Salta el menú de navegació i ves al contingut

EROSKI CONSUMER, el diari del consumidor

Cercador

logotip de fundació

Canals d’EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Salut i psicologia > Recerca mèdica

Aquest text ha estat traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Soledad Penadés, química del CIC biomaGUNE, al Parc Tecnològic de Sant Sebastià

«Amb nanopartícules es poden produir fàrmacs antivirals»

  • Autor: Per
  • Data de publicació: Dimarts, 22deAbrilde2008

Imatge: CONSUMER EROSKI

La nanomedicina, o desenvolupament de fàrmacs i contrastos per a diagnòstic de grandària nanométrico (un nanòmetre és la milmillonésima part d’un metre), es troba encara en fase de recerca, però té un gran futur per davant. En l’actualitat, es comença a invertir i apostar per ella. Un exemple és el projecte europeu EMPRO, amb el qual es pretén desenvolupar una pomada microbicida que actuï com a barrera enfront del virus de la sida i impedeixi la infecció vaginal. Aquesta és la visió de Soledad Penadés Ullate, professora del Consell Superior de Recerques Científiques (CSIC) i líder de grup del centre CIC biomaGUNE, al Parc Tecnològic de Sant Sebastià.

Què és la nanomedicina?

És un terme actual que s’ha acollit per a definir l’ús de sistemes nanométricos en medicina.

Sistemes nanométricos?

Em refereixo a coses que mesuren menys d’un nanòmetre, que és un metre dividit per 109. Si agafem un metre, aquest es pot dividir en mil·límetres; el mil·límetre és mil vegades una micra (micròmetres); i la mil·lèsima part d’un micròmetre, un nanòmetre. Són coses que mesuren tan poc! Són eines ‘nano’ i s’utilitza per a aplicar la medicina.

En quina fase d’aplicació es troba la nanomedicina?

Encara en fase de desenvolupament. No obstant això, hi ha eines nanométricas com a liposomes i vesícules, i alguns fàrmacs que s’utilitzen en nanomedicina, encara que són molt pocs encara. L’aplicació es troba en el camp de la recerca i, en pocs casos, en la clínica.

Quines són algunes d’aquestes aplicacions?

Hi ha agents de contrast per al diagnòstic de malalties amb tecnologies de la imatge, com l’escàner o la ressonància magnètica. En aquests agents de contrast, a vegades, s’afegeixen nanopartícules magnètiques que ja han vençut les fases de recerca.

Quina és la tècnica que ha ideat el seu grup en relació a aquestes nanotecnologies?

És una metodologia de nanòmetre carbohidrats i es defineix específicament com ‘glico’, que vol dir hidrat de carbó o carbohidrat (per exemple, el grup sanguini és un carbohidrat). Així que aquesta metodologia es defineix com ‘glicociencia’ (o glycoscience en anglès) o ‘gliconanometrotecnología’. Amb això es creen nanopartícules en superfície, que poden ser magnètiques, d’or, de ferro, d’òxid de ferro o fluorescents, perquè porten semiconductors (materials capaços d’emetre fluorescència, com el cadmi o sulfurs de calci). Aquestes nanopartícules són biocompatibles, és a dir, es poden injectar en un ratolí sense perjudicar-lo. Amb elles es poden produir agents de contrast i antivirals, quan actualment gairebé no hi ha.

És cert, hi ha per a la grip i poc més…

«Una pomada per a evitar la transmissió vaginal del VIH seria barata, senzilla i fàcil d’aplicar»També els antiretrovirals per a la sida, que no eliminen el virus, però disminueixen la seva càrrega viral. Hi ha dues vies per a combatre-ho: una són els antivirals i una altra els microbicides. Precisament, el meu equip està implicat en un projecte de nanomicrobicidas en forma de pomada per a evitar la infecció vaginal pel virus de la sida. Aquest sistema pot resultar més barat i especialment útil en dones, sobretot del Tercer Món. Aquest microbicida actuaria com una barrera que evitaria part de la infecció pel virus d’immunodeficiència humana (VIH), la qual cosa és molt important perquè, a pesar que el mètode més eficaç per a impedir-ho és el preservatiu, en molts països no s’utilitza. De la mateixa manera, pot ser útil en parelles d’homosexuals on el contagi pot ocórrer a través de la mucosa anal. En aquests moments, hi ha en marxa una gran recerca d’àmbit europeu.

De quin projecte es tracta?

