Solucions a la lipodistrofia

La lipodistrofia, de “lipo” (grassa) i “distròfia” (canvi anormal), es defineix com a canvis anormals en la distribució del greix corporal. Alguns d’aquests canvis -que poden sofrir les persones infectades pel virus de la immunodeficiència humana (VIH)- són la lipohipertrofia, és a dir, una acumulació excessiva de greix en certes parts del cos, i la lipoatrofia, una pèrdua de greix en altres zones corporals. La lipohipertrofia es localitza en l’abdomen, els sins i la zona dorsocervical, de manera que el greix s’acumula en la part posterior del coll i en les espatlles i dóna la sensació que la persona afectada té un petit gep, a la qual en anglès s’ha denominat “buffalo hump” i, en castellà, “gep o gep de búfal”. En canvi, la pèrdua de greix se sol presentar als braços, cames, natges o en la cara, la qual cosa es coneix com lipoatrofia facial.

Però, quina causa la lipodistrofia en les persones portadores del VIH? “Sobretot, certs medicaments antiretrovirals necessaris per a tractar la infecció, com els inhibidors de la transcriptasa inversa anàlegs a nucleòsids (ITIANs): estavudina (d4T), lamivudina (3Tc) i zidovudina (AZT). També s’associa als inhibidors de les proteasas (IPs)”, detalla Constança Morén, biòloga de l’Institut de Recerques Biomèdiques August Pi i Sunyer (IDIBAPS), de Barcelona. Aquesta experta insisteix que cal recordar que és possible que el propi virus VIH pugui ser una altra de les causes.

A més d’aquesta mena de lipodistrofia existeixen altres formes de causa genètica. Encara que, en general, són congènites, hi ha altres formes que es poden manifestar de manera més tardana i que no tenen res a veure amb causes genètiques, sinó amb factors ambientals al llarg de la vida. En aquest sentit, un dels exemples que més han acaparat l’atenció dels mitjans de comunicació ha estat la lipoatrofia semicircular, un problema de salut causat pels anomenats “edificis malalts”, del qual es desconeixen els factors exactes que el provoquen.

La lipoatrofia semicircular és una atròfia en una zona semicircular del teixit fi gras subcutani. Sol localitzar-se en la zona de les cuixes, encara que també pot aparèixer, de manera ocasional, en altres parts de les cames, braços o abdomen. Aquesta afecció manca de gravetat i és reversible quan desapareixen els símptomes que l’ocasionen -és a dir, quan es corregeixen les causes del “edifici malalt” que han propiciat la seva aparició-, encara que pot tornar a aparèixer en reincorporar-se a la vida laboral si les deficiències de l’edifici no s’han corregit.

No obstant això, “els estudis més recents mostren com la causa més probable les descàrregues electroestàtiques que reben els treballadors durant la seva jornada laboral de l’entorn laboral, el mobiliari, la concentració d’aparells tecnològics, els materials utilitzats i els camps electromagnètics… Tots aquests elements poden ser determinants en l’aparició de la lipoatrofia semicircular”, compte Morén.

Nombrosos estudis científics han analitzat quina és la prevalença (proporció de persones afectades de la població) en grups concrets de pacients portadors del VIH, i tots coincideixen que és molt variable, a causa de les diferències que hi ha en els criteris diagnòstics. Per exemple, en un estudi en la “Revista de Recerca Clínica”, de 2004, de “Epidemiologia de les anormalitats en pacients amb infecció per VIH”, es va observar una incidència -nombre de casos nous de lipodistrofia- del 42% en els pacients VIH positius que es tractaven amb inhibidors de les proteasas (IPs). I també es va veure que el risc de patir lipodistrofia és proporcional a la durada del tractament: aquest augmenta un 45% per cada sis mesos de tractament.

