Article traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Telemedicina

S'utilitza principalment en radiologia, oftalmologia, dermatologia, psiquiatria, geriatria i atenció domiciliària
Per miren 27 de gener de 2005

Coneixement mèdic i avanços tecnològics al servei dels pacients. Si s’uneixen aquests dos conceptes el resultat és la telemedicina, un revolucionari sistema que aplica des de la telefonia convencional, passant per la videoconferència i les comunicacions per satèl·lit, fins a la telefonia mòbil en l’atenció sanitària. Més que una tecnologia mèdica específica, la telemedicina és una nova forma organitzativa que ofereix avantatges tant per als metges com per als pacients. Encara que no és un país capdavanter, a Espanya aquesta tècnica ja és una realitat i diversos hospitals, tant públics com privats, l’han posat en marxa.

Aplicacions diverses

Va ser a partir dels anys 80 quan es va començar a notar l’espectacular avanç de la telemedicina. Això es va deure, segons explica Juan Carlos Naranjo, del grup de Telemedicina de la Universitat Politècnica de València, al ràpid desenvolupament de les tecnologies de la informació i les telecomunicacions així com a l’evolució d’Internet.

En termes senzills, segons explica José Luis Monteagudo Peña, Cap de l’Àrea de Recerca en Telemedicina i Societat de la Informació de l’Institut de Salut Carles III, aquest sistema “consisteix en la provisió de serveis sanitaris a distància usant tecnologies informàtiques i de telecomunicació”. A més d’utilitzar telefonia mòbil, Internet, videoconferència i comunicacions per satèl·lit, els sistemes de telemedicina utilitzen, segons explica Monteagudo, estacions de treball especialitzades i dispositius biomèdics per a l’adquisició, processament i visualització de dades i imatges mèdiques. La Unió Europea difon el concepte de e-salut , en el qual també s’inclou la telemedicina i altres aplicacions de les tecnologies de la informació i de les xarxes digitals.

Les aplicacions de la telemedicina són diverses. D’una banda, s’utilitza per a facilitar l’assistència a persones o professionals en llocs aïllats o molt allunyats de centres sanitaris i inclusivament en vaixells. S’utilitza també davant situacions d’emergència o catàstrofes i en missions militars a l’estranger així com en la recerca espacial. En els últims anys la telemedicina ha començat a aplicar-se en altres àrees com l’assistència domiciliària a persones majors i pacients crònics, grups vulnerables, com per exemple embarassades; reconeixements mèdics a distància i connexions entre l’atenció primària i l’especialitzada, segons explica l’especialista Monteagudo. En síntesi, la telemedicina s’utilitza, sobretot, en radiologia, oftalmologia, dermatologia, psiquiatria, geriatria i atenció domiciliaria.

“La telemedicina té moltíssima utilitat. Una de les àrees de més auge és l’atenció dels astronautes per al diagnòstic a distància. També hi ha hagut casos d’expedicions remotes on ha estat fonamental, el mateix que en dermatologia, perquè es pot donar el cas que un metge general pugui prendre una foto a un pacient a través d’una càmera web i enviar-la a un especialista perquè aquest emeti un diagnòstic de la pell lesionada. En les presons dels Estats Units, per exemple, ja és usual la telepsiquiatría, perquè els especialistes atenen els seus pacients a través de càmeres web o vídeo conferencia”, assenyala Manuel Castillo, catedràtic de fisiologia de la Universitat de Granada i investigador de les aplicacions de la telemedicina en els pacients amb diabetis.

Atenció per videoconferència

En l’ús de la telemedicina existeixen dues modalitats de treball, una a temps real i una altra en diferit. Com a exemples de medicina a temps real se citen les videoconferències a través de les quals es comuniquen el metge i el seu pacient, com ocorre en la teleconsulta de pacients de la xarxa Evisand a Andalusia o la Xarxa de telemedicina de la sanitat militar. En aquest segment també sobresurt l’experiència de l’hospital Sever Ochoa, en la Comunitat de Madrid.

Aquest centre va posar en marxa el programa de telemedicina fa un any en l’àrea de diàlisi per a insuficiència renal. L’experiència pilot va començar amb un estudi amb set pacients que després ha augmentat a disset. La idea era analitzar la possibilitat que es poguessin substituir les visites al metge sense afectar la calida i la relació cost-benefici. De moment, l’experiència prospera i queda encara un any més d’estudi. L’hospital compta amb el suport econòmic del fons de recerca de la Seguretat Social i els equips els subministra una empresa privada que també s’encarrega de la instal·lació dels aparells. El pacient rep a la seva casa un equip de videoconferència, una espècie de videoconsola que es posa damunt de la tele i que porta incorporat un zoom. L’encesa és senzilla. A l’hospital, mentrestant, hi ha un ordinador amb un programari que permet el control a distància. La recepció de dades es fa a través de tres línies RDSI.

Amb la “televisiva“, explica la doctora Paloma Gallar, facultativa especialista de l’àrea de nefrologia de l’Hospital Sever Ochoa, s’estalvia un temps de consulta d’aproximadament deu minuts i s’estalvia, també, en desplaçament, transport sanitari i espai físic a l’hospital. En general, el pacient concerta una cita amb la doctora Gallar i en el dia i l’hora assenyalades la persona es connecta. “És molt similar a una visita convencional”, diu aquesta especialista. A través del sistema el pacient també pot subministrar les dades de la diàlisi perquè siguin analitzats en el centre. El perfil de les persones que utilitzen aquest servei -pel qual no han de pagar res-, és de pacients amb una mitjana d’edat de 37 anys i que treballen. El cost de l’equip, diu la doctora Gallar sense requerir xifres, és alt, però el mateix material es pot utilitzar en un altre pacient quan l’anterior ha rebut un trasplantament. La despesa mensual de la telemedicina pel que fa a les línies de telèfon és de 1,5 euros, afirma l’especialista.

