Salta el menú de navegació i ves al contingut

EROSKI CONSUMER, el diari del consumidor

Cercador

logotip de fundació

Canals d’EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Salut i psicologia > Atenció sanitària

Aquest text ha estat traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Per què no hi ha fàrmacs contra les malalties ‘oblidades’?

Només una ínfima quantitat de fàrmacs desenvolupats es destinen a malalties 'oblidades' que són moltes de les infeccions, en la seva majoria parasitarias, que afecten greument al Tercer Món

Pel que fa al desenvolupament de fàrmacs contra malalties del Tercer Món no tot són males notícies. Mai abans s’han destinat tants recursos al problema. En els últims anys, gràcies a donacions i a associacions entre organismes públics i privats, han sorgit diverses iniciatives gestionades com si anessin privades però sense ànim de lucre. La societat britànica amb finalitats caritatives Wellcome Trust finança un programa de cinc anys de durada i 182 milions de dòlars per promoure el desenvolupament de fàrmacs contra aquestes malalties, emprant les mateixes tècniques avançades de la indústria farmacèutica. I des de 2005, diversos projectes de recerca biomèdica orientada al Tercer Món han rebut 450 milions de dòlars de la Fundació Bill i Melinda Gates.

Recerca sense rendibilitat

A la calor de donacions com aquestes ha sorgit per exemple la ‘Malària Vaccine Initiative’, que finança nou projectes de vacuna contra la malària, entre elles el dirigit per l’investigador espanyol Pedro Alonso i que es desenvolupa a Moçambic amb la participació de la companyia farmacèutica Glaxo-Smithkline Beecham. També són una mostra la Medicines for Malària Venture, en Ginebra; l’aliança per al desenvolupament de fàrmacs contra la tuberculosi (Global Alliance for TB Drug Development); o la Drugs for Neglected Diseases Initiative, també en Ginebra, dedicada als fàrmacs contra les ‘oblidades entre les oblidades’, com són la malaltia del somni (tripanosomiasis africana), la malaltia de Chagas o la leishmaniasis.

Però els analistes en Nature creuen que es podria aconseguir molt més en aquest terreny si es revisessin alguns de les maneres d’actuació tradicionals en la recerca en universitats i centres públics. En la resposta a per què no hi ha més fàrmacs contra malalties oblidades, un dels elements clau -i obvis- és que aquests medicaments no són rendibles i per tant no són l’objectiu de les companyies farmacèutiques.

La clau en la falta de medicaments és que no són rendibles i, per tant, no són l’objectiu de les companyies farmacèutiques

La recerca en aquestes malalties, per tant, queda en mans de les institucions públiques, i aquí apareix un altre problema: la recerca pública està orientada a la publicació científica d’un resultat, no al desenvolupament d’un fàrmac. La recerca sense fons privats aconsegueix en el millor dels casos donar pistes sobri per on pot anar un futur projecte farmacològic, però no més enllà. Conclusió: «hi ha un ‘sot traslacional’ en el qual resultats prometedors de la recerca es queden en el prestatge, i no es desenvolupen els potencials fàrmacs i bovines», escriu Declan Butler en Nature.

Abordar el problema

Una via és reconsiderar què s’entén per un resultat de recerca reeixit. Butler cita a Mel Spigelman, director de recerca de l’aliança per al desenvolupament de fàrmacs contra la tuberculosi, qui ressalta que en la cultura actual no es premia l’esforç per part dels investigadors per apropar els seus resultats a la clínica, perquè és un treball que no genera publicacions en revistes científiques de prestigi. A més, segons Spigelman, la naturalesa competitiva de la recerca acadèmica i del sistema de recompensa basat en les publicacions pot conduir també a una innecessària duplicació d’esforços, i dificulta l’intercanvi d’informació científica.

L’expert en leishmaniasis Luis Rivas, del Centre de Recerques Biològiques (CIB) del Consell Superior de Recerques Científiques (CSIC), coincideix en general amb el diagnòstic. Els centres públics de recerca haurien de dedicar més esforç a facilitar la transferència del coneixement generat en els laboratoris.

Una altra qüestió que la recerca en universitats i centres públics hauria de revisar, apunten els experts consultats per Nature, és la política de patents. «Durant les passades dues dècades les institucions acadèmiques s’han esforçat sobretot a crear riquesa. Les universitats patentaran tot el que puguin, amb l’esperança d’obtenir més recursos. Però aquestes patents fan que els grups que tracten de desenvolupar nous fàrmacs i vacunes per a malalties oblidades simplement no puguin permetre’s dur a terme la recerca necessària». A diverses universitats, com la Universitat de Califòrnia (Berkeley, EUA), ja s’ha produït un canvi de política relativa a patents sobre troballes amb implicacions en finalitats humanitàries.

LA SOLUCIÓ QUE NO FUNCIONA

Img
Malgrat el problema que suposa la sida a Àfrica, els assajos del fàrmac anti-VIH tenofovir a Cambodja, Camerun i Nigèria han estat interromputs recentment després d’al·legacions de falta d’informació a les comunitats afectades. També és recent el rebuig del govern de Zàmbia a aliments donats per EUA per ser o contenir transgènics. En opinió de Peter Singer, del Programa de Ciències de la Vida, Ètica i Política del Centre McLaughlin-Rotman per a la Salut Global a Torontó, aquests fets mostren que abordar el problema de les malalties oblidades no consisteix només a donar amb un fàrmac efectiu.

L’equip de Singer ha dut a terme un estudi basat en 70 entrevistes a experts del món acadèmic i industrial al Tercer Món i a membres de col·lectius socials, per tractar de donar amb els factors més importants en joc. A més, amb aquestes dades a la mà han desenvolupat un model amb el qual estimar què grau d’èxit podria tenir la implantació de biotecnologies en l’àmbit sanitari. Han conclòs que els factors importants poden resumir-se en quatre: científics, socials -incloent ètics i culturals-, financers i polítics. Per als enquestats resultava crucial, per exemple, la col·laboració entre científics de països més i menys afavorits, però evitant que els programes de formació o cooperació robessin cervells a països ja depauperats.

També van destacar la importància d’implicar als agents socials, d’informar i de tenir en compte el context sociocultural. En l’àmbit econòmic, resulta clau pensar en mitjans de producció a un cost assequible. El colofó del treball ha estat «un model que pot ser usat per estimar l’èxit potencial d’una determinada biotecnologia relacionada amb l’àmbit de la salut […]. A més d’amb qüestions òbvies relacionades amb la ciència i el finançament, el nostre model ressalta que han de ser tinguts en compte molts altres aspectes -ètics, socials, culturals i polítics- quan es tracta de millorar la salut al món en desenvolupament», escriuen els autors.

Et pot interessar:

Infografies | Fotografies | Investigacions