Article traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Superar la defunció d’una mascota

La mort d'una mascota sol precisar en nens i persones molt majors tractament psicològic
Per Clara Bassi 13 de octubre de 2008

Nombrosos esdeveniments en la vida d’una persona poden ser causa d’estrès. Un d’ells és la mort d’una mascota, un fet no massa entès per les persones que no conviuen amb animals, però que pot provocar un profund pesar en els qui sí que ho fan i sofreixen la seva pèrdua. Quan moren, la salut psíquica i física dels seus amos pot ressentir-se, a vegades fins al punt de requerir atenció psicològica.

La pèrdua d’una mascota

La pèrdua d'una mascotaLa mort d’una mascota pot ser un esdeveniment profundament dolorós per a les persones que conviuen amb ella, menys que la mort d’un familiar directe però més que la de certs parents, explica Gary Kowalski, autor de “Adéu Toby. Quan mor la teva mascota”. Segons explica l’expert, en un estudi realitzat a Gran Bretanya sobre la defunció d’una mascota es va comprovar que “el 10% dels qui han perdut a un animal desenvolupa símptomes prou greus com per a justificar la visita a un metge”. En una altra recerca realitzada va concloure que, en les setmanes immediatament posteriors a la mort, “més del 90% dels amos van experimentar un trastorn en els hàbits de somni o tenien dificultats amb la seva alimentació, tots dos símptomes de depressió clínica”. Més de la meitat es van tornar absorts i van evitar activitats socials. Gairebé el 50% es va trobar amb dificultats relacionades amb el treball, perdent entre un i tres dies laborals com a resultat de l’apatia o del baix nivell d’energia. Fins i tot hi ha indicis que les parelles casades són més propenses a divorciar-se després de la mort d’una mascota a casa.

“El 90% dels qui han perdut a un animal desenvolupa trastorns en els hàbits de somni o d’alimentació”

L’autor puntualitza, a més, que “tots aquests símptomes suggereixen que la mort d’una mascota és un assumpte seriós, amb potencial per a afectar de manera adversa la salut d’una persona, la carrera i les relacions”. És clar que per a gran part dels qui conviuen amb un animal domèstic aquest arriba a convertir-se en un membre més de la família, i que la seva defunció no pot deixar indiferent a la resta de familiars. No obstant això, en la societat actual encara es tendeix a minimitzar la seva defunció.

Nens i ancians, els més afectats

L’impacte depèn de cada persona i de la seva edat però, en general, podria afirmar-se que hi ha dos sectors especialment vulnerables: els ancians i els nens, explica el psicòleg Joan Gesa. Els nens poden estar profundament abatuts per aquesta mort, encara que no se’ls noti. De fet, quan se’ls pregunta per això, la identifiquen com l’experiència més trista de la seva vida, segons la psicòloga Jeannette Jones, de la Rutgers University (els EUA), relata Kowalski en el seu llibre.

Per als nens de poca edat, que des del seu naixement han conviscut amb un gos o un gat i que solen ser els que més interactuen amb ells, pot resultar especialment difícil comprendre aquesta pèrdua. Aquests petits “poden sentir que una part de la seva família s’ha trencat sense comprendre-ho molt”, comenta Gesa.

Els ancians també poden sofrir per aquesta defunció, sobretot quan la seva única companyia és la de l’animal. A més, si abans han perdut a alguna persona molt pròxima, aquesta mort pot recordar-los aquesta defunció prèvia. Les persones de mitjana edat o adultes també poden estar tristes, sentir pena durant un temps raonable i plorar, però aquest dolor no hauria de conduir-los a la depressió, informa Gesa.

El duel per un animal de companyia

Com ocorre amb altres pèrdues, les persones que sofreixen la d’un animal volgut han de passar per un procés de duel. Segons Gesa, el duel per aquesta mort té una durada semblant a la d’una depressió postpart, d’uns dos mesos, i tot el que sigui superar aquest temps podria començar a considerar-se un duel patològic. En aquests casos seria aconsellable consultar a un psicòleg. No obstant això, molt poques persones demanen ajuda a un especialista.

Cal recordar que els principals afectats són ancians, que no solen sol·licitar-la, i nens, que òbviament no recorren a ella tret que ho facin els seus pares. “Acudir al psicòleg no ha de fer vergonya. Problemes com aquest i, fins i tot, més banals, poden afectar la persona més del compte i quan aquesta situació dura un temps llarg, és necessari acudir a aquest professional”, recomana Gesa.

Adquirir una nova mascota massa aviat podria ser contraproduent per als nens

El duel per una mascota comprèn diverses fases que poden superposar-se i que no necessàriament segueixen un ordre consecutiu. Una de les classificacions d’aquestes diferents fases és la d’Elisabeth Kübler Ross, psiquiatra i autora de diversos llibres sobre el procés de morir: la negació, la ira, la negociació, la depressió i l’acceptació.

  • La primera fase, de negació, és una etapa d’incredulitat, en la qual els afectats per la mort d’un ser estimat no acaben de creure’s la seva pèrdua i la neguen constantment i, fins i tot, segons Kowalski, alguns arriben a sentir respirar a l’animal.

  • En fase de la ira o enuig, la segona, afloren sentiments de ràbia i frustració per la pèrdua experimentada.

  • En la tercera fase, o de negociació, la ira es va dissipant alhora que es va afrontant el succeït.

  • En la quarta fase o de depressió -que també es pot experimentar des de les anteriors fases de la ira i la negociació- se sent la pena per la separació del ser estimat.

  • I en la cinquena, o d’acceptació, s’accepta la pèrdua i es recobra l’esperança en la vida.

Una vegada que s’ha superat el duel, els amants dels animals poden plantejar-se la convivència amb una nova mascota. Encara que la mort d’una d’aquestes criatures sigui recent, la veterinària Beatriz Morén recomana no demorar molt l’adquisició d’una altra mascota a les persones que estiguin segures de voler viure amb animals. Mai reemplaçaran totalment el buit que senten.

Sobre aquest tema, Gesa afirma que reemplaçar a l’animal mort amb una nova mascota pot ser una bona mesura per a recuperar-se del cop, encara que mai de manera continuada a la seva mort. “Abans cal passar el duel per la seva pèrdua, igual que amb una persona. És bo sentir-se trist, plorar i, fins i tot, enfadar-se amb el món, negar-lo i, amb el temps, reemplaçar a la mascota“.

Adquirir-la massa aviat podria ser contraproduent per als nens, que podrien arribar a “agafar mania al nou animal, en tenir un altre caràcter i ser diferent” al benvolgut company de jocs que han perdut. I, en el cas d’una persona d’edat avançada, cal assegurar-se que està en condicions si es fes càrrec d’un nou amic i que aquest estarà ben atès.