“Jo crec que la telemedicina té futur perquè la tecnologia pot millorar i simplificar-se. Estem en els inicis de l’aplicació d’aquest sistema. De moment s’ha demostrat el seu funcionament en la part clínica i també en la relació cost-benefici”, opina la doctora Gallar. I afegeix: “la part tècnica no farà més que millorar”.

Una altra experiència amb telemedicina és la que es dóna en el Sant Rafael, un hospital concertat de Madrid. Allí es duu a terme un programa de teleassistència des de fa quatre anys implantat per una empresa privada. El que es fa, explica la doctora Carmen Rodríguez, de la Unitat Central de Control d’aquest centre, és un “seguiment de pacients crònics a distància”. De moment s’ha començat amb la diabetis però intenten estendre l’experiència cap a altres patologies com per exemple l’asma.

La modalitat que s’aplica a l’hospital Sant Rafael és a través de la telefonia mòbil. Al pacient se li lliura un telèfon amb una opció especial que li permet enviar les seves dades sobre els nivells de glucosa a una unitat de suport permanent les 24 hores. Si ho desitja, i sempre amb totes les garanties de protecció de dades, els membres de l’equip mèdic poden tenir accés a la seva història clínica mitjançant una clau especial.

Quan el pacient té molt alts els nivells de glucosa salta una alarma i automàticament es produeix des del centre una trucada en la qual els facultatius s’interessen per la situació. Per a utilitzar aquest servei és necessari acudir a l’empresa que l’ha posat en marxa. L’interessat haurà de pagar una quota de 35 euros al mes. De moment a l’hospital hi ha 500 pacients que utilitzen aquesta forma d’assistència sanitària.Per a la doctora Carmen Rodríguez aquest sistema no té cap desavantatge. “Això és un complement al seguiment del pacient crònic, però no evita que els pacients vagin a consulta. El que si disminueix són les visites al metge”.

Sistema recent

La telemedicina a Espanya, segons explica l’especialista Monteagudo, és relativament jove i el seu desenvolupament està lligat a la penetració en la societat de les tecnologies de la informació i les comunicacions. Fins fa uns anys, diu, la majoria de projectes estaven suportats per programes de recerca nacionals i de la Unió Europea.

En algunes comunitats autònomes ja fa algun temps que es va posar en funcionament la telemedicina, com per exemple en els serveis de salut de Galícia, Canàries i Andalusia. A aquestes comunitats s’han sumat Extremadura, Castella-la Manxa, Castella Lleó i Balears, que han potenciat el sistema després del procés de transferència de les competències en matèria sanitària.

A Castella-la Manxa, per exemple, està en funcionament el projecte IKONOS de teleradiología digital en el Servei de Salut d’aquesta comunitat. L’Institut de Salut Carles III i la Fundació Vodafone han posat en marxa el projecte AIRMED per a pacients hipertensos, amb insuficiència cardíaca, teràpia amb anticoagulants orals, asma, deshabituació del tabac o diagnòstic d’apnees del somni. “La telemedicina té aplicació en pràcticament totes les especialitats mèdiques, encara que les que compten amb major desenvolupament són radiologia i cardiologia”, diu Monteagudo.

A l’Hospital La Fe, de València, també s’estan avançant projectes de telemedicina des de 2001. De moment s’ha superat la fase d’acceptació per part del col·lectiu mèdic i, segons afirma Juan Carlos Naranjo, de la Universitat Politècnica (que treballa en el projecte amb l’hospital), “milers de pacients ja s’han beneficiat dels seus avantatge”. Molts dels malalts que s’atenen amb aquest sistema en La Fe són de caràcter crònic, alguns en fase terminal i als quals mitjançant un seguiment en els seus propis domicilis se’ls tracta de millorar la seva qualitat de vida.

Entre les qüestions a tenir en compte pel que fa a la telemedicina l’especialista Monteagudo assenyala: el cost d’instal·lació i operació, la garantia de protecció de dades i d’intimitat dels pacients, el canvi en els processos sanitaris i en la cultura de treball dels professionals i de relació amb els pacients, els aspectes legals relacionats amb la responsabilitat mèdica davant possibles demandes, les garanties de funcionament sense problemes en les infraestructures tecnològiques i les possibles causes de diferències creades per les desigualtats d’accés a les noves tecnologies. El major problema, diu Monteagudo, “és la resistència al canvi en un sistema tan complex i sensible com el sector sanitari”.

Des de la Universitat Politècnica de València, Juan Carlos Naranjo assenyala com a desavantatges , entre altres, la fredor, el desconeixement del procediment, la desconfiança, la falta de formació i el cost d’inversió inicial. Tot això des del punt de vista del pacient. I des de la perspectiva del metge: adaptació al sistema, pèrdua de tracte directe, canvis en les estructures i necessitat de reciclatge per part del professional. Pel que fa als hospitals, com a desavantatges s’assenyalen els canvis en les infraestructures i en l’educació, la inversió econòmica, la formació personal i el manteniment.