Salta el menú de navegació i ves al contingut

EROSKI CONSUMER, el diari del consumidor

Cercador

logotip de fundació

Canals d’EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Salut i psicologia > Atenció sanitària

Aquest text ha estat traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Rosa Güell, neumóloga responsable de Rehabilitació Respiratòria de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, de Barcelona

«La rehabilitació respiratòria millora la dispnea, la capacitat d'esforç i la qualitat de vida»

  • Autor: Per
  • Data de publicació: Dimarts, 08deAbrilde2008

Imatge: CONSUMER EROSKI

La rehabilitació respiratòria és un tractament complet que comprèn diverses teràpies i que permet millorar tant la sensació d’ofec (dispnea), com la capacitat d’esforç i la qualitat de vida dels pacients amb una malaltia respiratòria crònica. No obstant això, el coneixement d’aquesta opció terapèutica i el seu nivell d’implantació al nostre país dista molt del que seria desitjable, informa en aquesta entrevista Rosa Güell, responsable de l’àrea de Rehabilitació Respiratòria del Departament de Pneumologia de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, de Barcelona.

Què és la rehabilitació respiratòria?

La rehabilitació respiratòria és un tractament que es realitza mitjançant diferents teràpies, la finalitat de les quals és aconseguir la millora dels pacients amb una malaltia respiratòria crònica. Inclou educació, fisioteràpia respiratòria, suport psicoemocional i entrenament muscular, així com altres aspectes com la nutrició i la teràpia ocupacional.

Quins pacients poden beneficiar-se d’ella?

Els afectats de malalties respiratòries cròniques, bàsicament definides pel grau de funció pulmonar, capacitat d’esforç i símptomes que presenten. La rehabilitació respiratòria es va modulant en funció d’aquests símptomes. I, com he dit, els aspectes psicoemocionals també són importants.

I la nutrició? Per què és important en aquests pacients?

La nutrició pot ser millor o pitjor en cada pacient i això té una influència en la seva funció pulmonar. Per exemple, en els pacients obesos la funció pulmonar empitjora respecte a la d’aquells que segueixen una dieta més equilibrada i tenen un pes més proper a l’ideal. En pacients amb malaltia pulmonar obstructiva crònica (EPOC) o emfisema es produeix una pèrdua de massa muscular, per això, l’objectiu és tractar-los perquè recuperin massa muscular, millorin la seva musculatura i els components de la massa magra.

No creu que se sol confondre la fisioteràpia amb la rehabilitació respiratòria?

«Cal convèncer als neumólogos que existeixen resultats que avalen la rehabilitació respiratòria fins i tot en malalts molt greus»Sí, i no només entre els pacients, sinó que també entre els metges i infermeres sol haver-hi una confusió entre la fisioteràpia i la rehabilitació respiratòria. En un article publicat recentment en ‘Arxius de Bronconeumología’, de la Societat Espanyola de Cirurgia Toràcica i Pneumologia, SEPAR, vam exposar que la fisioteràpia és un component més de la rehabilitació respiratòria, que és un tractament més ampli i que inclou educació, assistència -en ocasions a domicili-, fisioteràpia, entrenament, suport psicoemocional i nutrició. La fisioteràpia és, doncs, un dels components, però no és l’únic.

En quines malalties pot aplicar-se?

Més del 80% dels treballs sobre rehabilitació respiratòria s’han fet en EPOC. Però cada vegada hi ha més experiències i pot aplicar-se en asma bronquial, fibrosis quística, bronquiectasias, malaltia intersticial difusa, malalties neuromusculars, com l’esclerosi lateral amiotrófica i miopaties, entre unes altres. És a dir, sempre que hi ha una fallada de les bombes respiratòries (els pulmons). En aquests casos, es pot aplicar la fisioteràpia, com a part de la teràpia respiratòria.

Quins són els seus resultats?

