La sida segueix sent la principal i més perillosa malaltia de transmissió sexual malgrat que la seva prevalença, almenys als països occidentals, segueix disminuint d’un temps a ara. Per contra, altres malalties com la sífilis o la infecció gonocócica estan repuntando. Paradoxalment, aquestes infeccions poden actuar com a factor de risc afegit en el contagi per sida.
La prevenció de malalties de transmissió sexual (MTS) continua sent un objectiu prioritari entre les autoritats sanitàries dels països desenvolupats. En essència perquè, a més de les complicacions associades a aquest grup de malalties, el fet que s’hagi constatat que patologies com la sida o el virus del papil·loma humà també poden transmetre’s per via sexual, multipliquen l’abast de les mesures preventives. No obstant això, sembla com si les mesures implementades fins avui no hagin aconseguit el seu objectiu. “Les campanyes de prevenció, accentuades a partir de l’eclosió de la sida, han donat un fruit alguna cosa ambigu”, lamenta Patricia García d’Olalla, epidemiòloga de l’Agència de Salut Pública de Barcelona. “Al mateix temps que els tractaments es perfeccionen i els individus infectats amb el virus d’immunodeficiència humana (VIH) sobreviuen més i millor, o en alguns casos ni tan sols arriben a desenvolupar la malaltia, la prevenció no acaba de funcionar”, assenyala l’experta.
Germans de sang
Els estudis evolutius confirmen cuan semblant és la biologia humana a la dels primats. Els etólogos (científics que estudien les característiques distintives d’un grup determinat), a més, reafirmen l’enorme influencia que la sexualitat exerceix sobre els nostres patrons de conducta. També els micos pateixen infeccions víriques de transmissió sexual. I va ser un en concret, el cercopiteco verd (“Chlorocebus aethiops”), el que va aconseguir contagiar a un individu congolès en 1958 amb un retrovirus que, allotjat en l’organisme humà, va mutar a la forma avui coneguda com a VIH.
En l’actualitat, Espanya segueix sent un dels països d’Europa amb més sida, per darrere de PortugalEls cercopitecos verds són una de les espècies més buscades pels laboratoris mèdics i farmacèutics per dur a terme experiments, i en els anys 50 i 60 moltes poblacions africanes d’aquests micos van ser delmades per caçadors a sou. De fet, es coneixen diversos casos de sida que van tenir lloc a Àfrica fins i tot mig segle abans que s’identifiqués el VIH, en 1983. Dos anys abans, els Centres per al Control de les Malalties d’Atlanta (CDC) van detectar a EUA una forma rara de pneumònia que semblava afectar, sobretot, a joves homosexuals de Los Angeles.
Robert Gall i Luc Montaigner van descobrir el nou virus, encara que que les respectives administracions, nord-americana i francesa, es van repartir el dret de patent per a un nou mètode diagnòstic. Malgrat que en aquells dies ja havien mort de sida 1.450 persones, les autoritats sanitàries no van considerar la infecció com un assumpte de salut pública fins a 1985, després del xivarri muntat amb la mort de l’actor Rock Hudson.
Sida, una MTS menys sexual
Hi ha al món més de 40 milions d’infectats per VIH. Un cens espanyol de 2005 va situar la prevalença més elevada a Balears, amb més de 80 casos per milió d’habitants, seguida de País Basc, Madrid i La Rioja. La mitjana espanyola no arriba a 40 casos per milió d’habitants, i les comunitats amb menys prevalença són Extremadura, Aragó i Cantàbria. García d’Olalla sosté que la sida no va arribar a Espanya com a malaltia transmesa per via sexual, sinó per contagis entre usuaris de drogues administrades per via parenteral (heroïna).
El primer cas publicat al nostre país es va donar a Barcelona en 1982, “quan les autoritats sanitàries contemplaven encara l’addicció a l’heroïna com una xacra marginal”, explica García d’Olalla. En altres països europeus, en els quals els programes de prevenció i d’atenció a les drogodependències es trobaven més desenvolupats, va haver-hi una taxa molt menor d’infeccions per VIH. En l’actualitat, Espanya segueix sent un dels països d’Europa amb més sida, per darrere de Portugal (el país europeu amb més prevalença).
García d’Olalla explica que els hàbits de contagi han canviat: “ja no s’infecta un tant per prendre heroïna o per mantenir relacions homosexuals, sinó que la major taxa de contagi es dona ara en les relacionis heterosexuals i, sobretot, entre la població immigrant”. Si fa deu anys la proporció de nacionals i immigrants, quant a infecció per VIH, era d’un de cada deu, respectivament, en l’actualitat aquest percentatge està igualat.
L’epidemiòloga barcelonina reivindica majors esforços d’educació sobre la protecció necessària en les relacions sexuals i lamenta que, “per consideracions polítiques”, la sida sigui considerada una malaltia de declaració obligatòria, i que el test positiu para VIH no ho sigui. “En totes les malalties sexuals el pitjor enemic és la incomunicació; pocs seropositius informen a les seves ocasionals parelles sobre la infecció adquirida, i aquest silenci dificulta molt el control de la malaltia”, recalca García d’Olalla.
Les úlceres genitals (xancres) produïts per la sífilis, que els antics classificaven com “mal francès”, fan que sigui més fàcil transmetre i contreure la infecció per VIH per via sexual. Es calcula que el risc de contreure aquesta infecció pot duplicar-se, o fins i tot quintuplicar-se, quan l’hoste ha estat infectat abans per “Treponema pallidum”, el germen causant de la sífilis. Les MTS que produeixen xancres, úlceres o esquerdes en pell i mucoses trenquen les barreres fisiològiques de protecció enfront de les infeccions.
Es dona la circumstància que les úlceres genitals produïdes per la sífilis poden sagnar amb facilitat i envair la mucosa oral o rectal durant les relacions sexuals. Patir altres MTS és un important factor que predisposa a la possibilitat de contreure una infecció per VIH, vaticinen els experts, no només per mecanismes de contagi, sinó perquè les MTS determinen un patró de conductes de risc afí a la sida.
L’epidemiòloga Patricia García d’Olalla posa l’accent en la disminució de la morbimortalidad associada al VIH, “que en cap cas s’associa a una disminució de les conductes sexuals de risc, com demostra un augment en la prevalença d’altres MTS com la sífilis”.
