Salta el menú de navegació i ves al contingut

EROSKI CONSUMER, el diari del consumidor

Cercador

logotip de fundació

Canals d’EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Salut i psicologia > Psicologia i salut mental

Aquest text ha estat traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Processant el duel

El duel, conseqüència de les nostres inclinacions afectives, és un esdeveniment vital estresante que tard o d'hora hem d'afrontar tots els éssers humans

  • Autor: Per
  • Data de publicació: Dilluns, 05deMarçde2007

La pèrdua i el duel ens acompanyen al llarg de la nostra vida. Els investigadors interessats en el procés del duel han estudiat moltes qüestions sobre aquest tema, com la descripció i explicacions sociològiques, els trets clínics de les reaccions normals i patològiques en les diferents edats, sexe i cultures; els programes de prevenció, la relació entre el duel i altres classes de pèrdua, així com les diverses formes culturals del dol. Ara, un recent estudi mostra empíricament el curs normal dels sentiments després de la mort d’una persona reunida.

Potser per la pèrdua de xarxes socials i amb elles de molts dels recursos clàssics, entre els quals es troben el suport de familiars, religiosos, veïns i amics, la població en duel demanda un major suport sanitari. És la cara més trista de la individualització de la societat. En un estudi realitzat en Atenció Primària, presentat al setè Congrés de l’Associació Europea de Cures Pal·liatives en 2001, les dades van revelar que la taxa anual de consultes al centre de salut va resultar ser un 80% major entre els quals perden a un ser estimat que en la resta de la població. En altres estudis s’obtenen resultats similars; en vídues el nombre de consultes es dispara en un 63% en els sis primers mesos i en vidus es multiplica per quatre durant els 20 primers mesos.

Estudiant sentiments

Un grup de psiquiatres d’EUA ha realitzat el primer estudi retrospectiu amb 233 persones que havien sofert la pèrdua d’un familiar per mort natural. L’estudi, publicat en The Journal of the American Medical Association, ratifica primer les etapes clàssiques del procés de duel establertes des de la dècada dels 60 pel psicoanalista britànic John Bowlby i, segon, la mateixa successió que ell apuntava: la negació és més forta al principi del duel, seguida per l’enyorança, la ira i la depressió. A partir dels sis mesos, aquests sentiments comencen a descendir i augmenta l’acceptació.

Es van analitzar les respostes dels entrevistats sis mesos després de la pèrdua que, en la majoria dels casos, era la parella. En establir una mitjana de tots els sentiments que presentaven, els autors van observar que l’acceptació va ser
significativament major que l’enyorança i aquesta es donava en major mesura que la
negació, fins a finalitzar amb la ira. Els investigadors conclouen que la pèrdua d’un ser estimat s’accepta més ràpidament del que esperaven però amb un gran sentiment d’enyorança.

En una primera fase del duel anticipat, els familiars presenten un xoc emocional, barreja de sensació de pena i depressió

Per als experts, en el procés de duel, més important que saber en quina fase està una persona és el fet d’establir si s’ha quedat estancada en alguna d’elles, sobretot en la negació, per que no permet passar a la següent fase per, progressivament, desenvolupar tot el procés. S’estableix que si dura més d’un any cal acudir a l’especialista, doncs persones amb un trastorn perllongat del duel solen presentar alteracions psiquiàtriques, com a depressió major o estrès postraumático.

Duel anticipat

Molt s’ha escrit sobre les necessitats del pacient moribund però, què succeeix als familiars del malalt quan saben que la mort està a prop? En l’evolució cronològica del duel hi ha moments i fases precisos que, per la seva peculiaritat, requereixen d’una atenció particular, com succeeix en el duel anticipat (abans de la defunció). La possibilitat d’intervenir en aquestes fases es dona, sobretot, amb pacients terminals que romanen als seus domicilis, com el qual ocorre en malalties degeneratives.

En una primera fase del duel anticipat, els familiars presenten un xoc emocional, barreja de sensació de pena i depressió. En la segona etapa se sol donar un interès per la persona que s’anirà, la qual cosa permet acabar amb situacions inacabades, resoldre conflictes i sentiments. La tercera fase és una temptativa per adaptar-se a l’absència del ser estimat: s’aprèn com van a ser les coses sense l’altra persona, a assumir la solitud. Els experts expliquen que permet canviar actituds front la mort i la pèrdua de la persona.

La fase prèvia a la mort d’un familiar deixa un profund record en tota la família i serà un dels temes reiteratius a l’hora d’elaborar el duel. Els professionals de la salut resumeixen com a objectiu primordial en aquesta fase cuidar i ajudar a acomiadar-se al malalt i a la família. Els experts estan d’acord en què en el duel anticipat la mort s’accepta millor ja que el mateix procés de la malaltia s’accepta com una oportunitat per resoldre qüestions pendents. I fins i tot, de vegades, durant una agonia perllongada els membres de la família sovint finalitzen el seu duel abans de la mort real. No és infreqüent que després d’una llarga agonia la família experimenti cert alleujament en acabar el dolor i la lluita.

PER VIDES NO VISCUDES

Img
El Consell d’Europa, al novembre de 1976, va crear una Comissió de Salut Pública que va donar com resultat un informe publicat sota el titulo dels problemes que concerneixen a la mort i a les cures donades als moribunds, aprovat a Estrasburg en 1981. Aquest informe fa al·lusió, pel que fa als nens moribunds, que la mort del nen és particularment insostenible perquè sobrevé abans d’hora. Afecta als pares, submergint-los en una profunda angoixa per la impotència, innocència i la no oportunitat d’haver viscut.

Per aquest motiu, en el cas de les morts perinatals o neonatals el procés de duel és diferent. Segons descriuen els experts, als pares no els és possible incorporar en si mateixos cap part del nounat i fer-la adaptable. El duel per la mort d’un nen es comprèn millor si l’hi compara amb la pèrdua per amputació d’un membre. La mort del fill abans del naixement provoca que familiars i amics dels pares mantinguin una actitud distant, tal com se sol fer quan a una persona és amputada, com a resposta a la por i l’ansietat que els genera.

Segons dades recopilades per Ronald J. Knapp, ja en 1986, la resposta dels pares davant la pèrdua d’un fill es resumeix en unes pautes característiques. Aquests patrons modals comuns de resposta, tal com les va denominar, es donaven en una àmplia majoria dels pares de la seva mostra tant en la forma com en la intensitat, comportant connotacions beneficioses i perjudicials. Aquestes pautes resposta representen aspectes naturals del complex procés de duel, i s’engloben en la promesa de no oblidar mai al fill, el desig de morir, una revitalització de les creences religioses, canvi de valors, major tolerància i una sensació de persistència del dolor.

En el procés de la pena està immersa una sensació d’ofensa que emergeix, especialment després de la mort dels nens, com una necessitat de justícia. El sentit de la rectitud sobre la vida, innat en l’ésser humà, provoca una sensació de greuge quan un nounat o nen petit mor.

Et pot interessar:

Infografies | Fotografies | Investigacions