Article traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Premis i càstigs als nens

En l'educació infantil és fonamental adquirir compromisos amb els menors i aprendre a respectar-los
Per EROSKI Consumer 22 de novembre de 2005

Rabietas, arravataments davant qualsevol negativa, exigències, capritxos… Qui no ha vist en alguna ocasió un conflicte protagonitzat per un nen i els seus pares? Es tracta d’un estira-i-arronsa en el qual cadascú intenta posar els seus límits, encara que, lògicament, si es parla d’educació són els progenitors els qui han de conservar la calma i prendre’s de debò la tasca. Però, com? quina estratègia han de seguir? Educadors i psicòlegs aconsellen marcar certs límits des del primer moment per a després anar creant hàbits, ja que l’existència d’unes normes aporta seguretat als nens.

Marcar els límits

Els psicòlegs i educadors coincideixen a subratllar que les normes no han de ser imposades. D’una banda, el diàleg entre pares i fills genera un vincle de confiança que facilita les seves relacions i crea un espai per a negociar les normes i construir-les junts. Per un altre, els adults han de ser coherents i respectar també les regles. Per exemple, si no volen que el nen digui paraules malsonants tampoc ells han de dir-les. La transgressió d’aquestes pautes pot implicar la imposició d’un càstig “el més educatiu possible”. Aquest ha de ser l’adequat a la mala conducta del menor i requereix que el nen o la nena entengui que no es tracta de desaprovar-li, sinó de castigar aquesta conducta determinada.

Marcar els límits

Aquesta labor, senzilla en teoria, es fa a vegades molt difícil. De fet, segons María Jesús Àlaba, especialista en Psicologia educativa, es fa patent la dificultat que troben avui dia molts pares a l’hora de marcar amb èxit els límits als nens. Tant és així que ja hi ha parelles que arriben a la seva consulta perquè “no saben què fer” amb el “petit tirà” en el qual s’ha convertit el seu fill de dos anys.

Les rabietas són un signe molt típic de l’etapa dels dos anys. A aquesta edat solen tenir rebequeries molt escandaloses que no se solucionen donant al nen el que demana, sinó deixant que se li passi el berrinche, perquè en cas contrari aprendrà que aquesta és la millor manera d’aconseguir el que vol i la utilitzarà sempre que vulgui alguna cosa que vagi en contra dels desitjos dels seus cuidadors.

“És una etapa més del nostre desenvolupament, no hem de preocupar-nos sinó deixar al nen que es tranquil·litzi ell només”, diu Héctor del Castell, professor de Psicopedagogia de la Universitat d’Alcalá de Henares. Què succeiria si els pares cedissin sempre? La psicopedagoga i terapeuta Marta Bravo assegura que acabarien convertint al fill en una persona egoista, egocèntrica, capritxosa i molt vulnerable a qualsevol contratemps.

També és cert que els nens són molt “bons observadors” i saben molt bé quan assorteix millor efecte la utilització d’aquests ardits, de manera que les posen en pràctica moltes vegades en públic per a forçar als majors a cedir, recorda María Jesús Àlaba. Aquí és quan els pares es veuen desbordats. Això s’afegeix al fet que a més, normalment, no poden dedicar als fills tot el temps i l’atenció que precisen, la qual cosa d’alguna forma els fa sentir-se culpables i insegurs.

Però, què pensarien si aquest mateix problema superés als educadors? I per què un mateix nen pot ser manipulador a casa i portar-se de meravella en el col·legi? Les respostes de l’orientadora són molt senzilles: “Els nens són el que volem que siguin; cal crear hàbits des del principi”. Finalment, explica que és important ser conseqüents amb el que diem, així com conèixer “què se li pot demanar al nen segons l’edat que tingui”.

Els nens són el que volem que siguin; cal crear hàbits des del principi

I quina és la millor manera? Marta Bravo coincideix amb Àlaba que és necessària molta claredat i seguretat en el que els diem, aplicar el límit amb veu segura i mirada ferma; que tots dos pares estiguin d’acord, “almenys davant el nen”. Finalment explica que és important ser conseqüents amb el que diem, així com conèixer “què se li pot demanar al nen segons l’edat que tingui”

Reforços, sancions i conseqüències

“Els premis o els càstigs no poden ser una resposta automàtica a totes les conductes bones o dolentes”, remarca Del Castell. Caure en això provocaria que els nens es moguin només a canvi de premis i a més deixin de valorar-los. No obstant això, és molt positiu reforçar les conductes dels nens que els adults volen que es repeteixin. No es tracta de comprar-los regals. El reconeixement millor pot mostrar-se mitjançant l’afecte i això abasta un ampli ventall de possibilitats: fer-li una abraçada, fer-li una carícia, felicitar-lo amb paraules (“Què bé has fet avui la teva tasca!”), penjar a casa un bonic dibuix que ha fet en classe, fer alguna cosa amb ell que li agradi (jugar a algun joc, veure el seu programa de dibuixos favorit en la televisió?), preparar-li el seu menjar favorit etc.

