Imagen: Nadja GirodL’atzar de vegades obre inesperades portes a la ciència. Est ha estat el cas d’una recerca dirigida per Andrés Lozano, professor de neurocirugía del Western Hospital de Torontó (Canadà), que tractava de reduir l’apetit d’un pacient obès mitjançant estimulació cerebral, i que ha obert noves perspectives en el coneixement de la memòria. Al pacient, home de 50 anys amb obesitat mórbida, li van ser introduïts uns elèctrodes en l’hipotàlem amb la finalitat d’incidir sobre el centre de l’apetit.
La resposta va ser inesperada ja que l’estímul va provocar l’evocació d’una escena anterior de la seva vida, que creia oblidada. El pacient va recordar una escena amb uns amics quan tenia al voltant de 20 anys. La imatge, en color, es va fer més vívida quan es va augmentar la intensitat de l’estimulació, fins i tot podent identificar les peces que vestien i de què estaven parlant, encara que no va poder recordar la conversa.
El fenomen va ocórrer de nou quan els investigadors van repetir la prova, i van identificar que la tècnica era més efectiva quan els elèctrodes es trobaven prop d’una estructura denominada fórnix. A més, després de tres setmanes d’estimulació continua de l’hipotàlem, els investigadors van trobar millores significatives en els resultats de dues proves d’aprenentatge que va realitzar el pacient. Els resultats es publiquen en ‘Annals of Neurology’.
Estimulació cerebral profunda
L’EPC és eficaç en malalties amb trastorns del control dels moviment com Parkinson, tremolor essencial i distonía
L’estimulació cerebral profunda (ECP) és una tècnica neuroquirúrgica desenvolupada a França a la fi dels 80, que es fonamenta a modificar els símptomes motors mitjançant la regulació de l’activitat neuronal anormal, generada a la zona cerebral que controla els moviments. Consisteix en la implantació d’un dispositiu, similar a un marcapasos, que genera impulsos elèctrics que incideixen a les àrees cerebrals del control motor. La teràpia s’ha mostrat eficaç i està autoritzada per al tractament de tres entitats que comporten trastorns del control dels moviments: la malaltia de Parkinson, el tremolor essencial i la distonía.
En un dels majors estudis dissenyats per avaluar aquest tractament en la malaltia del Parkinson, on ha demostrat ser més útil, l’ECP es va mostrar més efectiva que la medicació tradicional sola. En l’estudi, publicat en ‘The New England Journal of Medicine’, es van incloure un total de 156 pacients amb malaltia de Parkinson avançada que sofrien problemes importants de mobilitat, malgrat rebre el millor tractament farmacològic possible.
La meitat dels pacients van ser tractats amb ECP més medicació i la resta només amb medicació. Després de sis mesos de tractament, l’estudi va demostrar que els pacients tractats amb ECP van experimentar una millorança d’un 41% en l’escala de puntuació de la funció motora i d’un 25% en l’escala de qualitat de vida. En els pacients que van rebre només fàrmacs no es van objectivar millores en cap de les mesures.
Possibilitats de futur
El passat any la revista ‘Nature’ va publicar un dels resultats més espectaculars de la tècnica: el cas d’un pacient que ‘va despertar’ d’un estat gairebé vegetatiu, de ‘mínima consciència’ en el qual es trobava des de feia sis anys. Aquest estat es caracteritza per fases intermitents de consciència, a diferència del que seria l’estat vegetatiu persistent. Gràcies al procediment, el pacient, un home de 38 anys que es trobava en aquesta situació com a conseqüència de lesions cerebrals greus, va aconseguir empassar aliments i parlar.
Els investigadors van implantar elèctrodes que enviaven impulsos elèctrics al tàlem, zona profunda del cervell que regula la consciència. Els elèctrodes parteixen d’una espècie de marcapasos implantat en el tórax del pacient, sota la pell. Segons els investigadors, la tècnica podria ser aplicable a pacients en un estat similar encara que puntualitzen que és un cas aïllat i que podria no ser extrapolable a altres pacients.Actualment s’està estudiant la utilitat de la tècnica en el tractament d’altres afeccions com la cefalea en racimos i en conductes agressives.
La depressió major és una altra de les patologies que s’està investigant. Fins al moment la recerca, que s’està realitzant a EUA i la Unió Europea, ha llançat resultats positius en el 66% dels casos. La teràpia podria ser útil en pacients amb malaltia de llarga evolució que no es controlen amb el tractament farmacològic òptim.
La memòria es defineix com la capacitat d’emmagatzemar i recuperar informació. La seva funció primordial és crear una experiència que ens permeti afrontar els fets quotidians i preparar-nos per al futur. Els records existeixen i persisteixen mentre que ens resulten útils, i sovint es reemplacen per nous records. No es tracta d’una única funció que està localitzada en un punt concret del sistema nerviós, sinó que resideix en una sèrie de sistemes interconnectats. L’aprenentatge i la memòria són funcions cerebrals que van de la mà, i en el cervell hi ha àrees per a ambdues que funcionen com una xarxa, en la qual cada regió té un paper diferent.
Existeixen diferents ‘tipus’ de memòria segons la seva durada i el tipus de record emmagatzemat: una memòria immediata (que dura segons), a curt termini (de minuts a poques hores) o a llarg termini (de setmanes a anys). En funció de la naturalesa dels records es parla de memòria implícita, que es refereix a sensacions i habilitats que es recorden de manera inconscient (olors o sensacions tàctils), i de memòria explícita, que implica fets, persones, llocs o coses que es recorden mitjançant un esforç conscient.
Els tipus de memòria es localitzen en diferents àrees cerebrals identificades gràcies a estudis de pacients als quals s’havia extirpat alguna zona cerebral, i a subjectes sotmesos a cirurgia cerebral l’escorça de la qual va ser estimulada elèctricament en diferents punts. A nivell dels lòbuls temporals cerebrals medials es troba la memòria a curt termini. Per aquest motiu, pacients amb lesions a aquest nivell no recorden el que han menjat el mateix dia però, en canvi, recorden amb facilitat episodis de la seva infància.
Una altra àrea important és l’escorça cerebral, en particular, la zona prefrontal, amb un paper clau en la retenció a curt termini, i una de les zones que es deteriora amb l’envelliment. El sistema límbico, conjunt d’estructures situades sota l’escorça cerebral que comprèn el tàlem, l’hipotàlem, l’hipocamp, el fórnix i l’amígdala cerebral, està involucrat en l’aprenentatge i en la formació de la memòria curt i a llarg termini. En la malaltia d’Alzheimer es produeixen canvis anatomopatológicos que involucren aquest sistema. Les persones amb deterioració cognitiva lleu, considerat com a estat intermedi entre envelliment normal i malaltia Alzheimer, també mostren reducció de volum de l’hipocamp.
