Als hospitals públics d’Espanya faria falta el doble de geriatres dels quals hi ha en l’actualitat. Aquesta situació pot agreujar-se amb la crisi i repercutir de forma negativa en la salut i longevitat de les persones majors. Segons els experts de la Societat Espanyola de Geriatria i Gerontologia (SEGG), aquesta desatenció ha de combatre’s amb un Pla Nacional d’Atenció al Pacient Major, en lloc d’amb plans parcials sobre les diferents malalties que els afecten. En aquest article es descriu quin és en concret el dèficit de geriatres als hospitals públics i per què està en perill la longevitat de la població, a més de la necessitat d’un Pla Nacional d’Atenció al Pacient Major.
En 2025 hi haurà 15 milions de persones amb més de 65 anys a Espanya, és a dir, el 32% de la població. Al nostre país el nombre d’ancians segueix en augment, però els recursos que se’ls destinen minven. I aquesta paradoxal situació no solament no es corregirà en els propers anys, sinó que sembla que empitjorarà, a causa de l’actual impacte de la crisi econòmica, segons declaracions de Pedro Gil, cap del Servei de Geriatria de l’Hospital Clínic Sant Carlos, de Madrid, president de la Fundació SEGG i, fins a juny de 2013, president de la Societat Espanyola de Geriatria i Gerontologia (SEGG), càrrec que ostenta avui dia José Antonio López Blat.
Escassetat de geriatres en l’atenció sanitària pública
El primer dèficit important que afecta als ancians és el del nombre insuficient de geriatres als hospitals públics espanyols, mentre que en l’àmbit privat sí que es pot trobar a aquests especialistes. Això significa que aquest dèficit repercuteix, sobretot, en la qualitat de l’atenció sanitària que es dispensa als majors amb menys recursos econòmics. La SEGG calcula que, a Espanya, hi ha entre 450 i 500 geriatres als hospitals públics, quan farien falta almenys el doble, entre 900 i 1.000 geriatres.
A Espanya, hi ha entre 450 i 500 geriatres als hospitals públics, quan farien falta almenys el doblecal tenir en compte que els problemes de salut en l’ancià tenen característiques particulars que fan necessària una formació específica, la del geriatre, per atendre’ls de forma convenient i que és necessari implementar la presència d’aquest professional als hospitals.
Així i tot, hi ha dues comunitats autònomes (Andalusia i el País Basc) que no reconeixen aquesta especialitat i que, per tant, no tenen a cap geriatre en el sistema sanitari públic, segons la SEGG. En la resta d’autonomies, el dèficit d’aquest professional es manifesta de forma desigual. Així, a la Comunitat Valenciana, Galícia, Extremadura i Illes Balears, el dèficit és molt important; en unes altres, la presència del geriatre és poc representativa, com a Múrcia; acceptable, a Castella-la Manxa, Castella i Lleó, Aragó, Navarra o La Rioja; avança a poc a poc a Canàries; i és bona a Astúries. Però, sens dubte, les comunitats millor dotades de geriatres són Madrid i Catalunya.
La longevitat de l’ancià en perill
Aquesta situació deficitària de la geriatria a Espanya “té aspectes d’empitjorar encara més amb la crisi, perquè no sembla que es vagi a implantar un sistema d’atenció a l’ancià de forma especialitzada. Les crisis sempre afecten als grups més afeblits, els ancians i els nens. No obstant això, els petits tenen els qui vetllen per ells: els seus pares. Però els ancians no; per això són la part de la societat més desprotegida des del punt de vista sanitari i social”, ha recordat Gil.
La tendència a l’increment de l’esperança de vida dels espanyols durant dècades, per primera vegada, ha decrescut
Els gestors sanitaris contemplen a l’ancià com el més onerós dels seus pacients, segons el parer de Gil. Sovint no tenen en compte que “no hi ha fàrmac car ni barat, sinó ben indicat i malament indicat. El més barat pot resultar fatal pels seus efectes adversos i, per tant, acabar resultant més car. Avui sabem que el 20% dels ingressos hospitalaris de la població anciana es deu a reaccions adverses dels fàrmacs, a causa d’errors de dosatge, administració i diagnòstic. El descens del consum de fàrmacs passarà factura a la salut dels ancians i l’esperança de vida que es tenia, que creixia d’any en any. I no solament s’estabilitzarà, sinó que baixarà”, augura aquest expert.
De fet, la tendència a l’increment de l’esperança de vida dels espanyols durant dècades s’ha interromput per primera vegada i ha decrescut, encara que lleugerament, segons les últimes dades que l’Institut Nacional d’Estadística (INE) ha publicat aquest any. La mitjana de l’esperança de vida a Espanya d’una persona nascuda en 2012 es va situar en 82,2 anys (79,3 anys per als homes i en 85 per a les dones), 2 desenes menys que en 2011. Encara que encara és aviat per saber si es tracta d’una tendència, aquesta lleugera caiguda de l’esperança de vida ja ha sorprès de forma negativa a demògrafs i professionals de la salut.
En els últims anys han prosperat, en el Sistema Nacional de Salut, iniciatives que afecten a les persones majors, com l’Estratègia Nacional de l’Ictus, l’Estratègia en Cardiopatia Isquémica, l’Estratègia en Diabetis o la propera elaboració (ja anunciada) de l’Estratègia Nacional de Malalties Neurodegenerativas, a les quals caldrien sumar reivindicacions específiques com la petició que es faci un Pla Nacional d’Alzheimer.
Però qualsevol d’elles és solament una part del tot, ja que cadascuna aborda un problema de manera parcial, mentre que la SEGG és partidària des de fa molt temps d’un Pla Nacional d’Atenció al Pacient Major. “Així es formalitzaria un aspecte fonamental, que és l’atenció central a les persones, i no a les malalties. A més, cal pensar que Espanya és un dels països més envellits d’Europa i del món, i amb major esperança de vida, per la qual cosa seria pertinent exportar a la resta del món un pla centrat en el pacient major, que és complex, crònic, pluripatológico, depenent i fràgil”, ha explicat Pedro Gil, president de la Fundació SEGG.
Altres plans que s’han dut a terme, com el Llibre Blanco de la Gerontologia o el Llibre Blanco del Major, tracten els problemes i necessitats de l’ancianidad des del punt de vista social. Però la proposta de la SEGG va més enllà, ja que postula que el Pla Nacional d’Atenció al Pacient Ancià hauria d’abordar l’atenció al major tant des del punt de vista sanitari i social, basat en la ciència, en comptes de parcelar l’atenció i en funció d’interessos partidistes, sindicalistes i gregarios.
Com Espanya és el país més longeu d’Europa, seria raonable que dugués a terme aquest pla que, segons aquest especialista, és tècnicament possible, però pel qual mancada voluntat.
Altres països s’han avançat: Regne Unit és la mare de la geriatria i té un bon desenvolupament de l’atenció geriátrica sanitària i social integrades, així com Canadà i Japó en altres continents. Els països que es doten d’aquests plans eleven la qualitat de l’atenció en el tros final de la vida.
