Article traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Parlar en públic

Sentir por davant un públic és una sensació normal que pot superar-se fàcilment amb una tècnica adequada
Per Blanca Álvarez Barco 28 de abril de 2005

S’ha vist obligat a pronunciar un discurs davant un auditori pendent de cada gest i cada paraula que sali de la seva boca i, arribat el moment, ha pensat que no podia articular paraula? No és l’únic; sentir una aguda burxada en l’estómac moments abans de parlar en públic és un mal habitual, més estès del que pot semblar a simple vista, i que no sols pateixen les persones més tímides i insegures.

Un “mal” freqüent

Haver de pronunciar una conferència o exposar un projecte d’empresa davant un grup de companys són situacions que afecten de manera especial a les persones que no tenen seguretat en si mateixes. Però és una circumstància sovint temuda en la població general i són prop d’un 25% els adults que experimenten temor davant la idea de parlar en públic i que necessiten recórrer a noves tècniques de comunicació, sobretot quan és la primera vegada o quan es fa davant desconeguts. Fins i tot les persones molt acostumades a enfrontar-se a l’opinió pública senten l’anomenat “pànic escènic”, com a evidència Teresa Baró, experta d’Icompani, assessoria d’imatge i de comunicació personal i d’empresa, de Barcelona, qui indica que és un “mal relativament comú fins i tot entre professionals com els actors”.

Les situacions que provoquen la necessitat d’enfrontar-se davant un públic són molt variades: un polític en un míting, un professor davant la seva classe, un advocat durant la celebració d’un judici? Són moltes les ocasions en què un individu necessita dirigir-se a un públic i captar la seva atenció, però no totes les persones resolen la situació d’igual manera i les reaccions són tan variades que abasten un ampli ventall: des dels qui senten la més absoluta tranquil·litat fins els quals sofreixen crisi de pànic. En aquesta reacció influeixen molts factors, segons expressa Verónica Guillén, psicòloga del Centre de Psicologia Previ, d’Alacant, com la vulnerabilitat genètica, causes psicològiques (alta sensibilitat a l’ansietat), l’educació rebuda o haver passat per situacions similars que no hagin estat satisfactòries.

La més comuna de les reaccions davant el repte de parlar en públic és experimentar una gran ansietat, un temor a la possible avaluació dels altres, a actuar d’una manera humiliant o incòmoda, segons explica Rosario Linares, psicòloga i hipnoterapeuta del Centre Cervantes de Madrid. L’ansietat que genera enfrontar-se a un auditori va amb freqüència unida a símptomes fisiològics, que Verónica Guillén descriu com a palpitacions, tremolors, sudoració, molèsties gastrointestinals, tensió muscular, enrogiment i sudoració excessiva, “símptomes que es presenten tant abans com durant la xerrada”. Però, excepte en el cas que es tracti d’una patologia, desapareixen durant el curs de la ponència.

Perquè la por de parlar en públic no és un trastorn, encara que per a algunes persones pot arribar a convertir-se en un obstacle insalvable, com explica Rosario Linares: “Una certa activació és en principi positiva, perquè facilita i motiva l’assoliment d’una adequada comunicació, però si es converteix en ansietat pot arribar a convertir-se en un problema d’incapacitat per a la persona”. Quan es tracta d’un problema de salut, com en els casos de fòbia social, els especialistes basen el tractament en tècniques per a manejar l’ansietat i en sessions d’exposició en realitat virtual, on l’afectat s’exposa a la situació temuda.

Si, per contra, no es tracta d’una patologia, sentir por de parlar en públic no incapacita a una persona, però sí que pot provocar una comunicació ineficaç que ocasioni greus contrarietats, com suspendre un examen oral, encara que estigués molt ben preparat, o perdre l’oportunitat d’ascendir en el treball degut a la incapacitat per a expressar les idees d’una manera brillant. Com solucionar aquest problema?

Fàcil solució

En la majoria dels casos, la solució és senzilla, “més fàcil del que caldria imaginar” -indica Teresa Baró-, només es tracta d’aprendre unes tècniques adequades de comunicació que mai ens han ensenyat. “No és difícil i encara que algunes tècniques requereixen un període d’entrenament, unes altres són simples trucs que donen excel·lents resultats”. Coincideix amb aquesta opinió Julián González, responsable de l’escola d’oratòria i dramatització El Submarí, de Madrid, qui explica que, sempre que no es tracti d’una patologia, “i amb el treball adequat, es pot vèncer la por d’enfrontar-se al públic”. Encara que es tracti d’un mal estès entre tota la població, és innegable que existeixen professions que exigeixen exercitar la capacitat oratòria en major mesura. Per aquest motiu, cada dia són més nombrosos els professionals “d’un cert nivell de responsabilitat, com a directius, empresaris, comercials, i fins i tot formadors”, que recorren a l’aprenentatge de les tècniques de comunicació que els permetin desenvolupar la seva activitat de manera més efectiva, explica Julián González.

