El trastorn obsessiu compulsiu afecta al 2% de la població. Aquesta patologia pot interferir de forma significativa en la vida quotidiana i causar un gran malestar psicològic. No obstant això, moltes persones que pateixen un TOC senten vergonya de les seves obsessions i compulsions, de manera que poden trigar fins a deu anys a acudir a un especialista. D’aquesta manera, els símptomes s’agreugen i és freqüent desenvolupar altres trastorns associats, com a depressió.
Imagen: Hygiene Matters
El trastorn obsessiu compulsiu (TOC) és un trastorn d’ansietat que es caracteritza per sentir obsessions i compulsions. Les primeres són pensaments o imatges mentals que es presenten de forma espontània i que sovint es reconeixen com a absurdes o sense sentit. Les compulsions són actes que es realitzen per neutralitzar l’ansietat provocada per les obsessions. Quan aquestes compulsions es duen a terme de forma encadenada, es denominen “rituals“.
Pedro Moreno, psicòleg clínic especialista del Servei Murcià de Salut i autor del llibre “Dominar les obsessions. Una guia per a pacients”, assenyala que entre els TOC més característics figura el de la persona que sent que es contamina en tocar poms de les portes o altres objectes, sense necessitat que aquests estiguin molt bruts. “Necessita imperiosamente rentar-se les mans per dominar l’elevada ansietat que sent després de tocar-los”, precisa.
En altres casos, és típic que s’evitin aquests contactes o que es mantinguin, però d’una forma cautelosa, com obrir la porta amb el colze. Un altre exemple de TOC és sentir una inseguretat tremenda després de realitzar determinats actes, com tancar la clau del gas, apagar la planxa, tancar la porta del cotxe o connectar una alarma. Aquesta incertesa causa un alt grau d’ansietat que porta a realitzar comprovacions freqüents, malgrat que en el fons se sap que són innecessàries. També és molt freqüent tenir pensaments agressius, obscens o de contingut sexual inadequat.
Alteració en la vida quotidiana
Les obsessions i les compulsions provoquen un gran malestar i limiten de forma molt evident la vida personal, laboral o acadèmica. Els individus que sofreixen un TOC acostumen a evitar multitud de situacions habituals. Dediquen molt temps a les compulsions i rituals amb els quals intenten calmar la seva ansietat. “Passen hores netejant o es renten prop de cinquanta vegades les mans en un dia”, explica l’especialista. Dediquen bona part a pensar en si van apagar la planxa o no i són capaces d’obrir i tancar la porta del cotxe “fins a quinze vegades” cada vegada que ho canvien de lloc.
El sofriment psicològic porta a molts afectats a plantejar-se si són uns pervertits o uns psicópatas, la qual cosa contribueix a multiplicar la seva angoixa. “S’escandalitzen dels seus pensaments”, indica Moreno. Si estan obsessionats amb que poden fer mal a un bebè, eviten tot el relacionat amb les seves pors, com agafar al bebè en braços, tenir objectes punxants a prop, acudir a llocs de culte religiós, quedar-se tot sol amb nens a els qui mai farien cap tipus de dany, etc.
Més possibilitat de depressió
Els afectats eviten multitud de situacions habituals i dediquen molt temps a rituals amb els quals intenten calmar la seva ansietat
La depressió és una de les patologies que s’associen amb més freqüència a un TOC. Gemma García-Soriano, doctora en psicologia i membre del grup de recerca sobre aquests trastorns de la Universitat de València, explica que “entre el 30% i el 50% dels pacients amb TOC sofreixen un episodi depressiu major o de distimia (episodi depressiu lleu)”. En la majoria dels casos, la depressió es desenvolupa a conseqüència de l’obsessió o compulsió, per les limitacions derivades de les contínues comprovacions en la llar.
Sovint, el pacient viu aquesta necessitat de comprovar com una important restricció de la llibertat, que li genera problemes familiars i laborals (es pot arribar tard al treball de manera sistemàtica perquè abans cal fer múltiples comprovacions). Alhora, desenvolupa una visió pessimista sobre el futur i la possibilitat de millorar, mentre que qui de manera contínua té obsessions desagradables relacionades amb agressions a un ser estimat, aconsegueix tal nivell de malestar, que arriba a plantejar-se si és una mala persona i es perjudica la seva autoestima.
