Aquest gastroenterólogo de 56 anys dirigeix la unitat d’hepatología del Servei d’Aparell Digestiu a l’Hospital Universitari Germans Trias i Pujol de Badalona. Del 2001 al 2003 va presidir la Societat Catalana de Digestologia i, des del 2000, és consultor de la Generalitat catalana en tractament de l’hepatitis crònica. A més de l’AEEH, està associat a altres entitats internacionals d’estudi del fetge com l’European Association for the Study of the Liver (EASL), American Association for the Study of Liver Diseases(AASLD), International Club for Portal Hypertension i la International Ascites Club. La seva passió pel fetge li ha valgut, en 32 anys d’exercici professional, el reconeixement de 28 beques de l’Hospital Clínic de Barcelona, de l’Institut Nacional de Salut (INSALUD), del Consell Interdepartamental de Recerca i Innovació Tecnològica (CIRIT) i del Fons de Recerca Sanitària del Ministeri de Sanitat i consum.
Al fet que el fetge és l’òrgan més complex quant al nombre de processos metabòlics que acaba controlant; es diu que és l’autèntica fàbrica de l’organisme.
La seva funció és imprescindible per a la vida, ja que té a càrrec el metabolisme, síntesi i transformació de gran part de les proteïnes, hidrats de carboni i lípids que incorporem a partir dels aliments. Per si no fos poc, intervé en l’elaboració de factors de coagulació, en la producció i secreció de bilirubina, bilis i sals biliars (imprescindibles per a la digestió). Gràcies al metabolisme hepàtic molts fàrmacs que utilitzem poden sorgir efecte. És lògic pensar, per tant, que en circumstàncies d’una insuficiència hepàtica avançada quedin col·lapsades les funcions abans esmentades i el pacient només pugui sobreviure mitjançant un trasplantament hepàtic.
El fetge sa té una gran capacitat de regeneració hística (de teixits), la qual cosa possibilita un trasplantament a partir de donant viu, requerint-se tan sols una porció del fetge habilitat per a trasplantament. Tant en el donant com en el receptor el fetge arriba a aconseguir la seva grandària normal amb el temps, gràcies a aquesta capacitat de regeneració que, òbviament, disminueix o fins i tot s’anul·la en circumstàncies de cirrosis avançada.
La dieta dels pacients amb malalties hepàtiques ha d’ajustar-se en tant que sigui possible a la normalitat i a l’equilibri. No existeixen proves convincents que un determinat aliment estigui implicat en l’empitjorament o la millora de la funció hepàtica. Tant la restricció de grasses com les dietes amb un elevat contingut proteic no han demostrat una eficàcia consistent i, per tant, no es poden prescriure com hepatosaludables. Tampoc sembla raonable restringir la ingestió de sal en pacients amb una salut del fetge compromesa, excepte en cas de cirrosis [cuando el tejido normal y sano es reemplazado por un tejido cicatrizal que bloquea el flujo de sangre a través del hígado].
«El cafè ha demostrat certa capacitat per reduir el nivell de fibrosis i cirrosis en el fetge i un efecte protector enfront del càncer hepàtic»Els suplements dietètics i vitamínicos només són aconsellables quan s’hagi demostrat l’existència d’un dèficit específic. Sempre és aconsellable menjar de forma equilibrada, mantenir un pes proper a l’ideal i prodigar l’activitat física; però en el cas de les malalties del fetge cal ser previnguts amb l’aparició d’astènies (síndrome de cansament) atribuïbles al propi procés patològic.
Tant l’alcohol com el tabac poden accelerar el curs de les malalties hepàtiques, per la qual cosa resulten desaconsellables. En canvi, el cafè, que és font d’antioxidants, ha demostrat en estudis recents certa capacitat per reduir el nivell de fibrosis i cirrosis en el fetge; fins i tot sembla tenir un efecte protector enfront del càncer hepàtic. Vull advertir de la nul·la eficàcia de determinats tractaments considerats com a protectors hepàtics que s’administren per via intramuscular i que únicament produiran molèsties a qui pretengui protegir amb ells a les seves vísceres.
