Salta el menú de navegació i ves al contingut

EROSKI CONSUMER, el diari del consumidor

Cercador

logotip de fundació

Canals d’EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Salut i psicologia > Psicologia i salut mental

Aquest text ha estat traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Síndrome de Peter Pan

Els adults incapaços de créixer camuflen sota aquesta actitud importants manques emocionals

Són adults només en aparença perquè la seva actitud continua sent la d’eixelebrats nens i adolescents que no es responsabilitzen dels seus actes. Les persones que pateixen la síndrome de Peter Pan o d’Immaduresa Emocional són incapaces de créixer, i la seva alegria i seguretat solen ser una màscara que amaga la seva inseguretat i temor a no ser volguts. Encara que difícil de solucionar perquè és un problema que no reconeix qui pateix el trastorn, pot superar-se amb teràpia psicològica i ajuda de les seves parelles o familiars.

Incapaces de créixer

Fills que mai creuen apropiat marxar-se de casa, cuarentones amb una vida social típica d’un adolescent, amistats i grups de sortida molt més joves? Es tracta de persones que, malgrat haver aconseguit l’edat adulta, són immadurs emocionals i no volen o són incapaços de créixer i afrontar les responsabilitats que comporta la vida adulta. Són persones que pateixen la denominada síndrome de Peter Pan, un nom que es basa en el conegut personatge de la literatura infantil creat per l’escocès James Matews Barrie l’any 1904. La primera vegada que es va utilitzar el nom de Peter Pan, fent al·lusió a un problema emocional va ser l’any 1966, quan el psiquiatre Eric Berne es va referir amb aquest nom al nen que tot adult porta dins i que està centrat només a satisfer les seves pròpies demandes i necessitats. Gairebé vint anys més tard, en 1983, el psicòleg Donen Kiley va escriure en un llibre en què consistia el que ja denominava com a “síndrome de Peter Pan”. El psicòleg l’aplicava, tal com es continua fent en l’actualitat, per a definir als adults que no volen o s’asseguin incapaços de créixer. Un any després va utilitzar el terme de “Síndrome de Wendy” per a descriure als qui actuen com a pare o mare amb la seva parella o amb la gent més pròxima, alliberant-los de l’assumpció de responsabilitats.

/web/és/salut/psicologia/peterpan2.jpg

La infància és una etapa de felicitat, en la qual no es té consciència de l’existència de problemes, ja que uns altres (pares, mestres, avis?) els solucionen per ells. Cap al final de l’adolescència, no obstant això, es produeix un canvi de mentalitat i una presa de consciència sobre les responsabilitats que cal prendre. Cada persona comença a orientar la seva vida cap a una determinada direcció, encara que alguns individus es neguen a superar aquesta etapa i es resisteixen a créixer i afrontar responsabilitats de la vida adulta. Segons indica la psicòloga María Rodríguez, del Centre psicològic d’Estudi i Teràpia del Comportament de Sant Sebastià, les persones que pateixen aquest trastorn tenen un cos d’home amb mentalitat de nen. La síndrome de Peter Pan pot donar-se en tots dos sexes, encara que és més freqüent entre els homes, segons explica Concepción Etiens, psicòloga de la clínica Arga de Madrid. El de Wendy, per contra, és més freqüent entre dones (mares o parelles) que solen justificar les “niñerías” d’aquests adults incapaços de créixer i suporten, i fins i tot encoratgen de manera involuntària, l’actitud infantil i malaltissa del Peter Pan de torn.

Paginació dins d’aquest contingut

  •  No hi ha cap pàgina anterior
  • Ets a la pàgina: [Pág. 1 de 3]
  • Ves a la pàgina següent: Com reconèixer-ho »

Et pot interessar:

Infografies | Fotografies | Investigacions