Salta el menú de navegació i ves al contingut

EROSKI CONSUMER, el diari del consumidor

Cercador

logotip de fundació

Canals d’EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Salut i psicologia > Psicologia i salut mental

Aquest text ha estat traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Seqüeles d’una catàstrofe

És indubtable que un succés dramàtic afecta a tothom però no totes les persones acaben desenvolupant síndrome d'estrès postraumático

Un esdeveniment violent, sigui per un accident o a causa d’un desastre natural, com un huracà, ens afecta a tots. Els pocs supervivents i els familiars de les víctimes de l’accident de l’aeroport de Barajas sentiran angoixa i tristesa. En ocasions aquests símptomes es perllonguen apareixent el que es coneix com a síndrome de l’estrès postraumático. El com es manegi la situació aguda pot influir en la seva aparició. El record mai podrà desaparèixer però existeixen estratègies per fer front a aquest trastorn.

Img huracanImagen: Saiuri

La síndrome d’estrès postraumático és un trastorn que apareix en persones que han viscut un episodi dramàtic en la seva vida, com un accident, la mort violenta d’un familiar, un desastre natural o viure en un entorn bèl·lic, entre uns altres. En aquesta situació es rememora contínuament el trauma: l’episodi succeeix de nou una vegada i una altra, a causa dels records que emergeixen a qualsevol moment, i als malsons nocturns. Malgrat això, i encara que sembli paradoxal, s’és incapaç de recordar aspectes importants del succeït.

Reaccions psíquiques i físiques

Un altre punt destacat és la “insensibilitat” emocional o sensació de que a la persona afectada gens li importa, amb falta d’interès per les activitats normals. L’individu es torna retret i reservat a l’hora d’expressar els seus estats d’ànim, i intenta evitar a les persones i llocs que li fan recordar el succés. Acostuma a mostrar-se irritable, amb dificultat per concentrar-se i per agafar el son. També sol produir-se un estat d’alerta excessiva, com si es temés que alguna cosa terrible pogués tornar a succeir, amb una resposta exagerada a les coses que causen sobresalt. D’altra banda, també poden sorgir sentiments de culpa.

Si la situació es desborda és important acudir a un professional perquè proporcioni eines útils per fer-li front

Són freqüents les reaccions físiques en forma de palpitacions, sudoració i sensació de dificultat per respirar, cada vegada que es recorda el fet traumàtic. La síndrome d’estrès postraumático pot presentar-se just després de l’episodi o demorar-se uns mesos després. Quan es presenta immediatament, en general, millora al cap d’uns tres mesos; no obstant això, algunes persones sofreixen formes més perllongades que pot durar anys.

És indubtable que un succés violent o traumàtic afecta a tothom però no totes les persones desenvolupen el trastorn. Per què determinades persones ho pateixen i unes altres no encara no té una clara explicació. La reacció a una situació dura depèn de la sensibilitat de cadascun i dels seus recursos per afrontar-la. Això depèn del caràcter i, fins i tot, influeix la situació vital que s’estigui travessant en aquest moment, així com el fet d’haver sofert experiències similars en el passat i disposar d’un entorn familiar i social en el qual trobar suport.

Controlar la situació després del succés

Després d’haver patit un succés traumàtic és important controlar l’estrès per poder enfrontar-se a la situació i prevenir que aparegui més tard el trastorn de l’estrès postraumático. És útil, en tant que sigui possible, mantenir la rutina habitual, intentant descansar i distreure’s. És important no aïllar-se i buscar recolzo en la família i els amics. No cal evitar les situacions, persones i llocs que recorden el trauma. En el cas dels nens, resulta primordial recuperar la rutina i ajudar-los a comprendre les seves emocions sense evitar parlar del tema.

No obstant això, en ocasions, cal acceptar que la situació pot desbordar-nos. Si fos així, és millor acudir a un professional perquè ens faciliti les eines adequades per fer-li front. Les principals formes de tractament per prevenir i tractar el trastorn d’estrès postraumático són la teràpia cognitiva conductual, els fàrmacs i els grups d’ajuda.
Mitjançant la teràpia cognitiva conductual es pretén que l’individu examini i resolgui els seus sentiments -d’ira, pena o culpa- perquè pugui enfrontar-se als records sense sentir-se emocionalment paralitzat.

