Salta el menú de navegació i ves al contingut

EROSKI CONSUMER, el diari del consumidor

Cercador

logotip de fundació

Canals d’EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Salut i psicologia > Problemes de salut

Aquest text ha estat traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Pulmó del cuidador d’ocells: una neumonitis per hipersensibilitat

Aficions en principi inofensives, com cuidar un ocell, poden provocar una inflamació pulmonar que pot derivar en la necessitat d'un trasplantament

  • Autor: Per
  • Data de publicació: Diumenge, 30deDesembrede2012
Img pulmon cuidador aves list Imatge: Jordiet

Cuidar a un ocell, siguin periquitos, coloms o gallines, és com jugar a la ruleta russa amb els pulmons. Hi ha persones que tenen predisposició genètica per a desenvolupar una greu malaltia respiratòria denominada “pulmó del cuidador d’ocells” que, fins i tot, pot precisar un trasplantament de pulmons. En aquest article es descriuen els símptomes, les proves de diagnòstic i tractament d’aquesta neumonitis i quines mesures de prevenció han de tenir en compte els cuidadors i criadors d’ocells.

Img pulmon cuidador aves art
Imatge: Jordiet

Aficions com la criança de coloms, de gallines en un corral (particular o en grans granges avícoles) o tenir per mascota a un simpàtic periquito, una parella d’agapornis, un canari cantaire, un lloro o un ocell de falconeria, com el falcó pelegrí, poden ser perjudicials per a la salut pulmonar.

El contacte amb aquests ocells s’ha relacionat amb el desenvolupament d’una inflamació del pulmó (neumonitis) denominada “pulmó del cuidador d’ocells”. Es produeix per la inhalació de productes orgànics derivats d’animals o plantes. És considerada una malaltia respiratòria minoritària o estranya, ja que afecta a menys de 30 casos per cada 100.000 habitants. S’estima que, a Espanya, podria haver-hi 25.000 casos, molts d’ells sense diagnosticar.

Els principals símptomes del pulmó del cuidador d’ocells són l’ofec, la tos i la febre després d’haver estat en contacte amb ocells
La neumonitis és greu quan no es diagnostica a temps, ja que la demora impedeix que el tractament sigui efectiu, fins al punt que, en els casos més extrems, el trasplantament de pulmó és l’única solució terapèutica. De fet, el primer cas de trasplantament de pulmó realitzat amb èxit a Espanya, l’1 d’agost de 1990, es va deure a aquest motiu. La pacient de 18 anys va contreure aquesta malaltia després d’haver conviscut amb un lloro que tenia a la seva casa.

Aquell primer trasplanti va ser coordinat pel grup del doctor Ferran Morell, cap del Servei de Pneumologia de l’Hospital Vall d’Hebron de Barcelona, catedràtic de Medicina (Pneumologia) per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i president del pròxim Congrés Nacional de la Societat Espanyola de Pneumologia i Cirurgia Toràcica (SEPAR), que tindrà lloc a Barcelona en 2013.

Dels símptomes al diagnòstic de neumonitis del cuidador d’ocells

El pulmó de cuidador d’ocells és una neumonitis per hipersensibilitat, de les quals s’han descrit fins a 120 tipus diferents. La neumonitis, o inflamació del pulmó, es diferencia de la pneumònia, perquè aquesta la provoca una infecció (vírica, bacteriana o fúngica); no obstant això, la neumonitis es desenvolupa per una reacció d’hipersensibilitat (no al·lèrgica). Així, les persones amb una predisposició genètica que les fa hipersensibles a certs productes, en inhalar-los, sofreixen una inflamació dels seus pulmons.

Els principals símptomes són l’ofec, la tos i la febre després d’haver estat en contacte amb els ocells. Aquests signes poden sorgir de manera aguda, després de netejar un colomar, però també de manera immediata o quatre, vuit i fins a dotze hores després, per la qual cosa, a vegades, resulta difícil relacionar-los.

De la mateixa manera, la malaltia pot produir-se de manera subaguda i crònica, per la convivència continuada amb un ocell en el domicili. Aquesta és una forma de manifestació molt més “traïdorenca i que pot conduir al fet que la malaltia sigui encara molt més greu, en demorar-se el diagnòstic”, segons Morell. “La principal dificultat per a diagnosticar la neumonitis és que primer cal conèixer-la. Una malaltia no es diagnostica, si no es coneix. A més, s’ha de tenir en compte que aquesta neumonitis només dóna cinc o sis símptomes, i hi ha més de 1.000 malalties pulmonars”, destaca l’especialista.

Diagnòstic i tractament del pulmó del cuidador d’ocells

Per a diagnosticar aquesta neumonitis relacionada amb la cura d’ocells, és necessari realitzar diverses proves: una radiografia, encara que la inflamació pulmonar es pot veure millor amb un TAC toràcic i, si hi ha dubtes amb aquestes tècniques d’imatge, es confirma amb proves de funció pulmonar i anàlisi de sang per a veure si s’han desenvolupat anticossos contra l’antigen que provoca la sensibilitat als ocells, que està en el seu sèrum i les seves plomes.

A vegades, també es realitza una fibroscopia per a comprovar si hi ha un augment de la presència de limfòcits. Es fica el fibroscopio (instrument flexible per a exploració de cavitats i òrgans buits) pel nas, la tràquea, els bronquis i fins al pulmó, amb el pacient sedat. Una vegada col·locat, s’introdueix una quantitat determinada de sèrum fisiològic, que després s’aspira, i que permet comptabilitzar els limfòcits (cèl·lules de defensa de l’organisme) que hi ha en el material extret dels pulmons.

