Salta el menú de navegació i ves al contingut

EROSKI CONSUMER, el diari del consumidor

Cercador

logotip de fundació

Canals d’EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Salut i psicologia > Atenció sanitària

Aquest text ha estat traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Recuperar-se d’un ictus: les noves tecnologies com a principals aliades

La robòtica i la realitat virtual milloren el tractament de rehabilitació, determinant per recobrar la funcionalitat i la mobilitat després de sofrir una accidenti cerebrovascular

  • Autor: Per
  • Data de publicació: Dimecres, 19deGenerde2011

Els ictus o accidents cerebrovasculares causen, en un alt percentatge de casos, problemes per moure braços i cames o una altra part del cos. Els programes de rehabilitació són la clau per recuperar-se d’aquestes seqüeles. En l’actualitat, s’han ampliat i millorat gràcies a les noves tecnologies. A més, la connexió a xarxes socials o la creació de grups d’ajuda mútua, conduïts per pacients experts i amb la col·laboració de professionals, han permès millorar bastant el suport a aquesta figura tan imprescindible: els cuidadors.

La rehabilitació és una part fonamental del procés de recuperació després d’un ictus. Es considera que, en la fase primera després d’un d’aquests episodis, el 85% dels pacients sofreixen alteracions del moviment d’un braç, una cama o hemiplegia (la meitat lateral del cos queda paralitzada). D’aquests, als tres mesos, la meitat triguen a caminar i a utilitzar l’extremitat superior. En aquesta situació, la rehabilitació és la clau terapèutica per recobrar la funcionalitat i la mobilitat.

“Cada pacient és diferent. Però el més important és que els programes de rehabilitació estan limitats en el temps i que, durant els primers mesos, participen un grup de professionals coordinats pel mèdic rehabilitador, que actuen segons els dèficits que manifestin els pacients”, informa Esther Duarte, cap de secció del Servei de Medicina Física i Rehabilitació de l’Hospital del Mar, de Barcelona.

Aquests programes, que són bàsics, precoços i imprescindibles, s’inicien durant les 24 hores que segueixen al patiment d’un ictus. Comprenen la participació de professionals que treballen amb tècniques clàssiques com la fisioteràpia, si el pacient sofreix una alteració de la marxa i de l’equilibri; teràpia ocupacional, si pateix problemes per realitzar tasques bàsiques de la vida quotidiana, com rentar-se o vestir-se; logopèdia, quan té problemes de llenguatge; neuropsicologia, si han resultat afectades les funcions cognitives i emocionals; així com el treball social i la infermeria.

Juntament amb els professionals, els pacients i els cuidadors són peces fonamentals en tot el procés de rehabilitació

Les necessitats de rehabilitació dels pacients són molt variables. Després de passar pel servei de neurologia, on se’ls atén de la fase aguda de l’ictus, rebre l’alta hospitalària i tornar als seus domicilis, una part d’ells no necessitaran més rehabilitació, encara que aquesta no és una situació generalitzada. Pot ser que uns altres la precisin i es beneficiïn d’un programa ambulatori, que els obligui a desplaçar-se de casa a l’hospital i viceversa. Un altre subgrup d’afectats , amb menor potencial per recuperar-se, requeriran ingressar en un centre sociosanitari o en una unitat de rehabilitació per començar un programa d’aquestes característiques, aclareix Duarte.

Anàlisi de la marxa i la deglución

En els últims anys, s’han emprat tècniques per estudiar la marxa i l’equilibri, així com la capacitat de deglutir dels afectats. L’anàlisi de la marxa és un sistema que s’utilitza per quantificar la velocitat en caminar, la simetria del pas, l’equilibri, el centre de gravetat dinàmica i les pressions plantessis (amb la col·locació d’unes plantilles dins de les sabates que estan proveïdes d’uns sensors que permeten registrar com es recolza el peu durant la marxa).

En ocasions, també es realitza una anàlisi electromiográfico dinàmic, un registre de l’activitat elèctrica del múscul que aporta informació quantitativa i objectiva sobre aquests paràmetres. Per a això, se situa als pacients quiets, dempeus, i se’ls convida a caminar. Un ordinador recull les dades que serveixen als professionals per saber com és la marxa del pacient i com respon als diferents tractaments que rep.

