Article traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Radioteràpia

Utilitzada en el tractament del càncer, impedeix que en molts casos s'hagi d'extirpar la part afectada
Per miren 18 de juliol de 2019

Radioterapia, quimioteràpia i cirurgia són els tres tractaments bàsics de la lluita contra el càncer. La seva combinació potencia les possibilitats de sanar el tumor, encara que no sempre és necessari recórrer a les tres de manera conjunta. Concretament, la radioteràpia es pot emprar sense necessitat d’utilitzar cap altra tècnica i els seus resultats són tan positius que, en moltes ocasions, evita l’extirpació de la zona del cos afectada. S’empra sobretot quan el tumor està localitzat i no existeix metàstasi, i els avanços en la radiofísica han permès que el teixit sa a penes resulti afectat per les radiacions. A més, en general el tractament és ben tolerat pels pacients i a penes es produeixen efectes secundaris.

Radiacions ionitzants

La radioteràpia és una tècnica de tractament del càncer basada en l’emissió de radiacions ionitzants. L’especialitat mèdica que s’encarrega d’administrar-la és l’oncologia radioteràpica i s’utilitza per a acabar amb les cèl·lules tumorals detectades en una part de l’organisme,

S’utilitza per a acabar amb les cèl·lules tumorals detectades en una part de l’organisme

és a dir, les radiacions no s’apliquen sobretot el cos sinó que es dirigeixen només a la part en la qual es detecta el tumor. Explica la presidenta de l’Associació Espanyola de Radioteràpia i Oncologia (AERO), Ana Mañas, que la radioteràpia “és l’únic tractament, juntament amb la cirurgia, capaç de curar el càncer” i insisteix que, sobretot, s’empra de manera individual, sense combinar-lo amb altres tractaments, quan el tumor està localitzat i encara no hi ha metàstasi. “L’emissió de radiacions bloqueja i anul·la el tumor, que està delimitat, i permet protegir els teixits pròxims i sans de les radiacions”.

En concret, la radioteràpia utilitza partícules similars a les dels raigs X, però de major energia, que són capaces de penetrar en el cos, destruir les cèl·lules malignes i impedir que creixin i es reprodueixin. Encara que la resta de l’organisme sa es protegeix perquè no s’apliquin sobre ell les radiacions, a vegades és inevitable fregar el teixit sa que envolta al tumor i destruir cèl·lules bones, que tenen, d’altra banda, una gran capacitat de regeneració. Precisament, la destrucció d’aquestes últimes cèl·lules és el que dóna lloc als possibles efectes secundaris.

La radioteràpia s’empra en tota mena de tumors i pot aplicar-se abans d’intervenir quirúrgicament al pacient per a reduir la grandària del tumor, o després d’una operació per a acabar amb les cèl·lules malignes que hagin quedat, malgrat l’extirpació del tumor. No obstant això, pot ocórrer que després d’un tractament amb radioteràpia no sigui necessari passar pel quiròfan, ja que segons Ana Mañas “en molts casos impedeix la cirurgia mutilante, especialment en el càncer de laringe i en el de mama”. A més, es tracta d’una tècnica molt útil per a tractar els tumors petits; de difícil accés mitjançant cirurgia, així com els grans; l’extirpació completa del qual seria impossible, els detectats: als quals s’intenta reduir el dolor, i en aquells casos en els quals l’objectiu és “controlar la metàstasi i evitar fractures òssies”, completa la presidenta d’AERO.

Gairebé el 70% dels pacients oncològics rep tractament de radioteràpia, que pot administrar-se de dues maneres:

Radioteràpia interna o braquiterapia. Mitjançant intervenció quirúrgica, prop del tumor o dins del mateix es col·loca per un període limitat de temps material radioactiu en forma de fils, vectors o llavors. El pacient ha de romandre ingressat tres o quatre dies i les radiacions tenen un potent efecte sobre les cèl·lules cancerígenes, amb una menor afecció en el teixit sa. Una vegada que el material radioactiu està fora de l’organisme del pacient, aquest no suposa cap perill per a les persones que li envolten “perquè la radiació no es contagia ni les persones es converteixen en material radioactiu”, aclareix Ana Mañas. Sí resulta preferible, no obstant això, que les dones embarassades i els nens no s’acostin al pacient perquè són més vulnerables a la radiació.

