Article traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Obsessió per la parella

El més característic d'aquesta mena d'enamorament és el temor patològic a trencar amb la parella i a viure en solitud
Per miren 20 de març de 2006

Nerviosismo, suor, un nus en l’estómac… Són alguns dels símptomes clàssics de l’enamorament, un sentiment que la majoria de les persones experimenta alguna vegada al llarg de la seva vida. Entre els més comuns destaca el de voler passar amb la persona volguda el major temps possible. Ara bé, a vegades aquest desig es converteix en una obsessió incontrolada. Els experts diuen que aquest amor dependent i patològic es deu a una terrible por per perdre a la parella. Un temor que afecta el 10,8% de les dones i al 8,7% dels homes, que afirmen ser dependents emocionals. On està el límit entre l’amor ‘controlat’ i l”obsessió desmesurada’ per la parella?

De l’enamorament a l’obsessió

Els psicòlegs asseguren que la forta necessitat de no estar sols crea tal dependència que fa que es pugui començar a parlar d’addicció a l’amor o, més aviat, d’obsessió, ja que són equivalents. “La cada vegada major dependència dels individus genera estils de vida dependents”, explica María de la Vila Moral. Per part seva, el psiquiatre i investigador clínic de la Fundació Institut Spiral, Carlos Sirvent, assegura que l’obsessió, l’addicció a l’amor “no existeix”, ja que -apunta- “quantitativament és impossible que hi hagi una patologia d’addicció a l’amor perquè voler molt no és una addicció, pot ser un acte heroic o el més meravellós que pot ocórrer-li a l’ésser humà, però voler molt, voler massa, no existeix, voler massa és malquerer”. L’expert considera que ser addicte a l’amor o tenir desamor significa més que un comportament addictiu cap a una altra persona, una malvivencia de l’amor. “Quan una persona s’obsessiona, s’instal·la en una relació depressiva o viu l’amor tormentosamente, no és degut a l’amor ni a l’altra persona. La causa es troba en una sèrie d’elements subjacents que té el pacient”, insisteix.

De l'enamorament a l'obsessió

“Podem arribar a comprendre el que és una experiència d’obsessió o addicció a l’amor recordant en les nostres relacions de parella l’etapa passional d’igual forma que l’experiència d’una borratxera. És una vivència que ha tingut molta gent però només una minoria pateix etilismo -prossegueix Sirvent-. L’addicte a l’amor s’instal·la en l’etapa passional, perpetuant-la indefinidament de manera ansiosa i immadura,

L’addicte a l’amor s’instal·la en l’etapa passional, perpetuant-la indefinidament de manera ansiosa i immadura

comportant-se dins de la relació com un drogodependent ho faria amb la droga”.

Totes aquestes conclusions van quedar exposades el gener passat a Madrid durant la celebració de la I Trobada Professional sobre Dependències Sentimentals: Dependència afectiva o emocional, Addicció a l’amor, Codependència i Bidependencia, organitzat per la Fundació Institut Spiral. En el simposi van participar diversos experts que van posar de manifest com el dependent afectiu no sol ser conscient del seu problema, ja que a més de negar-lo i autoengañarse, no té canals informatius que expliquin el que li ocorre. “No hi ha un coneixement popular d’aquest problema. La gent desconeix què és el que li està passant i també el professional, que és el pitjor desconeixement. El pitjor és l’autoengany, que el subjecte no reconegui el seu propi problema i ignori el que li diuen”, precisa Sirvent.

L’amor es converteix en obsessió quan l’altra persona ocupa el lloc més important i gairebé l’únic en l’escala de prioritats del subjecte“, reconeix Jorge Castelló, psicòleg i autor del llibre ‘Dependència emocional’. “Una cosa molt cridanera d’aquestes persones, que pot ser també indicatiu d’aquest component addictiu en la relació, és la necessitat d’accés constant del dependent emocional cap a la seva parella, intentant fer tot tipus d’activitats amb l’altra persona, cridant contínuament i controlant-la a través dels missatges de mòbil, els que s’interpreta com un acte de comprovació que la parella ‘segueix aquí’, com unida amb un cordó umbilical imaginari”, matisa.

Es pot dir que les persones dependents s’anul·len i subordinen tant a la seva parella que només tenen ulls per a l’altra persona, “intentant agradar-la contínuament per la gran sobrevaloració d’ella que duen a terme”, descriu Castelló. Això significa una equiparació de l’addicció a l’amor amb la dependència emocional, una de les noves addiccions sense substàncies, segons el psicòleg, que porta a qui la pateix a sentir, fins i tot, “síndrome d’abstinència davant l’absència de la parella i una necessitat imperiosa de l’altre costi el que costi”, afirma Sirvent.

