en l’atenció farmacèutica són alguns avantatges que podria aportar la liberalització total del model farmacèutic espanyol, és a dir, que les farmàcies puguin establir-se lliurement en qualsevol punt, sempre que compleixin amb els requisits d’establiment sanitari que fixi l’Administració. Ho explica en aquesta entrevista Norma Begoña Pérez, farmacèutica i membre de la Plataforma per a la Lliure Obertura de Farmàcies a Espanya (Plafarma), constituïda en 2006.
A la planificació, la distància i la quantitat d’habitants que són necessaris per a l’obertura d’una nova farmàcia.
Depèn. Hi ha tants criteris com a comunitats autònomes. A Navarra, que es consideraria un model intermedi entre el qual proposa Plafarma i el que funciona en la resta del territori, hi ha 700 habitants per farmàcia i, a Andalusia, per exemple, 2.800. Quant a la distància, a Andalusia es pot obrir una farmàcia cada 250 metres i a Navarra cada 150.
No hauria d’haver-hi cap criteri. Hauria d’haver-hi una liberalització total de l’obertura de farmàcia.
Des del punt de vista dels farmacèutics perquè a una part ens han llevat l’oportunitat de tenir les nostres oficines de farmàcia i d’exercir la nostra professió. Estem limitats. Des del punt de vista del consumidor, perquè cap monopoli és bo i el model de farmàcia que tenim és, més aviat, un oligopoli. És un negoci que està en mans de famílies adinerades i, a més, és hereditari. És possible que certes comunitats tinguin bons paràmetres per adquirir una farmàcia i que un farmacèutic tingui molts punts, però és clar que si una persona té diners per comprar-la pansa per davant. És com si un metge tingués una plaça hereditària o pogués comprar-la. Això no ocorre en cap altra professió sanitària.
Ha de quedar clar que la dispensació del medicament sempre ha de fer-la un farmacèutic. De la mateixa manera que un metge veu al pacient, a l’acte de dispensació li correspon al farmacèutic, tant si es fa en grans superfícies com en una farmàcia. Per a l’usuari no suposaria cap problema. Sortiria beneficiat de la liberalització perquè ajudaria a baixar els preus, introduiria la competència i amb aquesta sol triomfar el millor servei.
A Espanya no. Però la Comissió Europea va enviar un Dictamen Motivat en 2006 segons el qual el model que tenim va en contra de l’article 43 del Tractat constitutiu de la Unió Europea, que estableix la llibertat d’establiment i la lliure circulació de mercaderies.
El model de liberalització de la farmàcia permetria millorar l’atenció que rep el client
Si, Regne Unit, Alemanya i EUA
Proximitat, proximitat i una competència que ara no existeix. La nostra proposta és que cada farmàcia pugui establir-se lliurement. La idea de farmàcia canviaria i el farmacèutic podria vendre medicaments i proporcionar l’atenció farmacèutica amb un control similar. No parlem de vendre xumets en una gran superfície, sinó de les tècniques del medicament atribuïdes al farmacèutic. L’atenció farmacèutica existeix, està descrita, però no es duu a terme. Poques farmàcies són capaces de dur-la a terme perquè no els interessa; no els surt econòmicament rendible. En canvi, el model de liberalització de la farmàcia permetria que el client es beneficiés no només del preu, sinó també de l’atenció que rep.
Cal tenir en compte que hi ha una desproporció entre la ràtio d’habitants que tenen les farmàcies de les grans ciutats i les farmàcies rurals. Aquesta ràtio s’organitza per Unitats Territorials Farmacèutiques (UTF). Això significa que en una UTF de 80.000 habitants pugues haver-hi 17 farmàcies, mentre que en un poble de 500 habitants pugues haver-hi una.
Exacte.
Es regularia solament. Som l’única professió amb limitis en aquest aspecte. No té sentit, igual que no ho hauria de no deixessin a un metge obrir una consulta perquè tenia a prop una altra consulta d’un altre facultatiu. El model d’atenció farmacèutica que tenim no aporta cap benefici per a l’usuari de la farmàcia, sinó que només beneficia als quals ja tenen els establiments de farmàcia.
Per descomptat, la farmàcia no tindria tant volum de gent, es podrien obrir més farmàcies, més petites, i atendre millor als usuaris.
Ara com ara, la liberalització total d’aquest model, que defensa una part dels farmacèutics, no passa de ser un ideal. Aquest sector defensa que cada farmacèutic pugui obrir la seva pròpia farmàcia sense els límits que imposa l’actual model a Espanya. Enfront d’això hi ha una altra possibilitat: l’adopció d’un model més flexible i, potser, també més factible en el context actual, en el qual qualsevol reforma partiria d’un model de farmàcia regulat.
Un exemple d’aquest tipus de model intermedi, entre la regulació i la liberalització, és el navarrès, que ha establert una regulació de mínims, i que en opinió de Norma Begoña Pérez, “ha estat estupend”. És de mínims perquè només estableix l’obligatorietat que hi hagi un mínim d’una farmàcia per cada 700 habitants, encara que pot haver-hi més. “Aquest criteri ha permès obrir milers de farmàcies”, apunta Pérez.
La contrapartida d’aquest tipus de models que afavoreixen l’obertura de més farmàcies és que els farmacèutics es troben amb més competidors. Han de ser conscients que una oficina de farmàcia ja no és “el negoci”, en el sentit que “no es guanya diners a mans plenes”. Com tot negoci pot anar bé o malament. “I molts farmacèutics encara segueixen pensant que obrir una farmàcia és com fer oposicions per a notari, quan tenen un negoci que han de cuidar i treure endavant. “Això és el que han de millorar”, conclou l’especialista.
