La manera en què un fàrmac interactua amb el nostre organisme és determinant perquè causi el resultat desitjat, però els medicaments no produeixen efectes estàndard en totes les persones. Almenys, no al 100%. La genètica, patir patologies prèvies i les condicions ambientals també influeixen en la resposta. En un futur, la medicina desenvoluparà fàrmacs a mesura de cada individu. Ho expliquem en el següent article.
“La medicina és la ciència de la incertesa i l’art de la probabilitat”. La frase és del doctor canadenc William Osler, nascut en 1846 i autor de The ‘Principles and Practice of Medicine‘, un dels principals i més influents llibres de text en el camp de la medicina interna. Amb aquesta consigna, Osler probablement buscava assenyalar com certs factors preexistents en cada individu, determinades circumstàncies ambientals o diferents formes d’administració d’un medicament podien influir en la seva eficàcia. Dit d’una altra manera, la frase del famós doctor servia (i serveix) per a justificar per què la pastilla que li lleva el mal de cap a moltes persones a mi no em fa cap efecte.
No totes les persones responen d’igual manera davant l’administració d’un mateix fàrmac. Factors fisiològics com l’edat, l’existència patologies prèvies, les diferències genètiques, la forma en què el medicament interactua amb el nostre organisme o la dosi prescrita influeixen en l’esperada resposta. I és que els fàrmacs no sols poden desencadenar efectes secundaris i adversos, també poden presentar ineficàcia terapèutica; és a dir, serviran per a poc o, en el pitjor dels casos, per a res.
Quins factors influeixen en la variabilitat de la resposta d’un fàrmac? És possible predir l’eficàcia en cada persona? Contestem a aquestes preguntes.
Resposta farmacològica diferent en les persones, per què succeeix?
Encara que els éssers humans tenim moltes coses en comú, cada persona és única i irrepetible. Partint d’aquest fet, pensar que una medicina pot provocar exactament el mateix efecte en tots els individus no té sentit. Per a explicar aquesta diferent resposta farmacològica cal tenir en compte dos conceptes: la farmacocinètica i la farmacodinamia.
Farmacocinètica
La farmacocinètica estudia els efectes de l’organisme sobre el medicament des que s’administra fins que arriba al lloc desitjat i causa efecte. En aquest “camí” el fàrmac ha de completar una sèrie d’etapes:
- l’absorció: es produeix amb l’entrada del medicament en l’organisme.
- la distribució: a través de la sang fins al lloc de destinació.
- la metabolización: es realitza en el fetge.
- l’eliminació: s’origina en disminuir les concentracions del medicament mitjançant l’orina.
D’aquesta forma, davant un mateix fàrmac l’organisme de cada persona actua de diferent manera en les fases ja descrites. Per posar alguns exemples, durant el procés d’absorció influirà el flux sanguini o el pH gastrointestinal; en la distribució afectaran les diferències en la unió a les proteïnes plasmàtiques o als components tissulars; en la metabolización serà determinant l’actuació dels enzims biotransformadoras; i en l’excreció actuarà el funcionament del ronyó.
Farmacodinamia
La farmacodinamia s’encarrega de descriure com actuen els fàrmacs i quins efectes produeixen en l’organisme. Els efectes poden ser de tres tipus:
- primaris (els desitjats).
- placebos (aquells que res tenen a veure amb l’acció real del fàrmac).
- indesitjats (no esperats i contraris a aquest efecte terapèutic). Al seu torn, els efectes indesitjats poden ser col·laterals, secundaris, tòxics i letals.
Fàrmacs: la importància de la dosi adequada
A més, en l’eficàcia d’un fàrmac incideix la dosi administrada. Una dosi pot ser:
- ineficaç: no produeix un efecte farmacològic apreciable.
- mínima: es denomina així al punt en el qual comença a produir un efecte farmacològic.
- màxima: la major quantitat de fàrmac que pot ser tolerada.
- terapèutica: la dosi compresa entra la porció mínima i màxima.
- tòxica: es considera quan és una concentració que porta a efectes indesitjats.
- mortal: si provoca la mort.
Donar amb la dosi adequada és, per tant, un dels punts clau per a assegurar una resposta eficaç del fàrmac, alguna cosa que no és senzill. Com s’explica en la publicació ‘Relacions dosis-resposta‘, recollida en el manual mèdic MSD, “independentment del mecanisme mitjançant el qual un fàrmac exerceixi els seus efectes, el control de l’efecte depèn de la concentració del fàrmac en el lloc d’acció. No obstant això, la relació dels efectes amb la concentració pot ser complexa i no sol ser lineal. Encara més complexa és la relació entre la dosi del fàrmac, amb independència de la via utilitzada per a la seva administració, i la concentració del fàrmac a nivell cel·lular”.
Factors que influeixen en la variabilitat interindividual de la resposta
A més de la farmacocinètica i la farmacodinamia, hi ha una sèrie de factors inherents a cada individu que modifiquen l’acció d’un fàrmac. Les característiques fisiològiques de cadascun —edat, sexe, raça, genètica…—, les malalties subjacents que es pateixen i les condicions ambientals a les quals s’estigui sotmès —meteorologia, fenòmens de toxicitat de grup…— poden influir en la resposta farmacològica.
Amb aquest gran nombre de condicionants individuals, atinar amb el tractament no sempre és senzill. Per això, com més es coneguin les particularitats de cada pacient més fàcil serà encertar amb el fàrmac i la dosi adequada. La farmacogenómica i farmacogenética ajuden en aquest camp. La farmacogenómica analitza les bases moleculars i genètiques de les malalties amb la finalitat de desenvolupar noves vies de tractament, mentre que la farmacogenética estudia l’efecte de la variabilitat genètica de cada individu en la seva resposta a certs fàrmacs.
Tenint en compte les particularitats químiques i genètiques de cada persona, és possible desenvolupar un fàrmac personalitzat a la malaltia de cada pacient, en la dosi adequada i eliminant o minimitzant els possibles efectes secundaris. L’aplicació clínica de la farmacogenómica i farmacogenética ja és visible en certs tractaments de càncers hematològics com la leucèmia, el limfoma o el mieloma múltiple.