Radioteràpia externa. La font de radiació es troba fora de l’organisme del pacient, a certa distància d’ell en equips de grans dimensions. És el tractament més comú i no sol requerir que el pacient es quedi ingressat, sinó que acudeixi al centre hospitalari cada dia, de dilluns a divendres (els caps de setmana i festius es descansa perquè les cèl·lules sanes afectades puguin regenerar-se), de dues a tres setmanes, per a rebre la dosi. Abans de la primera sessió, es marca amb pintura (duradora) la zona sobre la qual s’aplicarà el tractament, una sèrie de punts que indiquen el lloc exacte pel qual han de penetrar les radiacions i que en cap cas, si s’esborren, han de ser dibuixats de nou pel pacient. Mentre es realitza el tractament el malalt es queda només en una sala, tombat i sense moure’s, perquè la radioactivitat es dirigeixi exclusivament al tumor. En tot moment està vigilat per un circuit tancat de televisió, controlat pel tècnic de radiació, que s’encarrega també d’escoltar al pacient -a través d’un intercomunicador-, per si sent algun problema o molèstia.

Planificació del tractament

El tractament per a cada pacient es planteja sempre de manera individual, en funció de la mena de tumor, la grandària i la localització d’aquest, l’estat de salut del pacient i un altre tractament que pogués rebre al mateix temps. Així mateix, és desenvolupat per un ampli equip de professionals conformat per:

  • Oncòleg. És el metge encarregat de prescriure el tractament i supervisar-lo.
  • Físic de radiació. Responsable d’assegurar el control de qualitat de l’equip de radiació i que analitza la dosi correcta per a cada pacient.
  • Enginyer. És el professional encarregat de revisar periòdicament les màquines i assegurar un bon manteniment.
  • Tècnic de radiació. Personal d’infermeria que coneix el maneig dels aparells i col·loca al pacient en la posició correcta per a rebre el tractament.
  • Infermera de radiació. Proveeix al malalt de la medicació necessària, si n’hi hagués, abans de cada sessió i pot informar-lo del tractament i els seus possibles efectes secundaris.

José Maria de Fruits, secretari de la Societat Espanyola de Física Mèdica, explica en aquest sentit la importància que tot el personal “estigui ben coordinat” i destaca la minuciositat del treball dels radiofísicos, que determinen el punt exacte pel qual s’han d’aplicar les radiacions. “El radiofísico és la persona encarregada de preparar les màquines per al tractament, analitzar la distribució de les dosis, preparar la unitat de radiació, comprovar el control de qualitat i aspectes com l’energia de la radiació, i localitza la ubicació exacta en el qual s’ha d’aplicar el tractament”, detalla. “El radiofísico és també el responsable de la protecció radiològica a l’hospital, tant de públic com de personal, i s’ocupa d’estimar i, en la mesura que sigui possible reduir, la dosi de radiació que s’imparteix a la població com a conseqüència de proves diagnòstiques”, agreguen des de la SEFM.

En primer lloc, el pacient acudeix a una cita amb l’oncòleg radioterapeuta, qui elabora la història clínica i realitza una exploració física general i una altra específica del tumor. En aquesta trobada el metge explica al pacient els detalls del tractament, resol els seus dubtes i l’informa de la necessitat de signar un document de consentiment per a rebre el tractament. Posteriorment, al malalt se li fa un TAC O Tomografia Axial Informatitzada (una prova de diagnòstic radiològica mitjançant la utilització de raigs X i processament de les imatges per ordinador) en la mateixa posició en la qual rebrà el tractament, i es planificarà aquest en tres dimensions. És en aquest moment quan es marca el punt central pel qual s’aplicarà la radiació i es delimita l’àrea afectada.