La teràpia d’exposició és un tipus de teràpia cognitiva especial en la qual s’exposa a l’individu a la situació traumàtica mitjançant imatges escollides acuradament del trauma. Aquesta immersió, realitzada en un entorn segur, pot ajudar a la persona a enfrontar-se i controlar la por i l’angoixa que li va aclaparar durant la catàstrofe. Respecte a aquesta opció de tractament, un treball publicat recentment en la revista “Arxivis of General Psychiatry” recull els resultats d’un estudi que avalua la seva eficàcia per evitar que aparegui l’estrès postraumático.

L’estudi es va realitzar amb 90 persones que es trobaven en situació d’estrès agut després d’haver sofert un trauma i que van ser assignades a tres grups: un d’ells va rebre durant cinc setmanes sessions de 90 minuts d’exposició a la situació traumàtica (imaginària i en viu); un segon grup, sessions de reestructuració cognitiva; i un tercer, no va rebre cap tipus de tractament. Una vegada finalitzat el seguiment es va constatar que, en el grup d’exposició, pocs pacients havien desenvolupat estrès postraumático, en comparació dels altres dos grups.

Els medicaments aconsegueixen ajudar millorant símptomes com l’ansietat, l’insomni i la depressió, a més de facilitar la participació en la psicoterapia. La teràpia de grup és una bona opció ja que resulta un entorn terapèutic ideal posat que les víctimes d’un mateix succés poden compartir experiències en un ambient de comprensió i d’empatia que proporcionen les altres persones.

EL RASTRE DEL KATRINA

ImgImagen: Sorina Bindea
Les catàstrofes naturals, a més dels danys físics i de l’impacte psicològic, provoquen trastorns a llarg termini. Fa poc, els habitants de Nova Orleans van reviure el fantasma del Katrina. Un informe publicat per l’Organització Mundial de la Salut, al cap d’un any del pas de l’huracà, assenyala que es van duplicar les malalties mentals entre els supervivents. En l’estudi, dirigit per Ronald Kessler, de la Universitat d’Harvard (EUA), es van analitzar les enquestes realitzades a 1.043 adults de la zona d’Alabama, Louisiana i Missisipi.

Els trastorns més freqüents entre els supervivents van ser estrès postraumático, quadres depressius i crisis de pànic. Una quarta part va assegurar tenir malsons relacionats amb el Katrina, el 38% va declarar espantar-se amb més facilitat de l’habitual i el 52 % va reconèixer estar de pitjor humor. No obstant això, en l’altra cara de la moneda està l’optimisme, que va donar forces al 88% dels enquestats. Aquests asseguren que després del pas de l’huracà han aprofundit en el seu sentit de la vida i han establert vincles més íntims amb els seus éssers estimats. També es destaca que l’índex de suïcidis no va augmentar després d’aquesta desgràcia.

Altres dos estudis divulgats fa uns mesos confirmen l’impacte psicològic que aquest tipus de catàstrofes ocasiona entre els supervivents. En un d’ells, realitzat per la Universitat de Michigan, es constata un augment en la dependència de l’alcohol entre els supervivents. Concretament, la xifra es va multiplicar per tres i entre els supervivents que van estar afectats de forma més directa es va multiplicar per cinc. En l’altre estudi es va entrevistar a 810 persones de la zona i es va observar que un 22,5% d’elles patien estrès postraumático després del pas de l’huracà.

Els investigadors van comprovar que l’estrès postraumático era major en Missisipi que en altres zones del desastre. Aquest fet els ha portat a concloure que la resposta del propi Govern i l’ajuda enviada per altres països davant una catàstrofe és un condicionant del nivell d’estrès postraumático entre la població d’afectats, i que una resposta apropiada pot reduir l’impacte mental en els supervivents d’un desastre.

Et pot interessar:

Infografies | Fotografies | Investigacions