Quant als càstigs, aquests no han d’utilitzar-se com a primer recurs davant una conducta inadequada. Per a començar, educadors, psicòlegs, terapeutes i la societat en general estan d’acord que el càstig físic és inacceptable perquè, segons explica el professor:

  • No contribueix a solucionar els problemes i afavoreix que els nens pensin que amb la violència s’arreglen les coses.
  • Fa que els xavals acabin apostant per la “llei del més fort”.
  • Quan ells tinguin un problema, tractaran d’arreglar-lo amb una agressió.

El Codi Civil estableix en l’article 154 que “els pares podran (…) corregir raonable i moderadament als fills”. L’ONU i el Consell d’Europa han instat recentment a Espanya i a altres països a prohibir el càstig físic als nens. Deu països de la UE ja veten l’ús de la violència en tots els àmbits de la vida infantil.

Lluny de preconitzar el càstig físic, la psicòloga Àlaba Reyes vol ‘desculpabilitzar’ a aquells pares que alguna vegada han donat un carxot als seus fills, perquè entén que tampoc cal dramatitzar aquest assumpte. En qualsevol cas, recomana sempre molta calma als adults i que no actuïn ni prenguin decisions a la lleugera: “No hi ha res pitjor que perdre els nervis, donar-los un assot i després demanar-los perdó”.

Inicialment, s’ha d’insistir a parlar amb el nen sobre les conseqüències que poden tenir les seves accions i a més explicar-li que poden implicar un càstig. Si encara així persisteix en la seva actitud, llavors es pot aplicar un càstig conseqüent amb el que s’ha parlat, tal com explica Héctor del Castell.

Alguns pares se senten impotents a l’hora de reprendre als nens o de penalitzar les seves accions. També saben que no poden deixar sense conseqüències, per exemple, que un adolescent arribi a casa de matinada i havent consumit drogues, suspensos reiterats, males contestacions… Pensen que encara que castiguin als nois i noies “tot els és igual”. Però no és cert. Àlaba Reyes està convençuda que sempre existeix una forma efectiva de ‘reconvenir-los’. Apunta que als petits els fa molta ràbia que els majors no els facin cas i que als joves els fot molt quedar-se sense sortir amb els seus amics. “Tampoc cal aixecar-los un càstig, perquè, perquè és eficaç i el nen entengui que no és admissible el que ha fet, el càstig ha de ser immediat i curt en el temps”.

Marta Bravo matisa que cada nen “és un món” i que les sancions que funcionen amb uns no serveixen res amb uns altres. Per a Héctor del Castell, el millor càstig és fer-los pensar sobre les conseqüències de la seva actitud.

El millor càstig és fer-los pensar sobre les conseqüències de la seva actitud

En qualsevol cas, s’ha de procurar que els càstigs estiguin relacionats amb la falta comesa, així, si el nen tira o trenca alguna cosa serà ell qui el reculli. Respecte a la seva durada en el temps, és millor no prohibir-li veure la televisió durant tot el cap de setmana, sinó els primers quinze minuts de la sèrie que li agrada; d’aquesta manera se li deixa un marge per a continuar portant-se bé. Els càstigs desproporcionats no ajuden el nen a reflexionar sobre el que ha fet ni li motiven per a comportar-se millor.

El paper del diàleg

El diàleg és fonamental perquè els nens comprenguin per què hi ha normes i que participin de la seva construcció i reconstrucció. Per a Héctor del Castell, “les normes no són una cosa innegociable”. És important que siguin consensuades amb els nens encara que aquests siguin “molt petits”. Al seu judici, “tan dolent és imposar les normes com que no existeixin”. Els nens han d’entendre que tenen un sentit, una raó, i que no són imposicions per capritx dels adults.

Així mateix, aquest sociòleg i psicòleg considera important que els nens sàpiguen la causa de per què hi ha coses que “es poden fer” i que “no es poden fer” i les conseqüències que pot tenir el seu comportament. És a dir, no sols quin serà el càstig per transgredir una norma, sinó quines són les conseqüències dels seus actes.

Diàleg no té per què significar inseguretat,

Diàleg no té per què significar inseguretat

si bé Marta Bravo detecta alhora que una certa excessiva permissivitat una por atroç a “fer-lo mal com a pares”. Es refereix a pares que es qüestionen tot el que fan en el seu afany per ser gairebé perfectes. “Es vol tant a un fill que en moltes famílies s’opta per una permissivitat excessiva que no fregui -si més no- la possibilitat de fer mal emocional al nen, encara que aquesta possibilitat sigui molt remota”.

Però no es tracta de desaprovar al fill sinó a la seva conducta. Per això, en lloc de criticar-li per arribar a les tantes del matí és preferible dir-li “no m’agrada que arribis tard perquè em preocupo per tu”. Héctor del Castell insisteix que parlar amb els nens “és realment important perquè desenvolupin el seu sentit de la responsabilitat”.