Suspens en activitat física

Un estudi recent amb 68.055 pacients de més de 14 anys revela que només el 12% de la població practica exercici físic de manera adequada. Els experts es neguen a considerar a una persona físicament activa si no realitza almenys tres sessions setmanals d’activitat física moderada d’almenys 30 minuts de durada. «Són tants les dades que avalen els beneficis de l’exercici que l’activitat física s’ha de receptar escrupolosament des dels centres de salut en cada visita mèdica», sosté el president de la Societat Espanyola de Medicina de Família i Comunitària, semFYC, Luís Aguilera.

Exercitar-se no sols és bo per a qualsevol persona sana, sinó també per a pacients amb malalties cròniques com a bronquitis, hipertensió arterial, diabetis, càncer, obesitat, osteoporosi o artrosi. Els metges de família volen acabar amb la idea errònia que un malalt no ha de practicar exercici físic. «Es tracta de pautar convenientment la durada, la freqüència o la intensitat de l’activitat que practicaran, igual que fem a l’hora d’assignar un determinat medicament», assenyala l’expert.

Amb semblant fi, la semFYC ha elaborat un manual sobre prescripció d’exercici en el tractament de les malalties cròniques. L’obra anima als professionals a prescriure programes d’exercici físic com una manera de prevenir, tractar i rehabilitar malalties, introduint a més una millora sensible en la qualitat de vida. «Sabem que l’edat tampoc no és una contraindicació per a practicar exercici de manera regular i adaptat a les condicions de cada pacient», puntualitza Aguilera. «Tots podem exercitar-nos en un grau o un altre, des de caminar un tros a pas una cosa lleugera o córrer, almenys tres dies a la setmana i durant almenys mitja hora».

Aguilera subratlla que convé començar de manera progressiva i continuada, evitant aquest recurs tan habitual com nefast de dur a terme grans esforços un sol dia de cap de setmana. «Els beneficis de l’exercici es deixen sentir a llarg termini i de manera gradual, i per això cal ser constants», afegeix.

«Estem davant un factor de risc important que, associat als hàbits de vida actuals, té un impacte negatiu sobre la salut i apareix implicat en el desenvolupament de nombroses malalties», explica Ortega. A Espanya, adverteix, la prevalença del sedentarisme és superior a la de qualsevol altre factor de risc com el tabaquisme o el consum d’alcohol. Ortega, que ha pres part també en un estudi sobre exercici físic en un centenar de pacients fumadors i no fumadors, assegura que aquesta pràctica «ajuda a deixar de fumar i que la intensitat de l’exercici influeix en l’abandó del tabac».

L’expert assegura que la raó que en la majoria de les cites bibliogràfiques d’experiments d’exercici físic amb fumadors es fregui el desastre és que l’activitat proposada era massa suau. Segons la seva experiència, «córrer una distància moderada és un exercici prou intens com per a fer-lo incompatible amb l’hàbit de fumar». Ortega aclareix que un 70% dels qui havien començat a córrer en el seu estudi ho va fer amb la idea en ment d’abandonar el tabac.

Exploracions com un electrocardiograma o una prova d’esforç poden ser necessàries en prescriure exercici en persones majors o amb risc cardiovascular. «Sabem, no obstant això, que els pacients actius viuen uns tres anys més de mitjana amb major qualitat de vida i autonomia personal que els pacients inactius», explica.

Els resultats de l’estudi sobre promoció de l’exercici físic dut a terme per la semFYC mostren que les dones són més sedentàries que els homes i que, paradoxalment, els ancians (majors de 74 anys) són els adults més actius (27,2%), seguits pel grup d’edat d’entre 65 i 74 anys (26.7%). Montserrat Romaguera, responsable de l’estudi, assegura que el més cridaner d’aquesta recerca ha estat comprovar la població jove és a Espanya la més sedentària.

«Per aquest motiu, hauríem de buscar programes que estimulin a aquest col·lectiu a tenir una vida més activa». La investigadora proposa dur a terme polítiques socials dirigides a millorar els horaris laborals, el pes de l’esport en els plans educatius i l’accessibilitat universal a les instal·lacions esportives. Reconeix, no obstant això, que les diferències d’activitat benvolgudes per edats també s’expliquen perquè la població major compta amb més temps lliure, «la qual cosa sempre facilita la motivació i la possibilitat d’insistir-los en els beneficis que tindrà per a la seva salut», diu l’experta.

Assumeix Romaguera que el sedentarisme de les dones es deu, en la majoria dels casos, al fet que solen disposar de menys temps lliure que els homes. «Assumeixen les tasques domèstiques, la cura de la família i, en general, tendeixen a percebre com una mica menys important l’activitat física», explica. La paritat quant a activitat física només s’iguala entre tots dos gèneres a partir dels 65 anys, etapa en la qual els fills ja han abandonat el nucli familiar o les dones estan jubilades.

Malgrat que en els últims 10 anys s’ha observat un lleuger increment de les històries clíniques en les quals consta que s’ha preguntat al pacient si realitza exercici físic i s’han pautat pràctiques, l’estudi de la semFYC revela que només un 44% dels professionals interroga als ciutadans sobre aquest assumpte en les seves visites. «Si ho comparem amb el registre d’altres variables, com puguin ser la hipertensió arterial, el colesterol o el tabac (que figuren en el 90% de les històries clíniques), es tracta d’una taxa ben ridícula», assegura Romaguera.