Els professionals de la psicologia i la psiquiatria han comprovat que moltes patologies mentals estan molt connectades amb les relacions familiars. Sota la premissa que no som éssers aïllats i que el nostre entorn ens afecta i condiciona, els psicoterapeutes intenten solucionar certs problemes psicològics personals i conflictes socials o d’interacció amb l’ajuda de la família del pacient afectat. Des de fa anys aquest tipus de teràpia s’utilitza amb èxit per a completar el tractament dels trastorns d’alimentació o de personalitat, addiccions, abusos sexuals, així com diferents problemes provocats per malalties cròniques, tant físiques com mentals. El temps de tractament varia en funció de la gravetat del problema. Els més curts solen tenir una durada d’entre dues a deu sessions, mentre que els tractaments més llargs poden desenvolupar-se al llarg de diversos anys.
Què és la teràpia familiar i quan va sorgir
La teràpia familiar va començar a desenvolupar-se als Estats Units en la dècada dels cinquanta després que grups de psicòlegs i psiquiatres comencessin a treballar amb les famílies dels pacients afectats per diferents trastorns i comprovessin els bons resultats. Aquest tipus de tractament va arribar a Europa en els anys setanta, i deu anys després a Espanya, on ha anat creixent fins a convertir-se en un model de referència que apliquen al voltant de 1.500 especialistes pertanyents a la Societat Espanyola de Teràpia Familiar.
La base d’aquesta mena de teràpia sosté que tractar de forma aïllada a un pacient amb una patologia greu, sense tenir en compte el seu entorn resulta sovint infructuós, pel fet que al voltant d’aquesta persona es donen una sèrie de situacions i factors, entre els quals destaca la família, que influeixen en el manteniment, millora o empitjorament del problema inicial. Aquesta afirmació la corrobora el psiquiatre, psicoanalista i terapeuta de família Norberto Mascaró, qui assegura que en la psiquiatria infantil també s’ha arribat a la mateixa conclusió. “Quan veiem a un nen problemàtic en un col·legi i ens reunim amb els pares, en un alt percentatge trobem una problemàtica familiar darrere del nen que fa que actuï d’aquesta determinada manera”.
Els éssers humans som éssers relacionals, és a dir, només podem entendre’ns en relació amb els altres, i el principal lloc on aprenem a fer-ho és la família. El psiquiatre i psicoterapeuta Roberto Pereira, director de l’Escola Basc Navarresa de Teràpia Familiar, creu que el sistema familiar és el grup humà més estable que hi ha i que en cada cas es donen unes normes de funcionament concretes. “Cada família ha de ser capaç d’atendre les necessitats dels seus membres i, alhora, permetre que adquireixin autonomia amb el pas del temps. També ha de ser capaç d’adaptar-se als canvis que ocorren dins i fora del sistema familiar. Però aquestes adaptacions no són senzilles de realitzar, sobretot quan es donen altres factors afegits que les dificulten, com a malalties, problemes econòmics o dificultats de relació entre alguns membres de la família”.
En alguns casos les famílies no compten amb recursos suficients per a fer front de manera adequada a aquests canvis inesperats. “Per exemple, quan es produeix la separació dels pares a vegades s’utilitza als fills per a atacar-se mútuament. Un altre problema habitual és el conflicte adolescent o la crisi que sorgeix entre la necessitat de cures que senten els pares i el desig d’autonomia dels fills. Normalment el desacord té a veure amb els ritmes en què han de donar-se totes dues coses”, apunta el doctor Pereira.
Una de les premisses de la teràpia familiar és que no s’ha de culpar a una sola persona de tots els problemes perquè a més de ser injust, comporta el risc de fixar-la de manera permanent a aquesta situació problemàtica i al rol de ‘malalt’ o ‘ovella negra de la família’. La terapeuta familiar Annette Kreuz, des de la Federació Espanyola d’Associacions de Psicoterapeutes, explica que el terme ‘culpa’ no els convenç, “perquè normalment els problemes sorgeixen d’una situació complexa on estan implicats tant els contextos externs com les situacions personals. En teràpia familiar es treballa amb la família no perquè són els culpables de res, sinó perquè és el lloc idoni per a mobilitzar forces o per a aconseguir que les persones que sofreixen més puguin superar els seus problemes”.