Quant a la proporció d’homes i dones afectats per la lipodistrofia, s’ha detectat que és molt més comuna en les dones. No obstant això, en el cas de la lipodistrofia associada al VIH, els estudis han donat resultats contradictoris: alguns indiquen que les dones poden experimentar la lipodistrofia amb una freqüència lleugerament major, mentre que uns altres no mostren cap diferència quant al sexe.

“Mentre persisteix aquesta controvèrsia el que sembla ser clar és que dones i homes poden experimentar la lipodistrofia de manera diferent. Així, les dones amb canvis corporals poden ser més propenses a experimentar un augment de la grandària dels sins i guanyar més pes total que els homes”, segons Morén. D’altra banda, els homes amb canvis en la forma corporal poden manifestar amb major freqüència desgasti en el rostre i les extremitats. I també són més proclius a presentar canvis anormals en els nivells de colesterol i triglicèrids, assenyala l’experta.

Els nens amb VIH tampoc estan exempts de patir lipodistrofia. Se sap que els efectes adversos més freqüents en els petits seropositius que reben tractament antiretroviral són, precisament, les alteracions metabòliques i la lipodistrofia, segons han demostrat diversos articles, com el de l’equip de C. Wedekind publicat en “Pharmacotherapy” (2001), i el del grup liderat per EG. Leonard sobre les complicacions metabòliques del tractament antiretroviral, publicat en “Pediatrics Infectious Disease Journal? (2003).

L’aspecte de les persones amb lipodistrofia es pot millorar canviant la teràpia antiretroviral o suspenent-la, sempre amb una planificació i control mèdics. Un exemple d’aquest tipus és la substitució de la zidovudina (AZT) -si és que la seva administració s’associa a lipodistrofia- per abacavir (ABC), per a intentar frenar la seva progressió. En el cas de lipohipertrofia, l’acumulació excessiva de greix, existeixen dos tractaments possibles. Un d’ells és la liposucción, una cirurgia en la qual s’extreu el greix amb una tecnologia que funciona a manera d’aspiradora.

Algunes persones amb “gep de búfal” s’han sotmès a aquesta tècnica per a eliminar-la i, d’igual manera, alguns homes i dones amb un engrandiment de sins han recorregut a la cirurgia per a reduir-los. Aquesta tècnica presenta diferents graus d’èxit, ja que hi ha hagut casos en què l’acumulació de greix en la zona dorsocervical s’ha reproduït. Una altra possibilitat per a eliminar-la és recórrer al tractament de l’hormona de creixement humà (HGH, en les seves sigles angleses). Referents a aquesta opció terapèutica, “alguns informes d’un metge de Nova York asseguren que el tractament amb HGH redueix el gep i l’obesitat central”, encara que falten altres estudis que confirmin aquests resultats, destaca Morén.

Quant a la lipoatrofia facial, o pèrdua acusada de greix en el rostre, existeixen dues opcions terapèutiques possibles. Catalunya, des del Programa a la Prevenció i Assistència de la Sida, del Departament de Salut català, ha estat una comunitat autònoma pionera a oferir dos tractaments quirúrgics: un amb material sintètic, quan els pacients no disposen de teixit adipós suficient, i un altre amb grassa antóloga (del propi pacient), que permet realitzar un tractament més conservador amb els pacients que no es troben en una situació tan extrema.

Els implants sintètics han de ser no carcinogénicos, no teratogènics, no migratoris i de característiques similars al teixit implantat. I, malgrat totes aquestes precaucions, poden donar complicacions com a úlceres, si el teixit expulsa el cos estrany, o infeccions. En canvi, els farciments de teixit adipós, en general, tenen menys inconvenients. En aquest cas, s’injecta teixit gras amb una cànula el menys invasiva possible, apunta Morén.

A Catalunya, des de l’últim trimestre de 2007, s’han efectuat 20 tractaments amb empelt de greix de la lipoatrofia facial i 64 tractaments amb material sintètic en els dos centres de referència que els apliquen: l’Hospital Clínic, de Barcelona, i l’Hospital Germans Trias i Pujol, de Badalona (Barcelona).