La delfinoterapia és un tipus de teràpia en la qual s’aprofiten les capacitats d’aquests animals aquàtics, la intel·ligència i la seva empatia, per tractar a persones amb desordres físics i mentals. Encara que està en la seva etapa més experimental, mancant encara del rigor científic que es demanda en qualsevol altra teràpia mèdica, a Mèxic, Israel, Japó i també de forma creixent a Espanya, existeixen ja algunes recerques amb resultats molt esperançadors sobre els avanços que s’obtenen en pacients amb síndrome de Down, autisme i paràlisi cerebral, entre unes altres.
D’entre totes les criatures marines, no hi ha dubte que el dofí és un dels preferits tant pels nens com pels adults, i els hi percep com uns animals molt propers i amigables. Però el que molta gent desconeix és que els dofins estan sent utilitzats des de fa temps com a terapeutes, especialment en els casos de persones amb discapacitats psíquiques i sensorials. La delfinoterapia es basa en la hipòtesi que les freqüències sonores que emet el cetaci són capaços d’estimular el sistema nerviós central produint un alliberament de substàncies com l’endorfina, sobretot en nens. Aquest analgésico endogen genera un estat de relaxació i tranquil·litat, i aquesta sensació de benestar permet al pacient desenvolupar amb major facilitat i eficiència les teràpies. A més, en un ambient harmònic; l’aigua, la música, el terapeuta i l’animal són els elements principals en el qual es recolza.
Orígens
A principi dels 50, un nord-americà anomenat John Lilly va descobrir que aquests cetacis poden exercir una influència positiva en els humans. Lilly, estudiós de l’anatomia i sistema neurològic d’aquests mamífers, va arribar a la conclusió que estan en estat meditativo les 24 hores del dia. Va establir un sistema de llenguatge bidireccional basat en els sons que emetien, arribant a crear un diccionari electrònic anglès-llenguatge dels dofins que incloïa unes 50 paraules. Juntament amb altres científics va establir les bases de la teràpia que ens ocupa. Aquesta interrelació entre humans i dofins és la clau de la delfinoterapia.
El metge britànic Horace Dobbs, creador de l’International Dolphin Watch, mitjançant enregistraments de les freqüències sónicas dels dofins, va estudiar el seu efecte en un nombre aleatori de pacients. Les primeres anàlisis en la Unitat de Psicologia Clínica del Consell de Recerques Mèdiques de Cambridge en 1990, van ser esperançadores. Un 70% de les persones que van escoltar Dolphin Dreamtime, van expressar que les havia ajudat a trobar-se millor. Actualment, aquest enregistrament és una inestimable eina en el tractament de depressions cròniques en les clíniques psiquiàtriques de Gran Bretanya. També s’empra com a inducció a la relaxació abans i després d’intervencions quirúrgiques i en l’alleujament del dolor en el part al mateix país. S’ha usat, fins i tot, per reduir la tensió en ambients carceraris.
La delfinoterapia inclou, de forma general, dues modalitats de programes que s’indiquen d’acord amb el tipus de trastorn que sofreix el pacient: les teràpies reglades, durant un període llarg de temps, i les ocasionals, d’uns 15 dies de tractament. No tots els dofins són aptes per treballar en programes de teràpia. Les femelles adultes solen ser les més indicades, ja que els dofins mascle tendeixen a liderar el grup.
Beneficis
«Els terapeutes que treballen amb dofins apliquen mètodes específics seguint indicacions i pautes del professional sanitari»
En casos tractats per Hobbs, pacients afligits de paranoia, anorèxia nerviosa i depressió profunda, s’enfundaven vestits de neoprè i nedaven al costat d’un dofí. Hobbs va mostrar, mitjançant càmeres de televisió, com el comportament i les reaccions dels seus pacients canviaven, manifestant una millorança notable del seu estat.