En quina mena de problemes es pot aplicar
En el tractament de certs problemes psicològics l’ajuda de la família és totalment imprescindible, assegura Kreuz. Entre ells es troben els trastorns d’alimentació, les diferents addiccions, diverses malalties físiques i mentals, el maltractament a la parella, els abusos sexuals o els trastorns de personalitat, denominador comú sota el qual s’engloben tota una sèrie d’alteracions de la conducta, d’impulsivitat, transgressió a les normes imposades per la família o el col·legi, freqüents en xavals joves molt difícils de manejar, amb baixa tolerància a la frustració i que no accepten bé els límits, segons Norberto Mascaró, coordinador de psicoteràpia de la Societat d’Avanços Mèdics. Al seu judici aquest és el tipus de patologia més freqüent en l’actualitat, acompanyat en molts casos pel consum de drogues.
A pesar que puguin no estar funcionant bé i tinguin dificultats, totes les famílies tenen un potencial molt gran per a canviar i funcionar millor. Per això, insisteix el doctor Pereira, la teràpia familiar tracta d’usar aquest potencial per a afavorir els canvis. “Però no diem als pacients el que han de fer, perquè els consells estan prohibits en psicoteràpia, sinó que intentem ajudar-los a buscar una forma alternativa per a solucionar els seus problemes que li produeixi menys dolor, angoixa o frustració. La labor del terapeuta és la de plantejar la possibilitat que les coses es facin d’una altra manera, però qui ha de triar sempre és el pacient”, adverteix.
Per a Norberto Mascaró la clau de la teràpia familiar és llevar al que ell diu “pacient designat” del lloc en el qual la seva família li ha situat per a poder començar a resoldre el conflicte. “Si ve a la consulta un pacient que consumeix drogues convidem a la família a participar en una sèrie de reunions en les quals l’important és parlar i intentar entendre a l’altre, perquè si un no escolta ni entén al pacient mai es podran modificar les conductes. Així el terapeuta fa de moderador i sobretot de traductor, perquè hem d’explicar coses que la família no percep”.
Cada escola de teràpia familiar utilitza uns mètodes diferents, però en gairebé totes la base és la interacció del terapeuta amb diversos membres de la família al mateix temps en la consulta. El que sol variar és el tipus de tècniques de ‘control de qualitat’ que s’usen en el procés terapèutic així com les formes específiques d’intervenció. Per a començar la teràpia sol ser habitual que en la primera entrevista es convidi a tots els membres de la família que conviuen amb el pacient. En aquesta primera reunió, segons explica Annette Kreuz, s’intenta veure què pensa cadascun respecte al problema.
A partir d’aquest moment cada terapeuta posa en pràctica les tècniques que considera més adequades: tècniques de conversa específiques; tècniques actives en les quals es demana a la família que durant la sessió es comporti com ho fa habitualment a casa; es demana a la família que escrigui entre una sessió i la següent sobretot el que ocorre a la casa; es fan reunions de grups multifamiliares en les quals s’ajunta a diverses famílies que pateixin el mateix problema (per exemple, un membre de la família que sofreixi anorèxia). La manera de controlar el propi treball per part del terapeuta familiar i assegurar al mateix temps la major qualitat d’assistència pot implicar la utilització de diversos mètodes: un mirall unidireccional que permet a un equip observar el treball que fa el terapeuta; vídeo enregistraments; qüestionaris sobre com ha estat l’entrevista per als afectats; tècniques addicionals psicomètriques com a qüestionaris d’ansietat, depressió, etc.