Fàcil solució

En els cursos o entrenaments personals de comunicació es detecten les febleses de cada persona així com les seves aptituds i les hi entrena “de manera personalitzada, atenent cada cas particular”, diu Teresa Baró, qui no dubta a qualificar com a “espectaculars” els resultats que s’obtenen. Però, a més de les tècniques adaptades a cada necessitat concreta, existeix una sèrie d’exercicis comuns per a tots aquells que s’enfrontin davant un auditori:

  • Exercicis de relaxació que han de realitzar-se abans de començar la presentació d’un tema davant el públic.
  • Domini de la respiració
  • Concentració
  • Control corporal, un aspecte “molt important”, segons expliquen els experts de l’acadèmia madrilenya El Submarí, perquè el llenguatge no verbal, és a dir, els gestos que es realitzen mentre ens dirigim a un auditori, “diuen molt més del que creem sobre la por o la inseguretat que sentim”, comenta Julián González. Així, moure els peus nerviosament, jugar amb les mans o mantenir els ulls fixos en el text escrit mentre es pronuncia un discurs, “són signes que poden ser entesos pel públic que ens escolta com a falta de confiança o incompetència”, sentència.

Aprendre les tècniques adequades per a relaxar-se abans de parlar en públic és l’eina més útil per a guanyar confiança en si mateix i superar el pànic. Però cal caminar-se amb cura, perquè, com adverteix Teresa Baró, existeix un perill que pot ser tan perjudicial com el “pànic escènic”: relaxar-se en excés. Així, l’especialista explica que no és aconsellable acudir massa tranquil a pronunciar un discurs o una conferència, “perquè en aquest cas li faltaria la dosi de passió i d’energia que ens infon la tensió prèvia i l’interès per fer-lo bé”, explica.

Els millors trucs

A més de relaxar-se i practicar exercicis de respiració i concentració, els experts consideren imprescindible seguir determinades pautes, una sèrie de “trucs” que permeten encertar en la manera de realitzar una exposició oral i no deixar-se atrapar per la por ni per l’excés de tranquil·litat:

  • Preparar a fons el tema sobre el qual es parlarà. La millor recepta contra els nervis és conèixer tots els detalls de la qüestió que es tractarà, ja que dominar un tema proporciona confiança i dóna seguretat al ponent a l’hora d’explicar-lo davant els altres.
  • Conèixer a l’auditori davant el qual s’enfrontarà. És imprescindible que l’orador sàpiga per endavant quins són els interessos del públic i, sobretot, el seu grau de coneixements sobre el tema de la dissertació.
  • Contacte visual. Abans de parlar, ha d’atreure l’atenció del públic mirant al conjunt de l’auditori. Després, és necessari mirar als ulls del públic i observar les seves expressions, comunicar-se amb ell.
  • Fer una exposició clara i ordenada. El discurs ha de tenir, clarament diferenciats, una introducció, un desenvolupament i una conclusió.
  • Utilitzar un llenguatge clar, amb paraules fàcilment comprensibles, però sense caure en l’ús d’expressions excessivament col·loquials.
  • Ser concís. Estructurar bé el temps i no allargar-se en excés. És preferible ser breu que no saber acabar i avorrir a l’auditori.
  • Estar preparat per a improvisar . Escurçar el discurs si observa avorriment entre l’auditori o ser capaç d’introduir elements que en principi no pensava incloure quan hi ha una bona resposta per part del públic.
  • Parlar a poc a poc i vocalitzant. Cal cuidar de manera especial no parlar atropelladament i “menjar-se” les paraules, la qual cosa succeeix de manera habitual quan s’està molt nerviós i es desitja passar com més aviat millor “la mala estona”.
  • Utilitzar un to que mostri entusiasme pel tema que s’exposa. A més, és imprescindible variar el ritme per a evitar la monotonia.
  • Bandejar els afegitons. Mai s’han d’utilitzar expressions com “veritat?” o “no?” com a reforç al final d’una frase.
  • Utilitzar l’humor. Serveix per a relaxar l’ambient i per a encuriosir del públic, però cal dosar-lo i posar molta cura a no abusar ni intentar ser graciós.
  • Sonreir sovint, ja que una persona somrient atreu la simpatia dels altres.
  • Mantenir una postura relaxada i confiada. L’expressió corporal és molt indiscreta i “el millor acuseta” del nostre estat d’ànim.

Posar en pràctica aquests trucs i que donin resultat no és probablement qüestió de pocs dies, però el temps necessari per a enfrontar-se sense por davant un grup de persones depèn principalment de cada persona, com assenyala la psicòloga Verónica Guillén, encara que estima que un programa d’aprenentatge d’habilitats socials “se sol allargar entre sis i vuit sessions”. De la mateixa opinió és Teresa Baró, que concedeix gran importància per força de voluntat i el compromís de la persona afectada i assenyala que no importa el temps que es trigui a aconseguir superar la por: “Del que es tracta és que cadascun progressi al seu ritme, gaudint dels petits èxits per a guanyar confiança i seguretat progressivament”, assegura.