En cas de tenir un ocell a casa, algunes mesures de prevenció són evitar el contacte continuat, no dormir en la mateixa habitació i situar-lo en una sala molt gran i ventilada
La seguretat absoluta del diagnòstic l’ofereix una prova d’inhalació, que consisteix a fer inspirar al pacient, de manera controlada, el sèrum de l’ocell que li provoca la hipersensibilitat i realitzar-li la prova de funció pulmonar al cap de quatre dies, per a veure si la seva capacitat pulmonar ha minvat.

Per desgràcia, moltes persones arriben tard a la consulta neumológica. És habitual que aquest retard sigui de dos a tres anys, segons l’estudi fet en una sèrie de 86 pacients, la més àmplia d’aquesta neumonitis publicada fins ara, en ‘Medicine Baltimore’, en 2008, pel grup de Morell. I, a causa d’aquesta demora, moltes vegades la malaltia es diagnostica quan ja està en una fase crònica.

El tractament en la primera fase o fase lleu és només d’observació, ja que pot desaparèixer. Quan la fase és moderada o greu, s’administren corticoesteroides orals per a intentar revertir la inflamació pulmonar. I en els casos més extrems, es realitza el trasplantament de pulmons, sempre que es tinguin menys de 60 anys o 65 i un bon estat de salut general, ja que les complicacions d’efectuar una operació d’aquest tipus en persones majors excedirien als beneficis.

Mesures de prevenció per a evitar la fibrosi pulmonar

Avui dia no es pot conèixer, a priori, quines persones desenvoluparan una neumonitis. La pateixen el 4% de les quals mantenen un contacte habitual amb ocells. Per aquesta raó, els individus que estiguin en contacte amb elles, en el domicili o per raons professionals, han d’estar en alerta i, davant el mínim símptoma, com la tos persistent, acudir al pneumòleg perquè els ausculte o, almenys, fer-ho una vegada a l’any com una rutina anual, de la mateixa forma que les revisions oculars, dentals o ginecològiques.

Aquesta revisió anual és crucial, perquè la neumonitis no es nota en realitzar activitats de la vida quotidiana, com anar a la compra, passejar o fer les tasques domèstiques. Cal practicar exercici físic de certa intensitat o ascendir a una muntanya de 1.000 metres, per a posar a prova la capacitat dels pulmons i adonar-se del seu bon o mal funcionament. Els afectats per la neumonitis no la perceben fins que han perdut més de la meitat de la capacitat pulmonar, moment en el qual ja poden patir fibrosi pulmonar i el tractament ja no és efectiu.

La fibrosi pulmonar és l’estadi final d’aquesta malaltia del pulmó del cuidador d’ocells, que en estar molt inflamat, cicatritza, de manera que ja és molt difícil revertir aquesta situació. “Un bon exemple per a comprendre el que succeeix és comparar els pulmons a una esponja que es pot esprémer. De la mateixa forma, els pulmons deixen entrar i sortir l’aire. Però quan hi ha fibrosi, és com si l’esponja hagués endurit i sense moviment. De la mateixa forma, els pulmons estarien rígids i ja no podrien prendre aire ni treure-ho fora”, explica el cap del Servei de Pneumologia de l’Hospital Vall d’Hebron.

Per a no arribar a aquestes situacions tan crítiques, altres mesures de prevenció importants, en cas de tenir un ocell a casa, són evitar el contacte continuat, no dormir en la mateixa habitació, situar-lo en una sala molt gran i ventilada o, de manera preferible, al balcó. En canvi, “l’ús de màscares és exagerat i, a més, les màscares vulgars que es venen protegeixen poc”, adverteix el doctor Morell.

Més neumonitis per hipersensibilitat

El pulmó del cuidador d’ocells és la neumonitis que els especialistes pneumòlegs veuen de forma més quotidiana en la consulta. De fet, un estudi sobre aquesta i unes altres neumonitis per hipersensibilitat a Espanya, dut a terme per l’equip de Ferran Morell, de l’Hospital del Vall d’Hebron, apunta que només a Barcelona hi ha un 9% de la població que conviu amb un ocell a casa. I, d’aquestes persones, el 4% hauria desenvolupat neumonitis per hipersensibilitat als ocells.

Però hi ha molts altres tipus de neumonitis, fins a 120. Després del pulmó del cuidador d’ocells, les més freqüents són les que es produeixen per inhalació d’espores de fongs, presents en aerosols (sistema per a dispersar partícules), que també es poden trobar en llocs humits. Així, entre els afectats estan els qui utilitzen materials que es poden contaminar per aquests microorganismes, com els treballadors del suro; els guixaires que utilitzen espart humit; els que manipulen embotits, ja que han de submergir-los en un líquid proveït d’un fong, el Penicillium, i després netejar-los, moment en el qual pot produir-se la inhalació indesitjada.

Hi ha molts tipus d’exposicions als fongs. La més clàssica i la primera que es va descriure va ser la coneguda com el pulmó del granger. La desenvolupen els pagesos que, en donar menjar a les vaques fenc, quan aquest està humit i florit pels fongs, inhalen les seves espores.

RSS. Sigue informado

Et pot interessar:

Infografies | Fotografies | Investigacions