Al voltant del 100% de l’alcohol ingerit es metaboliza en el fetge, on sofreix dos processos d’oxidació i dona lloc a dos compostos denominats acetaldehído i acetat. Com a conseqüència d’aquesta metabolización es produeix un desequilibri que causa un augment de triglicèrids en el fetge (esteatosis), al mateix temps que s’afavoreix el desenvolupament d’hipoglucèmia i hiperuricemia [ácido úrico elevado]. A més, l’acetaldehído afavoreix la producció de diferents proteïnes inflamatorias i radicals lliures, abocant l’organisme a un estat d’inflamació, hipòxia i fibrogénesis que pot redundar en processos de mort cel·lular, fibrosis i cirrosis.
La marihuana, igual que el tabac, pot accelerar la velocitat de progressió de malalties hepàtiques com les hepatitis cròniques B i C. La cocaïna, l’heroïna i l’èxtasi són causa ben coneguts d’hepatitis aguda tòxica citolítica [que ataca a las células del cuerpo] que, si afecta a una part important del fetge, pot donar lloc a una hepatitis fulminant i causar la mort al drogoaddicte.
Els esteroides androgénicos anabolizantes que usen alguns culturistas i esportistes estan implicats en la patogènia de tumors hepàtics com l’adenoma, carcinoma hepatocelular i angiosarcoma. Vull subratllar, així mateix, que cada vegada estan més de moda els tractaments naturals a força d’herbes medicinals, no sempre innòcues. Igual que amb qualsevol altra medicació, hem d’assegurar que el tractament es realitzi amb supervisió mèdica, i no val pensar que tot el natural pot consumir-se sense perill algun.
Pel que fa al fetge, hi ha determinades herbes que poden resultar molt perjudicials, com a peu de coloma, borraja, cineraria, nomeolvides, herba cabell blanc o senecio áureo. No és que no puguin prendre’s aquests remeis, però cal un control mèdic, conèixer la seva composició precisa, procedència, comprovar que les herbes s’hagin sotmès als reglaments de consum i comprovar sempre la data de caducitat. Encara que sembli evident, el natural no sempre és tan saludable i segur com apunten alguns?
Aquesta trobada va batre record de participació amb 5.750 metges inscrits. En ell es van presentar novetats sobre l’hepatitis (optimització del tractament estàndard actual amb interferón pegilado i ribavirina, en funció de la resposta viral a les quatre setmanes de tractament), es van repassar estudis amb nous fàrmacs antivirals (inhibidors de la proteasa o de la polimerasa) i dos nous anàlegs contra el virus de l’hepatitis B (entecavir i telbivudina).
Les hepatopatías tòxiques són conseqüència d’una lesió del fetge causada per medicaments, preparats d’herboristería, drogues recreatives, toxines vegetals i tòxics industrials. S’estima que el 10% de les hepatitis agudes en adults són degudes a efectes secundaris d’agents farmacològics, igual que un 15-30% d’hepatitis fulminants. Les lesions causades per fàrmacs o altres agents externs són degudes a metabòlits reactius transformats en el metabolisme hepàtic i que no han pogut ser inactivados.
Es tracta gairebé sempre de lesions predictibles quan guarden relació amb tòxics d’origen industrial; impredictibles, en canvi, quan es refereixen a medicaments prescrits. Les lesions impredictibles causades per fàrmacs, no obstant això, no depenen de la dosi i respecten un temps de latència variable. La mala notícia és que no es poden induir en animals d’experimentació i limiten enormement l’àmbit investigador. Les lesions hepàtiques per medicaments poden reproduir totes les malalties del fetge conegudes.
Poden presentar-se com una hepatitis aguda, colestasis (afecció en la qual s’obstrueix el flux de la bilis del fetge), hepatitis crònica, esteatosis hepàtica (acumulació de lípids en el teixit), malaltia vascular o tumors. El diagnòstic d’una hepatopatía tòxica és difícil i es basa en l’exclusió d’altres causes de malaltia hepàtica i en la identificació d’una relació temporal entre el consum del fàrmac sospitós i l’aparició de símptomes. Només en alguns casos existeixen manifestacions d’hipersensibilitat. La biòpsia hepàtica pot mostrar en aquests casos lesionis que suggereixin una etiologia tòxica. El tractament consisteix simplement en la supressió del fàrmac desencadenant de la lesió.