Aquestes són només algunes de les tècniques que pretenen que es parli del problema i aconseguir així un augment de les capacitats de comunicació del conjunt familiar, perquè totes les situacions de malaltia o situació conflictiva porten a un distanciament entre les persones, assenyala Kreuz. “La nostra meta és la millora de la comunicació i la interacció, perquè en treballar amb tota la família alhora, la possibilitat de canviar la situació és molt major”. Aquesta psicoterapeuta distingeix dos tipus de crisis pels quals les famílies solen recórrer a la teràpia familiar: crisis inesperades o situacionals (un accident, atemptat, mort?) i crisi de desenvolupament o evolutives, que són les que tenen a veure amb el pas del temps i les etapes normals del cicle vital, per exemple l’adolescència, la jubilació o el quedar-se amb la casa buida quan els fills s’independitzen.
El protagonisme de la família
Una de les principals dificultats a la qual s’enfronten els terapeutes és aconseguir reunir a tots els membres de la família, si bé molts especialistes asseguren que no és imprescindible que acudeixin tots a les reunions. En opinió de Roberto Pereira es poden produir canvis en tots els membres encara que no acudeixi tota la família a la teràpia. “A vegades per a canviar a algú no és imprescindible que canviï aquesta persona, sinó que canviant a un altre s’aconsegueix el mateix resultat, ja que tots estem en relació amb el nostre entorn. Si modifiquem la nostra manera d’actuar és probable que els altres canviïn també la seva manera d’actuar cap a nosaltres. Per exemple, sovint ve una persona a la consulta dient que vol que canviï la seva dona o el seu marit. Aquest és un mal plantejament i nosaltres els diem: per què no tracta de canviar vostè? Si ho fa aconseguirà canviar i millorar la relació entre ells. L’important és que aquests canvis siguin dirigits per un terapeuta”.
Annette Kreuz assegura que no sol ser tan difícil involucrar a la família, encara que reconeix que depèn del grau de desestructuració dels vincles familiars. “En alguns casos de toxicomania greu o malalties relacionades com la sida, sol ser difícil mobilitzar a tota la família, però hi ha moltes altres situacions en les quals els familiars vénen de manera voluntària a les teràpies perquè tenen alguna cosa a dir, i generalment volen que les coses vagin millor. Al principi a tots els costa parlar dels seus sentiments en un context estrany i professional, però cal trencar el gel i provar-lo per a saber si pot ajudar”.
Un dels inconvenients en aquesta mena de teràpia és la seva possible llarga durada, ja que els tractaments psicoterapèutics que busquen el canvi en les persones no es poden fer a curt termini. Encara que a vegades sorprèn la capacitat de reacció que tenen les famílies quan es posen d’acord a canviar, cap especialista s’aventura a donar un termini concret per a la resolució d’aquests problemes, perquè segons afirmen, es necessita temps per a madurar, pensar i provar alternatives, però com a mínim sempre parlen de diversos mesos o anys depenent de la mena de trastorn. Norberto Mascaró apunta que una disfunció familiar es produeix en anys i no d’un dia per a un altre. “Per això voler modificar en poc temps tota una sèrie de patrons de conducta que s’han anat alterant al llarg del temps és molt difícil. No es pot parlar de terminis concrets, però està comprovat que les persones que fan teràpia familiar durant un temps prudencial es beneficien notòriament”.
