La síndrome de bufeta hiperactiva afecta aproximadament a un 21,5% de la població espanyola i a més de 1.000 milions de persones en el món. De marcada importància en edats avançades, fins avui, una de les recomanacions per a minimitzar les molèsties passava per reduir la quantitat de líquid consumit al dia, encara que sense evidència clara sobre la seva efectivitat. Ara, un estudi britànic confirma que aquesta indicació és més que vàlida, això sí, seguint uns paràmetres per a no deixar de complir els requeriments diaris d’ingestió de líquids.
Imatge: pipp
La síndrome de bufeta hiperactiva suposa que un individu vagi més de vuit vegades al bany en un dia. Aquest símptoma sovint va acompanyat de sensació d’urgència i, en alguns casos, d’incontinència urinària -no sempre amb esforç-, que és l’ocasionada per la realització d’una activitat física com esternudar, riure, fer exercici, aixecar un gran pes o tossir. L’adjectiu “hiperactiu” es refereix a l’elevat nombre de contraccions que genera el múscul detrusor de la bufeta per a expulsar l’orina a l’exterior.
Beure menys
Una de les recomanacions per a minimitzar les molèsties que ocasiona aquesta síndrome és reduir el consum diari de líquid, encara que sempre ha estat una indicació sense evidència científica. Un estudi britànic, dut a terme en la Universitat de Bristol i publicat en “BJU International”, corrobora ara aquesta recomanació en afirmar que la reducció d’un 25% del consum de líquids podria alleujar els símptomes de la bufeta hiperactiva.
En associar-se a edats avançades, es creu que és inherent a l’envelliment i no es busca l’opinió de l’especialistaPer a esbrinar si la modificació del consum de líquids influeix, l’equip d’Hashim Hashim i Paul Abrams, de l’Hospital Southmead de Bristol, va fer beure tant un 25% com un 50% més i menys de líquid de l’habitual a 25 persones amb aquest trastorn. Els participants havien d’alternar aquestes quantitats amb dos dies de consum habitual. Els resultats van mostrar que un 25% menys de líquid disminuïa un 23% la freqüència urinària, un 34% la urgència i un 7% la necessitat d’orinar nocturna.
Per contra, quan es va reduir el consum a la meitat, va haver-hi complicacions com a símptomes de set i mal de cap. I, tal com creien els experts, l’augment del consum de líquids en un 25% o un 50% va acréixer la freqüència de la necessitat de micció.
Entre màxims i mínims
Són ben conegudes les recomanacions diàries de consum mínim d’aigua. Sembla estrany, doncs, que un estudi valori la possibilitat de reduir en una quarta part el seu consum. Davant aquesta possible incertesa, Hashim afirma que, a pesar que la recomanació estàndard de consum d’aigua se situa en 1,6 litres diaris aproximadament en una persona de 70 quilos, “molts s’obliden que les fruites i les verdures contenen gran quantitat d’aigua”.
Afegeix l’expert que “ingerim entre 300 i 500 mil·lilitres diaris de líquid a través dels aliments”. Tenint en compte aquesta apreciació, l’investigador indica que només han de reduir en un 25% el consum de líquid aquelles persones amb bufeta hiperactiva que consumeixin més d’un litre diari, ja que poc líquid, al seu torn, podria provocar una concentració excessiva en l’orina i induir a una irritació de les parets internes de l’òrgan en qüestió.
Malaltia poc tractada
Aquesta síndrome es presenta majorment en edats avançades, i es percep moltes vegades com una cosa inherent a l’envelliment. És per aquest motiu que sovint passa desapercebut i s’obstaculitza tant el diagnòstic com el tractament. És més, moltes de les persones que ho pateixen, sobretot dones, posen pegats al problema mitjançant l’ús de compreses i la modificació els seus costums.
Aquesta alteració de la rutina comporta un fort impacte emocional que es manifesta amb ansietat, vergonya, empipament, preocupació, irritació, estrès o frustració, és a dir, una mala qualitat de vida. Els autors afirmen, en aquest sentit, que “la recerca permet veure millor la magnitud del problema” i insisteixen que és molt important conscienciar-se de la importància d’acudir a l’especialista.
Imatge: Carlos Martinez
Els tractaments habituals per a tractar la síndrome de bufeta hiperactiva se centren en l’entrenament de l’òrgan o en certs fàrmacs que, ara com ara, no han mostrat encara resultats altament satisfactoris, com per exemple els antimuscarínicos. La teràpia conductual, que incideix directament en el comportament del pacient, és ara com ara la que ha mostrat millors resultats. El primer pas està a fer comprendre al pacient en què consisteix el seu problema.
A partir d’aquí, i mitjançant recomanació mèdica, el pacient pot emplenar els anomenats diaris miccionals, registres mèdics per a detallar la freqüència urinària; orinar amb horaris programats; retardar gradualment la freqüència urinària per a establir finalment hores fixes; i practicar exercicis pèlvics com contreure l’esfínter anal en el moment de sentir ganes d’orinar.
Malgrat els dubtes que també suporta la teràpia conductual, com per exemple que la majoria de pacients no experimenta curació total -encara que sí millora-, l’Agency for Health Care Policy and Research del Departament de Salut dels EUA l’esmenta en els seus guies com a tractament de primera línia. A més, ho destaca per la seva seguretat, absència d’efectes adversos, comoditat i alts nivells de satisfacció dels pacients.