Una vegada que comença la radiació del tumor, en diverses sessions amb una durada entre 15 i 30 minuts (la preparació del pacient és molt important i comporta diversos minuts), l’oncòleg realitza un seguiment del pacient per a comprovar els efectes de la radioteràpia. També és necessari realitzar aquest seguiment quan el tractament ha conclòs per a conèixer els resultats i controlar que el tumor no es reprodueix.

A cada sessió de radioteràpia el pacient ha d’acudir amb peces que no s’ajustin al cos, sinó més folgades i de cotó per a evitar pressions. També és recomanable no exposar al sol la part sobre la qual s’apliquen les radiacions, ja que la pell en aquesta àrea està molt sensible, ni emprar colònies, cremes o gels perfumats sense consultar abans al metge. Si calgués depilar la zona afectada, cal evitar fer-ho amb una fulla, que podria provocar ferides i corts, i emprar una màquina elèctrica de tall. Si fos necessari embenar, tampoc s’ha de recórrer a cinta adhesiva, sinó al paper o la tela. Evitar fregar la zona en la qual s’han dibuixat els punts, una dieta completa i un bon descans són altres factors a tenir en compte.

Efectes secundaris

Segons la Societat Americana de Càncer (American Cancer Society), al voltant del 50% de les persones amb càncer que reben dosis estàndard de radiació en l’abdomen presenten nàusees i vòmits durant el tractament. Aquests símptomes poden presentar-se d’una a dues hores després de cada sessió i poden durar diverses hores. A més, de les persones que es tracten amb radioteràpia en tot el cos, com en el cas de trasplantament de la medul·la òssia, entre el 57% i el 90% pateixen també nàusees i vòmits si no se’ls donen medicaments per a prevenir-los. No obstant això, Ana Mañas, assegura que “en general, el tractament és tolerat pel pacient i a penes produeix efectes secundaris”. Encara que -afegeix-, en qualsevol cas, “poden més els pros que els contres”.

Quan es produeixen, els efectes secundaris de la radioteràpia poden ser aguts o crònics, segons la dosi que es rep,

Els efectes secundaris de la radioteràpia poden ser aguts o crònics, segons la dosi que es rep

el ritme de les dosis, el volum de tumor irradiat i altres tipus de tractament, com la quimioteràpia, que es reben al mateix temps. Per això, encara que el tractament no sol ser dolorós i a vegades ni tan sols frega la pell del pacient, les radiacions sí que poden provocar alguns símptomes, no gaire greus, a més de les nàusees i els vòmits.

La fatiga és l’efecte més comú de la radioteràpia, com a conseqüència de la destrucció de cèl·lules sanes. Els metges recomanes per això realitzar un pla d’estalvi d’energia per a evitar l’apatia i descansar “tant com el cos demani”. No cal afavorir la inactivitat total ni portar el mateix ritme que es mantindria en circumstàncies normals, sinó seguir una pràctica moderada. També poden produir-se canvis sanguinis amb descensos en la quantitat de glòbuls vermells i blancs, i canvis en la pell, ja que l’àrea tractada pot enrogir, enfosquir-se i provocar picors. El més important és no gratar-se i no tractar-la sense consultar al metge. Altres símptomes són l’aparició d’edemes, la pèrdua d’apetit i, en conseqüència, la pèrdua de pes, la falta de desig sexual i, a nivell estètic, quan es tracta un tumor al cap, la radioteràpia produeix la caiguda del cabell, que torna a recuperar-se diverses setmanes després d’acabar el tractament.

Respecte al futur, els especialistes afirmen que “es mou en tres adreces”: la sofisticació de la tecnologia per a tractar tumors petits sense danyar el teixit, la millora de l’índex terapèutic per a passar del 50% de casos tractats amb èxit en l’actualitat al 60% en els pròxims dos anys i un millor coneixement de la biologia molecular per a aconseguir atacar només a les cèl·lules danyades. “La radioteràpia és un tractament segur i altament eficaç, la millora del qual veurem en breu”, augura la presidenta d’AERO.