El temps de tractament i la freqüència de les consultes varia en funció de la mena de problema i del model que segueixi cada terapeuta. Així, la psicòloga clínica Kreuz reconeix que és molt diferent tractar un trastorn d’alimentació o una malaltia psiquiàtrica greu com el trastorn bipolar, que és una cosa crònica que no desapareixerà per fer un tractament. Quant a la freqüència de les trobades amb el terapeuta familiar, alguns especialistes treballen setmanalment, uns altres cada dues setmanes, mentre que uns altres només ho fan una vegada al mes.Efectivitat de la teràpia familiar i situació legal de la professió. A pesar que l’eficàcia del tractament familiar està científicament contrastada, per als professionals clínics que es dediquen a la teràpia familiar és complicat aportar dades concretes sobre l’efectivitat d’aquest tractament perquè, segons reconeixen, depèn molt de la mena de problema i de la gravetat. La majoria opina que són més els casos en els quals resulta de gran ajuda que en els quals no ha servit per a res. El director de l’Escola Basc Navarresa de Teràpia Familiar confirma els bons resultats en els casos d’addiccions, en famílies en les quals algun membre esquizofrènia o trastorns d’alimentació, en casos d’abusos i maltractaments, en famílies multiproblemáticas i desorganitzades o en els duels després de la mort d’un ser estimat. Així mateix, ha constatat que és molt efectiu en treballs amb nens, per a problemes de conducta, fracasso escolar i dificultats d’adaptació.
Durant els últims anys els terapeutes s’estan trobant amb un nou problema derivat de l’important augment de la immigració a Espanya. Moltes de les famílies que vénen a la recerca de treball i una vida millor s’enfronten a greus problemes d’adaptació, tant pares com fills, a causa del brusc canvi cultural i social. Roberto Pereira considera molt important l’atenció a aquestes famílies immigrants i per això l’associació que presideix ha posat en marxa un servei gratuït de teràpia familiar per a aquest col·lectiu, que generalment compta amb menys recursos econòmics.
Cobreix la Seguretat Social aquest tipus de tractament? Oficialment sí, ja que el catàleg de prestacions inclou la psicoteràpia individual, familiar i de grup entre els serveis de salut mental. Això vol dir que en els centres de salut mental hi ha persones formades en teràpia familiar que poden atendre els pacients, però la realitat és que la gran majoria dels terapeutes treballa en consultes privades. Això es deu, segons Norberto Mascaró, al fet que els psiquiatres dels ambulatoris tenen una pressió assistencial molt alta i disposen de molt poc temps. “Cada quinze minuts han de veure a un pacient i així és impossible aplicar la teràpia familiar, perquè existeix una gran demanda i es requereix una gran dedicació”.
En quin moment cal plantejar-se la necessitat de recórrer a una teràpia familiar? Els pacients i les seves famílies no sempre coneixen aquesta possibilitat. Per tant ha de ser el seu metge de família, un psicòleg o fins i tot un professor el que els proposi provar aquest tipus de teràpia. No obstant això, el doctor Pereira recomana buscar ajuda exterior sempre que s’hagin esgotat els recursos interns amb els quals compta la família i no es trobi solució al problema malgrat haver-lo intentat. “Quan la gent té la sensació d’estar en un atzucac, en un cercle viciós del qual no es pot sortir, és convenient recórrer a l’ajuda professional”.
Un altre aspecte important que cal tenir en compte quan es recorre a un terapeuta és que la Psicoteràpia no està regulada com a professió a Espanya, la qual cosa comporta que no existeixi cap mena de protecció legal referent a la capacitació d’algú que es fa dir psicoterapeuta. Per això Kreuz aconsella preguntar sempre sobre la formació del professional que li va atendre en una consulta privada. “Tots els terapeutes acreditats per la nostra associació han de complir uns requisits estrictes de formació. La majoria té una formació d’origen dins de les Ciències de la Salut i Educació (psicòleg o psiquiatre) i han cursat a més una formació addicional de postgrau en teràpia familiar que sol durar almenys tres anys i ha d’estar supervisada”, apunta.
Als Estats Units la psicoteràpia està regulada com una professió independent. Des de fa uns anys a Espanya s’estan fent seriosos intents de regularitzar la professió, però de moment no s’ha aconseguit res. El doctor Mascaró es mostra molt crític amb l’escassa formació que la Sanitat Pública ofereix als seus professionals. “En països com Finlàndia, Suècia o Dinamarca es destina molts diners a fer teràpia de grup i es forma als metges. Aquí no es valora tant i continua sent una cosa secundària. El trist és que el pacient perd l’oportunitat de tenir un tractament millor”, denúncia.
