Perruques en salut

De moda en els anys 60, les perruques han recuperat en l’actualitat parteix d’aquest auge. Les raons per a utilitzar-les són diverses i els tipus entre els quals es pot triar, també, ja que es comercialitzen en qualsevol color, extensió i volum, a gust del consumidor. Principalment, estan confeccionades de pèl natural o fibra sintètica, encara que existeix una versió que barreja tots dos materials, en funció de què es tracti d’una perruca de cabellera llarga o tala. Explica Pilar Pérez, directora del centre capil·lar Ireal Hair, a Madrid (amb àmplia experiència en el tractament de pacients malalts de càncer), que en els últims anys les perruques es fabriquen, sobretot, a partir de pèl natural, «ja que les preferències dels usuaris van per aquest camí». En aquest sentit, encara que reconeix que per a una cabellera llarga la perruca llueix més amb cabell natural perquè té més caiguda, assegura que quan es tracta d’un estil curt «la fibra és una meravella i amb un aspecte molt similar a tomb natural».

Llavors, quina diferència hi ha entre l’una i l’altra? Podria dir-se que la principal diferència es troba en el preu, ja que, visualment, resulta molt difícil distingir entre una perruca natural, amb un cost entre els 200 i més de 1.000 euros, i una altra sintètica, el preu màxim de la qual aconsegueix de mitjana els 500 euros. «En aquest moment, les perruques són una gran solució, sobretot, per a les dones. Són pràctiques i tenen una gran qualitat, amb un aspecte molt natural que permet fins i tot fer-se recollits» afirma Pérez. No obstant això, a l’hora d’adquirir-les, cal provar que s’ajustin bé al capdavant, que no pesin massa ni provoquin excessiva calor i que resultin còmodes, ja que la persona ha de portar-la durant bona part del dia. A més, cal tenir en compte que la majoria de les perruques es fabriquen a màquina, la qual cosa fa que algunes puguin tenir costures que freguin amb el cuir cabellut, encara que la tendència és a eliminar-les.

Malgrat que alguns experts afirmen que la durada d’una perruca pot rondar els tres anys, per a Sonia Laporta, directora del centre especialitzat en la venda de perruques Posticería Laporta, a Mataró, «una perruca de fibra sintètica roman en perfecte estat només durant un període de nou mesos, mentre que quan es tracta de pèl natural la perruca comença a deteriorar-se al cap d’un any». «Perquè duri més, cal acaronar-la molt», recomana, alhora que explica que la durada depèn també de la mena de cabell emprat en la fabricació, que pot ser europeu o asiàtic. Aquest últim és més llis i suau, la qual cosa provoca una major dificultat a l’hora de pentinar-ho i més tendència a embullar-se. «Generalment, el pèl que s’empra és asiàtic perquè en aquells països existeix una major oferta que a Europa o a Espanya, on la gent no té costum de vendre el seu pèl», afegeix Laporta, per a qui totes aquestes característiques han aconseguit que «a poc a poc s’estigui perdent el rebuig a la perruca, encara que encara costa molt que la gent es decideixi a comprar-se una».

Alguns pacients oncològics que reben tractaments de quimioteràpia i radioteràpia poden veure com el seu pèl desapareix a mesura que augmenten les sessions. En el cas de la radioteràpia, la caiguda és menys freqüent i es produeix, generalment, en pacients que reben radiació directament al cap, i només en la part que rep el tractament. Quant a la quimioteràpia, segons Ana González, responsable de Psico-oncologia de l’Associació Espanyola contra el Càncer, «existeixen respostes individuals depenent de les substàncies que s’administrin al malalt». Això significa que no tots els malalts perden el pèl durant el tractament, però entre els quals el fan, «sobretot dones, el 80% recorre a les perruques». «El canvi d’acceptació de la malaltia i l’evolució dels gustos estètics ha afavorit que cada vegada més gent usi mocadors o barrets en lloc de perruques, encara que encara es recorre bastant a elles», afegeix.