Els trastorns de la deglución s’avaluen mitjançant unes proves objectives que es realitzen amb una tècnica denominada videofluoroscopia. Consisteixen en una anàlisi radiològica de com el pacient degluteix diferents quantitats d’aliments, preparats de diferents viscositats (consistències líquida amb un contrast, una espècie de pudding i més sòlida) i quantitats per comprovar si el pacient té una deglución segura o hi ha risc de broncoaspiración.

Els resultats que s’obtenen d’aquesta prova, que es practica a l’hospital, serveixen als professionals mèdics per indicar una dieta segura per al pacient que ha sofert un ictus i decidir si se li pot retirar la sonda nasogástrica que es col·loca després de sofrir un accident cerebrovascular.

Robòtica i realitat virtual

Altres novetats que han sorgit en els últims anys, respecte a les noves tecnologies per al tractament de les seqüeles de l’ictus, provenen del camp de la robòtica i la realitat virtual. Aquest últim avanç és fruit d’un programa de recerca dut a terme conjuntament pel Parc de Salut Mar, l’Hospital de la’Vall d Hebron i el laboratori SPECS (Sistema Perceptiu Sintètic, Emotiu i Cognitiu, adscrit a la Universitat Pompeu Fabra, de Barcelona).

Els sistemes de realitat virtual, coneguts com “Rehabilitation Gaming System”, reprodueixen entorns reals o artificials simulats per ordinador que capten moviments del propi pacient en determinades situacions virtuals. D’aquesta forma, se li poden realitzar tractaments més intensius per aconseguir la rehabilitació dels dèficits de l’extremitat superior. “Hem desenvolupat i incorporat diferents videojocs per adaptar-los a les particularitats de cada persona: a un pacient major se li adapta el joc perquè hagi de recollir fruites en un mercat i a un jove se li preparen carreres de motos perquè realitzi treballs de rapidesa, atenció, destresa i control motor”, afirma Duarte.

PACIENT, CUIDADOR I GRUPS D'AJUDA

Juntament amb els professionals que participen als programes de rehabilitació i les noves tecnologies, els pacients i els cuidadors són peces fonamentals en tot el procés, la finalitat del qual és aconseguir la màxima reintegració en l’entorn familiar, laboral i social dels afectats per un ictus. “El cuidador té un rol molt important en ell i cal fer-li partícip des de les fases inicials després d’un ictus, mitjançant la formació i amb un gran suport”, exposa Esther Duarte. Les noves tecnologies permeten la connexió a xarxes socials i la creació de grups d’ajuda mútua (GAM), en els quals participen els afectats en primera persona o a través d’un familiar o cuidador i que estan conduïts per pacients experts. A través d’ells i amb l’ajuda de professionals, es pot contribuir a millorar de manera notable el suport als cuidadors.

Però en què han de formar-se? En la fase inicial, han d’aprendre a millorar la discapacitat dels pacients per ensenyar-los a adaptar-se als seus dèficits i que aquests guanyin la major autonomia possible, en lloc de realitzar per ells tasques de la vida quotidiana, com dutxar-los o aixecar-los del llit. Ambdues són activitats que els pacients han d’aprendre a executar per si sols, malgrat les seves discapacitats físiques.

“En ocasions, el cuidador sobreprotege al pacient, per la qual cosa, si no li exigeix, tindrà un menor rendiment funcional i podrà fer menys coses. Proposem que el cuidador, en comptes d’això, li ajudi a aprendre a rentar-se i vestir-se per si solament”, explica Duarte. La formació del cuidador és fonamental per la càrrega física i emocional que comporta la seva tasca. No sempre estan preparats per assumir-la i a més, sovint, són pacients amb problemes físics i d’edat avançada. D’aquí la importància de recolzar-los a través dels GAM, avui afavorits per les noves tecnologies.

En el cas dels pacients, els GAM estan coordinats per pacients experts i compleixen l’objectiu de contribuir a la seva reintegració social i lúdica. “Són un instrument de comunicació entre ells, on s’aprofita la seva experiència i que permet prestar-los més suport”, afirma Duarte. Funcionen de forma tan eficaç com els grups presencials i estalvien als pacients desplaçaments als centres hospitalaris per participar en aquestes sessions entre iguals.

RSS. Sigue informado

Et pot interessar:

Infografies | Fotografies | Investigacions