TOC i trastorns alimentaris
D’altra banda, el TOC i els trastorns de l’alimentació tenen alguns aspectes en comú. Gemma García-Soriano explica que el treball dels professionals és estudiar si les creences que des dels models cognitius s’han associat a l’origen i manteniment del TOC (responsabilitat excessiva, perfeccionisme, fusió pensament-acció) es relacionen també amb els trastorns de la conducta alimentària (TA). “I hem observat que, efectivament, és cert”, afegeix.
Els dos trastorns tenen aspectes en comú: tots dos tenen una elevada comorbilidad (és a dir, sovint s’acompanyen d’altres trastorns), comporten característiques de personalitat (sobretot, les pacients amb anorèxia i els TOC) com a rigidesa, perfeccionisme i constricció emocional, comparteixen una àmplia gamma de símptomes caracteritzats per pensaments intrusos, impulsos i rituals de conductes, i, en l’aspecte biològic, tots dos tenen un funcionament anormal del neurotransmissor serotonina.
Tractament complex
Sense el tractament adequat, el TOC empitjora amb el pas del temps. No obstant això, els qui ho sofreixen senten tanta vergonya de les seves obsessions i compulsions, que no s’atreveixen a acudir a l’especialista. “Els TOC es realimentan per la seva pròpia dinàmica, com ocorre amb les fòbies”, explica Moreno. “En canvi, la depressió, és un trastorn mental que tendeix a la remissió, si bé en alguns casos es cronifica”, agrega. Una depressió típica es guareix de mitjana en nou mesos sense tractament. Amb tractament, triga a guarir-se de tres a cinc mesos.
Respecte al TOC, és difícil que es guareixi per si solament, ja que el pacient intenta evitar les situacions, conductes o persones que disparen les seves obsessions. És una forma comprensible de prevenir el sofriment i la frustració que comporta la pràctica de compulsions i rituals. A més, aquest tractament és en general molt complex per la timidesa que senten els afectats, que els porta al principi d’una teràpia a no parlar de totes les seves obsessions i compulsions.
Per tant, el terapeuta ha de guanyar-se la confiança del pacient perquè senti que adverteix el seu malestar. “Una vegada que se sent comprès i que li expliquem la dinàmica psicològica del TOC, s’estableix alguna cosa similar a ‘un mapa d’obsessions’ i es pacten els objectius”, apunta aquest especialista. Amb freqüència, l’afectat té múltiples obsessions i no és raonable intentar eliminar-les alhora, ja que tindria un sofriment “tremend i innecessari”.
Primer es treballa amb les obsessions que l’afectat considera menys amenaçadors i, a continuació, de manera progressiva, s’intenta dominar l’exposició i prevenció de resposta, que és una de les tècniques que més suport empíric acumula quant a eficàcia. Consisteix en una exposició gradual als estímuls que disparen les obsessions i impedeix les compulsions que s’utilitzarien per calmar l’ansietat. Es complementa amb tècniques cognitives i, en ocasions, s’administra també tractament psicofarmacológico.
Els aspectes rellevants per formar l’autoestima poden estar relacionats amb els continguts de les obsessions. Aquestes es classifiquen en funció del seu contingut. Segons un estudi dut a terme per la psicòloga clínica Edna B. Foa (Universitat de Pennsilvània, EUA), la majoria de les persones que sofreixen un TOC tenen obsessions relacionades amb la contaminació, els impulsos agressius i les necessitats de simetria (ordre). Menys habituals són les obsessions relacionades amb temes sexuals, religiosos, acumulació d’objectes i impulsos inacceptables.
Alguns científics s’han plantejat que els continguts de les obsessions provoquen molt malestar perquè tenen un significat personal. És a dir, ataquen al nucli de l’autoestima de qui les pateix. “En el nostre grup de recerca, ens plantegem que és més probable que es desenvolupin obsessions sobre continguts que van en contra dels aspectes en els quals basem la nostra autoestima”, assenyala Gemma García-Soriano.
Quan una persona senti que per a ella és molt important ser pacifista i la seva autoestima sigui alta en comportar-se com a tal, serà més probable que, si té pensaments contraris a aquesta idea i que impliquen no ser inofensiu (obsessió d’agredir a algú), els valors dolents es converteixin en obsessions.