Ara està molt clar. Una guia d’experts de l’American Thoracic Society, ATS, sobre rehabilitació respiratòria recull que té la màxima evidència (grau 1A) respecte a millora de la dispnea (ofec), capacitat d’esforç i la qualitat de vida; un grau d’evidència moderada (1B i 2B) en relació al seu impacte en la reducció dels costos sanitaris, agudizaciones, hospitalitzacions, millora psicoemocional i psicosocial encara que encara hi ha pocs estudis sobre aquest tema; i una evidència de grau C sobre els seus efectes en la supervivència. En aquest sentit, cal tenir en compte que quan els pacients estan al final de la seva malaltia, el tractament farmacològic té un sostre. A més, per avaluar supervivències crítiques caldria analitzar l’impacte del tractament a quatre, cinc o sis anys vista i aplicar una estratègia de manteniment al llarg del temps, ja que el tractament actual és de dos mesos.

Estan fent algun estudi en aquest sentit?

Conjuntament amb cinc centres hospitalaris espanyols hem impulsat un estudi multicéntrico de manteniment amb rehabilitació respiratòria a llarg termini, per valorar el seu cost-efectivitat. Ho realitzem sobre una mostra de 150 pacients amb malaltia de llarga evolució. El programa de rehabilitació estàndard és de dos mesos i, de forma aleatòria, s’assigna a part d’ells a una estratègia de manteniment, amb la finalitat d’esbrinar què impacte té en la seva evolució i el cost que representa al cap dels anys. El nostre objectiu és determinar si el pla estratègic de manteniment permet allargar dos anys els beneficis obtinguts i resulta més barat que deixar que la malaltia evolucioni. En l’estudi participen, a part de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, centres de Bilbao, La Corunya, Sevilla i Castelló.

En quines fases de la malaltia és més útil la rehabilitació respiratòria?

La rehabilitació respiratòria pot tenir un paper en totes les fases de la malaltia. Entre el 60% i el 70% dels pacients que es tracten es troben en fases 3 i 4, segons la guia GOLD (per Global Initiative for Chronic Obstructive Lung Disease) de l’EPOC, o sigui, en fases finals. I, per desgràcia, no se solen remetre els que es troben en estadi 1 (lleu) i 2 (moderat) de la GOLD, que seria quan s’obtindrien millors resultats. Però la realitat no és així i, fins i tot, ens arriben pacients en fases molt terminals, de fase 4.

Quin tipus d’intervenció es fa en cada fase?

En la fase 1 i 2, el tractament es dirigeix a instar i ajudar als pacients canviar el seu estil de vida, com per exemple, a caminar més. En l’estadi 3, el tractament és més complet i inclou tots els aspectes multidisciplinaris comentats anteriorment; i en el 4, el programa és senzill, a domicili, dirigit a millorar la dispnea i a evitar els ingressos hospitalaris. En definitiva, el programa s’ajusta a cada fase de la malaltia.

Un últim missatge?

En l’assistència sanitària hem de convèncer als neumólogos que la rehabilitació respiratòria està basada en l’evidència científica amb resultats que l’avalen i, fins i tot, en malalts molt greus, millora el sostre que es pot aconseguir amb els fàrmacs. I no només millora la qualitat de vida dels pacients, sinó que redueix els costos sanitaris. Per això, hem d’intentar pensar en dues coses: programes hospitalaris, per als pacients en fases més greus, i programes domiciliaris interconnectats amb els hospitalaris, per a pacients no tan greus i lleus.

PROGRAMES D'IMPLANTACIÓ

La rehabilitació respiratòria és encara un tractament poc estès a Espanya i en la resta del món. El grau d’extensió d’aquesta teràpia en la sanitat espanyola és encara «bajísimo», segons informació de Rosa Güell. Aquesta especialista afirma que «com a molt es practica en cinc grans hospitals». Alguns petits hospitals s’adhereixen lentament i també l’assistència primària, però encara són molt pocs. El País Basc i Andalusia figuren entre les comunitats que més han treballat en aquesta línia; però, en conjunt, hi ha pocs metges que es dediquin a la rehabilitació respiratòria a Espanya.

Güell creu que, probablement, aquesta rehabilitació no cobreixi a més del 5% dels pacients amb EPOC. El grau d’implantació dista molt encara de l’aconseguit en altres països com Canadà, EUA i, en l’àmbit europeu, Itàlia, França i Bèlgica, que tenen una bona cobertura. En l’àmbit espanyol no només és necessari estendre la rehabilitació respiratòria sinó que caldrà considerar que els programes domiciliaris siguin tan eficaços com els de hospitals, destaca Güell.


Et pot interessar:

Infografies | Fotografies | Investigacions