L’ús d’un postís pot ser molt beneficiós per al malalt al qual li costa acceptar el canvi d’imatge, encara que la psicòloga recomana que, si s’empra una perruca, «aquesta permeti mantenir una imatge el més semblant possible a l’habitual del pacient». «Es tracta d’un procés d’ajust, hi ha gent que opta per usar perruca perquè no vol que ningú s’assabenti de la seva malaltia i hi ha qui l’usa per una qüestió d’estètica. En l’àmbit familiar, ens trobem també amb malalts que la porten fins i tot a casa perquè tenen por al fet que la família o els fills els vegin sense pèl, i uns altres que es lleven la perruca en la intimitat, sobretot, en èpoques de calor», distingeix González, per a apuntar que l’home sol acceptar millor la caiguda del pèl.

Per part seva, des de l’Associació Espanyola d’Estètica Reparadora Integral (AEERI), la seva presidenta, l’estilista Ángela Navarro, assegura que «el cas de la parella i dels fills és una de les motivacions més fortes» que porta als pacients oncològics a usar una perruca, per la qual cosa reconeix que les perruques permeten «millorar l’autoestima dels pacients oncològics» en ajudar-los a no perdre la seva imatge i «evitar la pregunta de la malaltia a nivell social, laboral i familiar». Així mateix, remarca que el percentatge del 80% de malalts que recorren a les perruques «és totalment encertat» i, encara que subratlla que «cada dia hi ha més dones que no tenen la necessitat de tapar la calvicie produïda pels tractaments», recomana cobrir el cuir cabellut, almenys, amb un mocador preferiblement de cotó (que permet la transpiració), o amb un capell.

Per a ocultar les calbes que es formen a causa d’alopècies, algunes persones opten per comprar una perruca o perruquí, en lloc de sotmetre’s a un tractament mèdic o de cirurgia capil·lar. «En aquest grup es troben principalment els homes. No es pot negar que s’estan tornant cada vegada més presumits», constata Sonia Laporta. No obstant això, l’alopècia és també cada vegada més un problema femení, que afecta tres de cada deu dones, i juvenil. Sense cap tractament, sol derivar en una calvicie progressiva o a pegats (tant en el cuir cabellut, com en altres parts del cos) que molts intenten ocultar amb un postís, mentre que si és de caràcter reversible «es pot intentar un tractament de locions o de pastilles, sempre sota la supervisió d’un mèdic dermatòleg, per a afavorir el creixement del cabell o per a evitar la pèrdua del qual ens queda», recomana Navarro. L’estilista considera, a més, que les causes d’algunes alopècies radiquen més «en la mena d’alimentació, l’estrès i l’estil de vida que en la mena de xampú o en els tractaments capil·lars, que afecten especialment la fibra capil·lar i poden implicar més la ruptura del pèl que la seva caiguda».

El secret d’una perruca està en el seu manteniment. Mentre que les de cabell natural requereixen les mateixes cures que aquest i es poden rentar, pentinar, tenyir o assecar amb assecadors elèctrics, les de fibra sintètica no admeten tints i aguanten malament l’assecador. Ambdues, no obstant això, han de ser retirades abans d’anar-se a dormir perquè no s’espatllin durant la nit ni es despentinin i han de ser raspallades amb cura, per a evitar els temuts embolics o trencaments. A més, cal rentar-les cada quinze dies o una vegada al mes, si pot ser en un centre de bellesa especialitzat, on s’empren xampús i cremes suavitzants pertinents per a aquests postissos. «És molt important rentar la perruca sense que estigui col·locada al cap, sinó sobre un suport especial, i assecar-la també en aquest suport», aconsella Sonia Laporta.

Si es vol, les perruques es poden utilitzar també a la platja, la piscina o un gimnàs, però cal recordar que la calor que proporcionen al capdavant sempre és major que el del pèl natural -a pesar que solen cobrir el cuir cabellut amb una fina capa de tul transpirable-, per la qual cosa en aquests llocs hi ha més probabilitat que el cap suï i la perruca, per tant, s’embruti. Cobrir-la amb un mocador pot ser una solució, encara que les perruques també admeten coletas o qualsevol tipus de recollit, que deixen respira més la pell. I és que els mètodes de subjecció són molt fiables, si bé requereixen al seu torn unes cures especials.

«En concret -explica Lorda Florit-, les perruques es fixen al capdavant amb una espècie de malla flexible que ha d’estar neta de pols o suor, i unes cintes ajustables que solen pegar-se al front, les patilles i el clatell». Quan la perruca es retira, és aconsellable netejar tant la zona del cap en la qual ha estat pegada com les tires, que sempre són hipoal·lergògenes.