Por a la solitud

Les persones molt dependents viuen per a l’amor. Segons Carlos Sirvent, “viuen per i per a una obsessió fijativa”, perquè assegura que no és una obsessió en la qual l’altre tingui protagonisme, ja que una persona obsessionada per l’amor no vol a l’altre o l’altra sinó a una imatge, a una sublimació de la imatge de l’altre. “És una pseudoidealización, és obsessiva, intolerant, acompanyada de sentiment d’estar atrapat i lligat en la relació i, al mateix temps, atrapen ells a l’altre. És el que es coneix com a inclinació patològica o lligam patològic”, precisa.

Segons afirmen els experts aquí consultats, aquesta addicció es dóna principalment en les dones, els qui tenen una dependència emocional més forta

Aquesta addicció es dóna principalment en les dones, els qui tenen una dependència emocional més forta

“L’addicte o addicta a l’amor -indica el psiquiatre- s’enamora d’una i una altra persona, però no tanca les relacions. Està enamorat o enamorada de totes les parelles. Va de flor en flor i la persona es queda corpresa i fracassada en totes les relacions. És un fracassat relacional i això fa que repeteixi amb successives parelles comportaments similars sense arribar a conèixer a l’altra persona. Projecten en l’altra persona el que busquen, però en el fons desconeixen a la persona de la qual creuen estar enamorats”.

El més característic d’aquesta mena d’enamorats o enamorades és la seva por d’estar solos i el profund dolor que els produeix la ruptura amb la seva parella, fins al punt de quedar, segons Sirvent, “marcat a foc el dolor per la pèrdua”. “La por a la pèrdua, a la solitud, és alguna cosa que no suporten. Viuen tan sotmesos a la projecció d’aquesta imatge que per a no perdre-la són capaces d’humiliar-se, de lliurar-se a l’altra persona, d’agafar el telèfon mòbil i cridar constantment”, detalla.

El psicòleg Jorge Castelló també confirma el “gran terror” que les persones dependents senten, a l’una que una baixa autoestima i una necessitat afectiva molt forta, que és el que els obliga a buscar una parella que satisfaci aquesta necessitat. Confirma que es tracta de persones molt submises, que busquen contínuament agradar a les seves parelles i sempre tenen la sensació que la relació es pot trencar. “Són molt insegures quant al manteniment d’aquesta, perquè la necessitat afectiva de l’altra persona és molt gran. A més, quan no tenen una relació l’obsessió es concentra en la parella anterior, a la que poden continuar bombardejant amb missatges, crides o fins i tot trobades sexuals, o bé s’obsessionen per una altra persona que entenen podria ser un bon candidat”, explica Castelló per a referir-se a una situació en la qual la persona dependent sol tenir preferència per les parelles egoistes, diferents, molt segures de si mateixes i fins i tot hostils. “En definitiva, persones a les quals encimbellen per ser considerades molt diferents a la resta i que precisament són el contrari del que són ells mateixos”, afirma.

Per a aquest expert la felicitat només existeix en les primeres fases de la relació, quan es dóna un procés de molta eufòria i la parella mostra el millor de si mateixa. No obstant això, recalca que aquesta situació “dura molt poc” i que el desequilibri entre el dependent i el seu company genera una gran deterioració. “No obstant això, el que més tem el dependent no és aquesta deterioració sinó la ruptura, per nefasta que sigui la relació”, insisteix.

Trets comuns

El perfil que comparteixen els qui pateixen obsessió o addicció a l’amor són els següents:

  • Necessiten excessivament l’aprovació dels altres i caure’ls bé.
  • Senten una baixa autoestima, pel fet que han sofert relacions afectives insatisfactòries al llarg de la seva vida.
  • Situen a la parella en el primer lloc de la seva vida, amb moltíssima diferència.
  • S’il·lusionen i fantasien enormement al començament d’una relació o amb l’aparició d’una persona que creuen interessant.
  • Solen adoptar posicions subordinades en les relacions.
  • La ruptura els suposa un autèntic trauma, però els seus desitjos de tenir una relació són tan grans que busquen aviat a una altra persona.
  • No sempre són selectius perquè els urgeix tenir una parella.
  • Busquen una posició dominant en la parella.

“Qui reuneixi aquests símptomes ha d’acudir a un professional de la salut mental per a realitzar una psicoteràpia, que ha de començar analitzant la situació actual: per exemple, si el dependent està en una relació molt desequilibrada i malaltissa, cal pensar a equilibrar-la, si és possible, o fins i tot a prescriure una ruptura. La millor manera de treballar amb aquestes persones és mentre estan sense parella, perquè a poc a poc recobrin la seva autoestima ajudant-se del nostre treball: el gran objectiu és aquest i establir una pauta d’equilibri en les seves futures relacions de parella, en la qual en lloc d’idealitzar i sotmetre’s a l’altre tinguin l’exigència afectiva que tots hem de tenir”, conclou Jorge Castelló.