José Luis Barber Hernández, director tècnic del Delfinario Aqualand Costa Adeje a Tenerife, es dedica a aquesta teràpia des de 1993. Al centre atenen principalment a nens amb paràlisi cerebral, a més de nens amb autisme i síndrome de Down. Per a això compten amb la col·laboració de l’Associació de Pares de Disminuïts Físics i Psíquics (Orobal) del sud de Tenerife, que s’encarreguen d’organitzar i planificar les assistències amb els especialistes dels pacients. «Les sessions són aplicades pels especialistes en dofins seguint les indicacions i pautes de l’especialista de la salut corresponent», explica Barber. «Els pacients a tractar arriben per mediació de sol·licitud feta a la pàgina web d’Orobal, (www.orobal.org), sempre sota el beneplàcit i consentiment de l’especialista que regularment tracta al pacient», afegeix.
El binomi aigua-dofí actua com a eina incitadora per als petits afectats d’autisme o síndrome de Down; els anima a entrar en les piscines i a més millora la seva capacitat de parar esment, la qual cosa serveix per treballar amb el nen igual que es faria en un centre sanitari convencional. Els efectes aconseguits depenen de molts factors, entre ells «la continuïtat dels seus tractaments tradicionals i alternatius», assenyala l’expert. «Mai la delfinoterapia proporciona millorances immediates», postil·la.
Encara que les experiències que es venen desenvolupant mostren resultats prometedors en la indicació de la delfinoterapia, els experts insisteixen que no ha de considerar-se com una teràpia curativa ni molt menys miraculosa. Els pares solen mostrar-se esperançats en les fases inicials del tractament, però «s’ha de tenir continuïtat i constància», adverteix Barber. Reconeix la decepció de molts pares que acudeixen a falsos delfinoterapeutas que es limiten a banyar als nens amb els dofins. Sense un tractament científic, aquesta experiència manca de sentit.
Barber porta treballant en aquesta experiència 12 anys i segueix convençut de la seva utilitat per al col·lectiu de persones discapacitades. Aquesta activitat l’exerceixen de forma altruista, autofinançant-se a través dels espectacles de dofins que es realitzen diàriament en les instal·lacions del parc.
El cavall és un animal lligat a la història de l’home. La seva intel·ligència, companyerisme i capacitat de treball ho converteix en un aliat especial per al tractament de persones amb problemes com a esclerosi múltiple, paràlisi cerebral, autisme, síndrome de Down, anorèxia, problemes de comportament i inadaptacions socials com addicción o delinqüència, entre unes altres.
L’equinoterapia o hipoterapia ( d’hippos , cavall en grec) és la munta terapèutica, que consisteix a aprofitar els moviments multidimensionales del cavall per estimular els músculs i articulacions. El seu trot transmet al genet un total de 110 moviments diferents per minut pel que no hi ha ni un sol múscul del cos al que no es transmeti un estímul. Així mateix, el contacte amb el cavall actua en l’atenció, la concentració i la motivació el que provoca un augment de l’autoestima. La seva temperatura corporal i volum, molt superiors a l’home, comporta una important transmissió de calor i solidesa en ser abraçat i tocat, sobretot per un nen. Tot això origina que la persona pugui ser capaç d’experimentar sensacions inèdites.
Coneguda des de temps d’Hipócrates, que ja aconsellava la seva pràctica per millorar l’estat anímic de persones que patien malalties, s’usa de forma sistemàtica des dels anys 50 a Alemanya. El seu punt més àlgid va ser després que Liz Hartel de Dinamarca guanyés la medalla de plata en Domatge Clàssic, en els Jocs Olímpics d’Hèlsinki en 1952. Hartel era una malalta de poliomielitis que no podia moure’s sense ajuda. Actualment a EUA, on aquesta filosofia té major acceptació, existeixen més de 700 centres.
Maite Llòria dirigeix la fundació catalana Teràpia a cavall, una iniciativa a mig camí entre la ciència veterinària i la rehabilitació clínica. En declaracions a CONSUMER EROSKI, Llòria explica que «per a una persona incapacitada per moure’s amb autonomia, pujar a lloms d’un cavall representa una emoció difícil d’igualar i summament profitosa».
