Article traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Teràpia aquàtica

La teràpia aquàtica s'aplica amb la finalitat de curar una malaltia, o pal·liar els seus símptomes, i com a manteniment en discapacitats
Per Clara Bassi 24 de juliol de 2007

L’aigua és un element associat tradicionalment a la vida i el benestar. La teràpia aquàtica se serveix d’aquest mig líquid per a restaurar la salut de persones afectades per una àmplia varietat de problemes físics i psíquics o millorar-la quan la recuperació total no és possible. Una dels avantatges de treballar en l’aigua és que no hi ha límits d’edat: des dels bebès fins als ancians poden gaudir dels seus efectes beneficiosos.

Mig líquid

Mig líquid

La teràpia aquàtica és un programa de salut que es desenvolupa dins de l’aigua, amb la finalitat de tractar una malaltia, pal·liant o frenant els seus símptomes. Els seus objectius són, des del punt de vista fisiològic, millorar la mobilitat articular, l’equilibri, la resistència cardiovascular i augmentar la tonificació muscular, entre altres. Des d’una perspectiva psicològica, proporciona sensació de benestar, millora el funcionament cognitiu, la capacitat d’aprenentatge i d’adaptació motora, fomenta l’interès i la confiança en un mateix així com la noció d’independència, explica Belén Requena, fisioterapeuta de la mútua Fimac, d’accidents laborals, i especialista en teràpia aquàtica.

Abans de l’inici de la teràpia aquàtica tots els candidats han de sotmetre’s a un examen mèdic, sobretot aquells amb cardiopaties

«El mig líquid facilita la realització de moviments que determinades persones no podrien realitzar fora de l’aigua, on la força muscular es veu disminuïda a causa de la gravetat. En canvi, en l’aigua, encara que no tinguin la musculatura en condicions, poden fer aquests moviments amb més facilitat. I, des del punt de vista psicològic, això els resulta molt motivador», comenta Requena. La teràpia aquàtica pot resultar beneficiosa en un ampli ventall de casos: pacients hemiplègics amb problemes d’espasticitat (rigidesa), persones amb lesions traumatològiques o neurològiques, afectats de fibromiàlgia, osteoporosi o obesitat, és a dir, discapacitats psíquics i físics de diferent índole i de qualsevol edat, des de bebès fins a ancians.

No obstant això, com abans de l’inici de qualsevol activitat física, tots els candidats a un programa de teràpia aquàtica han de sotmetre’s a un examen mèdic. I aquest ha de ser especialment exhaustiu en el cas dels pacients afectats de cardiopatia, ja que l’efecte relaxant de l’aigua pot disminuir la freqüència cardíaca. Per aquest motiu sigui fonamental, en aquests casos, visitar al cardiòleg perquè indiqui la seva idoneïtat, explica Requena.

La teràpia consisteix en un pla d’exercicis personalitzat i dirigit per un professional sanitari, com un fisioterapeuta, i es diferencia de l’acquagym , de moda en molts gimnasos, un programa d’exercicis general per a població sana o, en tot cas, amb problemes de salut lleus. Tampoc ha de confondre’s la teràpia aquàtica amb la hidroterapia, aplicació de banys amb aigües de diferents temperatures, aclareix l’experta.

També per a bebès sans

També per a bebès sans

L’aigua també és un mig propici perquè els bebès sans aprenguin a enfrontar-se al món. Existeixen, per aquesta raó, programes dirigits a afavorir tant el seu aprenentatge com el seu desenvolupament cognitiu, emocional i psicomotor. Els bebès acudeixen acompanyats d’un adult, normalment un progenitor, que realitza amb ells la sessió aquàtica. D’aquesta forma, es reforcen els vincles patern-filials alhora que es facilita l’aprenentatge de noves experiències, que resultarien difícils en un altre mig, gràcies a situacions plaents. I s’afavoreix la relació socioafectiva d’aquests petits, procurant que juguin amb altres nens en l’aigua.

Les sessions aquàtiques no s’inicien fins que el nen no expressi, d’alguna manera, el seu desig de ficar-se en l’aigua

Des del punt de vista cognitiu, es pretén, a través d’aquestes sessions, que el bebè s’acostumi el bany, a la importància d’assecar-se bé i habituar-los a determinats hàbits higiènics; poden jugar amb el nen en l’aigua, ensenyar-li el nom de les coses que hi ha en la piscina i, d’aquesta manera, estimular-li per a desenvolupar el seu nivell d’atenció.

I des de la perspectiva de la psicomotricitat, l’aigua permet treballar els desplaçaments del petit en totes les direccions, cap endavant i cap endarrere; practicar l’equilibri sobre plataformes fixes o mòbils o sobre la panxa del progenitor, reforçant els vincles entre ells; aprendre a agarrar un objecte i conduir-lo per damunt i per sota de l’aigua, a diferents profunditats; a utilitzar la part del cos que se li indiqui i a respirar correctament en el mig aquàtic.

En totes aquestes sessions, se sedueix al bebè amb joguines i objectes tous de colors vius a fi que pugui manipular-los i, si li ve de gust, mossegar-los i portar-los-hi a la boca sense problemes. Precisament, una de les maneres d’incitar-ho a capbussar-se en l’aigua és que la mare li assenyali algun d’aquests objectes que sura sobre ella, per a veure si vol anar per ell. Però també s’assagen altres formes d’entrada: la mare se senti amb ell en la vora de la piscina, entra amb ell en braços i el va mullant a poc a poc o camina amb ell per la part poc profunda de la piscina. En qualsevol cas, les sessions aquàtiques no s’inicien fins que el nen no expressi, d’alguna manera, el seu desig de ficar-se en l’aigua, precisa Requena.