Mai fins avui s’havia apreciat que les neurones sintetitzessin glucògen. Tampoc, almenys fins ara, s’havia vist que l’acumulació d’aquest sucre fos nociva o tingués efecte algun. Investigadors espanyols acaben de demostrar, no obstant això, que l’excés de glucògen en les neurones és el responsable de la malaltia de Lafora, una patologia neurodegenerativa poc freqüent. La troballa, que es publica avui en Nature Neuroscience, podria explicar l’origen d’altres neuropatologías en les quals s’aprecia mort cel·lular.
Els llibres de text clàssics continuen explicant que les neurones no sintetitzen glucògen. Malgrat això, des de fa gairebé un segle se sap que en el cervell d’alguns malalts hi ha acumulacions anòmales d’aquest sucre. Però de molt pocs malalts, tal vegada una quinzena actualment a Espanya i uns 200 registrats a tot el món. Són els que sofreixen la malaltia de Lafora, de caràcter neurodegenerativo. Ara com ara no té guareix ni tampoc tractament. Els qui la pateixen comencen a sentir els seus efectes en forma de crisis epilèptiques i mioclonías (sacsejades involuntàries de les extremitats) en els primers anys de l’adolescència o fins i tot abans. I moren just en iniciar l’edat adulta després d’haver sumit prèviament al jove en un estat vegetatiu irreversible.
La malaltia va ser definida en 1911 pel neuròleg espanyol Gonzalo Rodríguez Lafora, deixeble de Santiago Ramón y Cajal. A ell es deuen el nom de la malaltia i el descobriment d’acumulacions de glucògen en les neurones dels pacients. Fins ara no s’havia vist la vinculació d’aquests dipòsits anormals i la malaltia. I el que és més important, la possible associació entre la síntesi de glucògen per part de les neurones i altres malalties de caràcter neurodegenerativo. De confirmar-se aquesta associació, explica Joan Guinovart, coordinador de la recerca juntament amb Santiago Rodríguez de Còrdova, «estaríem en les portes» de l’explicació d’un mecanisme que es presumeix «fonamental» per entendre un bon nombre de demències senils.
Sucre patològic
La mutació de dos gens provoca l’acumulació mortal de sucre en les neurones«Ningú fins ara havia vist que l’excés de sucre en les neurones pot resultar patològic», resumeix Guinovart, reconegut expert en el metabolisme del glucògen i director de l’Institut de Recerca Biomèdica de Barcelona (IRB). Com a màxim, segueix, s’havien aconseguit identificar dos gens la mutació dels quals desencadena la malaltia de Lafora, la malaltia neurodegenerativa de pitjor pronòstic per la seva primerenca aparició. El primer dels gens rep el nom de laforina; el segon, de nom malina, va ser descobert en 1999 per Rodríguez de Còrdova, investigador del Centre de Recerques Biològiques del CSIC a Madrid.
Tots dos gens actuen de forma complementària per mantenir els límits de glucògen de les neurones en un nivell no patològic. Quan funcionen correctament estimulen la degradació de les proteïnes responsables de l’acumulació de glucògen. Però quan un dels gens està alterat, es perd aquesta funció, per la qual cosa la cèl·lula nerviosa acumula el sucre en el seu interior en forma de dipòsits. En aquestes condicions, s’activa el mecanisme de suïcidi cel·lular (apoptosi).
«El sucre en les neurones provoca la seva mort», insisteix Guinovart. «Almenys en la malaltia de Lafora», matisa. Ningú sap amb certesa si aquest mecanisme és el mateix que es dona en altres malalties neurodegenerativas, segueix, però també és cert que ningú fins ara havia parat esment a aquest fenomen.
Guinovart i el seu equip ja han iniciat recerques orientades a veure què ocorre amb altres demències en les quals s’observa mort neuronal. També hi ha sucre acumulat. Però, per la qual cosa sembla, també ho hi ha en el cervell normal, sense patologia associada. La qüestió, doncs, podria residir en la quantitat. Els resultats obtinguts fins avui, no publicats en el present treball, avalen aquesta teoria.
Imagen: IRBNo hi ha una única demència. Tampoc hi ha una única causa. Però per als investigadors trobar un mecanisme genètic en el qual una mutació, passada o no de pares a fills, doni com resultat una funció patològica resulta clau per dissenyar una estratègia terapèutica. Així ocorre amb la malaltia de Lafora, en la qual s’han descrit dos gens la mutació dels quals desencadena una funció adversa, i amb altres malalties neurodegenerativas.
En el cas de la malaltia de Parkinson, és la proteïna Tau la que està implicada en la pèrdua de mielina (proteïna que recobreix els axons de les neurones). Aquesta pèrdua, que es tradueix en mort neuronal en una zona concreta del cervell, pren cos en forma de moviments involuntaris i pèrdua de consciència. En el cas de la malaltia d’Alzheimer, la mort neuronal afecta en primera instància a l’àrea cerebral que controla la memòria a curt termini.
Encara que no està provat que en parkinson i alzheimer hi hagi acumulació de dipòsits de glucògen, si s’està veient en altres demències menys freqüents. Per a elles cal establir els nivells patològics de sucre, assenyala Guinovart. Però més enllà, la qual cosa interessa «és el concepte». «Hi ha una proteïna que impedeix que es formi glucògen», diu, «com un policia que manté l’ordre, però per què porten les neurones aquesta bomba de rellotgeria que cal vigilar?». La resposta, sigui amb o sense sucre, és el que obre les portes a noves recerques.