El projecte es diu European Microbicides Project (EMPRO) i és finançat per la Comissió Europea, dins del seu programa Malalties de la Pobresa (Diseases of Poverty) que es dirigeix a països en desenvolupament. L’objectiu és elaborar una pomada microbicida enfront de la sida que sigui barata, ja que els antirrertrovirales costen molt: un tractament antiretroviral val més de 6.000 euros per persona a l’any, alguna cosa que no poden suportar els països pobres. En canvi, una pomada microbicida resultaria barata, senzilla i fàcil d’aplicar. Actualment, no existeix cap microbicida en el mercat contra la sida.

Com seria?

Aquest microbicida podria contenir aquestes nanopartícules o molts altres productes. Hi ha altres grups de recerca a Europa que estan investigant en anticossos, proteïnes i en molts compostos i productes. Estem treballant per a veure quin dels compostos és el més eficaç i, entre ells es troben les ‘gliconanopartículas’. Alguns són molt eficaços i s’estan fent proves ‘in vitro’. Encara que el consorci és europeu, també participen grups d’Àfrica i, en breu, es preveu provar-ho a Gabon, en macacos, que és l’animal més semblant a l’home.

Llavors, la futura pomada podria elaborar-se contenint només les nanopartícules o incloure una mescla de diversos components?

Això és. No sols podria contenir un tipus de components, sinó mescles (de pèptids i proteïnes, per exemple) que podrien fer-la més efectiva. Però aquesta futura pomada no està encara en fase clínica. Precisament, aquest mes, el consorci es reuneix a Brussel·les per a veure quin és el producte -entre els quals s’estan estudiant- amb major potencialitat per a passar a fase clínica. El projecte EMPRO no té previst provar-los tots, sinó aquells més específics. Haig de dir que, de moment, les nanopartícules no estan incloses.

Però, què han vist vostès en el laboratori amb elles?

Hem vist en cèl·lules i explants vaginals (de la mucosa de la vagina) que les nanopartícules actuen i inhibeixen molt bé el virus en el laboratori. No obstant això, quan s’apliquen a animals com els macacos poden resultar molt tòxiques.

Quins reptes tècnics s’han de vèncer per a superar-ho?

La citotoxicitat. Les nanopartícules no han de ser tòxiques per a les cèl·lules. En ratolins als quals els hem provocat un glioma (un tumor cerebral) s’ha vist que el contrast de nanopartícules augmenta en el tumor. Les nanopartícules no maten ni a les cèl·lules ni als ratolins. Però aquest resultat seria diferent en éssers vius, fora del laboratori.

Malgrat aquest resultat que, ara com ara, s’ha obtingut amb les nanopartícules, quin serà l’escenari de futur, en cinc o deu anys, de la nanomedicina?

Un escenari esperançador i interessant en nanotecnologia, nanomedicina i nanobiotecnología, ja que estan rebent suport econòmic. Quan se selecciona un grup de recerca que a més rep suport econòmic, l’experiència apunta que s’obtenen resultats interessants. El virus de la sida és un exemple.

És un exemple claríssim.

Sí. En els primers moments de l’epidèmia morien tots els afectats. Després de l’aparició del tractament antiretroviral, els afectats que tenen accés als tractaments no es moren, sinó que es pot controlar moltíssim. Això ha estat possible gràcies a una potentíssima suma de diners que ha permès obtenir bons resultats i aplicar-los.

PANORAMA ESPERANÇADOR

Img nanoparticulas1
Imatge: LLNL

El futur de la nanotecnologia i la nanomedicina és «esperançador» ha insistit Soledad Penadés Ullate. Prova d’això és la creació del Ciber BNN (Centre de Recerca en Xarxa de Bioingeniería, Biomaterials i Nanomedicina), amb inversió de l’Institut Carles III, o la decisió del Govern del País Basc de crear un nou centre de recerca cooperativa en biomaterials (CIC biomaGUNE) en 2006, per al que van ser requerits Penadés i, el seu actual director, Manuel Martín Lomas.

Aquestes inversions demostren que es comença a apostar per les nanopartícules i, si es persisteix en aquesta línia, és possible que «es puguin fer coses meravelloses», segons Penadés. Aquesta investigadora explica que es poden desenvolupar nanopartícules que, amb un vector, dirigeixin compostos farmacològics a la part de l’organisme que es desitja tractar; o nanopartícules magnètiques que, en escalfar-se, destrueixin selectivament les cèl·lules canceroses, però no les normals, la qual cosa podria ser una alternativa a la quimioteràpia, que causa tants efectes secundaris.


Et pot interessar:

Infografies | Fotografies | Investigacions