Salta el menú de navegació i ves al contingut

EROSKI CONSUMER, el diari del consumidor

Cercador

logotip de fundació

Canals d’EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Salut i psicologia > Psicologia i salut mental

Aquest text ha estat traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Trastorno límit de la personalitat

Més del 2% dels espanyols sofreixen problemes d'inestabilitat i adaptació a causa d'una personalitat mal construïda

img_poblacion Imatge: cararr

Impulsividad, sentiment de buit, por a l’abandó real o imaginari, relacions interpersonals inestables, crisis d’identitat i inestabilitat afectiva. Aquests són els símptomes més característics del trastorno límit de la personalitat, que aprisionan a més d’un 2% de la població en una vida plena de sofriment. Un trastorn límit de la personalitat (conegut en anglès com “borderline”) consisteix en un patró generalitzat d’inestabilitat en les relacions personals, la pròpia imatge i les emocions, així com una intensa impulsividad.

Img poblacion1

El trastorn límit de la personalitat és una de les malalties mentals més freqüents. Comporta un important sofriment, no només per a la persona que ho pateix sinó també per als seus familiars i amics. És necessari diagnosticar-ho i iniciar un tractament per prevenir possibles conductes autolesivas que poden acabar en un intent de suïcidi. Les persones que ho sofreixen tenen serioses dificultats per adaptar-se a un treball o ser constants en els estudis, sovint tenen problemes amb les drogues o el sexe compulsiu i sofreixen atacs d’ira, entre uns altres.

Per tot això, amb freqüència, se’ls “ratlla” de disbauxats o addictes. Aquest trastorn es va reconèixer de manera oficial com a diagnòstic en 1980 i és difícil de detectar per als especialistes perquè es pot confondre amb hiperactivitat, problema d’abús de substàncies o trastorn d’ansietat.

El problema està en la personalitat

El problema radica en la personalitat, que és la forma d’actuar, la manera de relacionar-se amb l’entorn i interpretar-ho. D’aquesta manera, si no està ben construïda, totes les àrees de la vida es veuen afectades i es trontollen. El trastorn límit de la personalitat es pot diagnosticar en l’adolescència, encara que el més freqüent és detectar-ho a l’inici de l’edat adulta, a partir dels 18 anys, quan la personalitat hauria de ser més estable. És més habitual en dones (un 70% dels casos) que en homes.

Les seves causes no estan definides per complet. D’una banda, es creu que pot haver-hi una vulnerabilitat biològica o un problema funcional entre les àrees cerebrals que regulen les emocions i les zones més racionals. Pedro Yscadar, psiquiatre i analista de l’Hospital Sagrat Cor de Martorell (Barcelona), assenyala que “a més sol haver-hi una història personal d’experiències traumàtiques, pares negligents o abusos sexuals”.

Riscos del límit

Les persones que sofreixen aquest trastorn són molt impulsives, amb gran inestabilitat emocional i que estableixen relacions de moltíssima dependència. Una dada alarmant és que un de cada deu pacients amb trastorn límit de la personalitat se suïcida. “Un intent de suïcidi és un dels principals motius pels quals acudeixen a urgències -explica Yscadar-. A un afectat li deixa la parella i, en un impuls, per ser incapaç de controlar la frustación, s’autolesiona. L’autodestrucció és un perill real”.

Entre els tractaments indicats destaca la teràpia dialèctic-conductual, que busca equilibri entre l’acceptació i el canvi

La dependència és una altra dels senyals característics d’aquest trastorn. Per això sofreixen tant si es trenca una relació o imaginen que algú els pot abandonar. “Aquesta necessitat dels altres, sumada al seu impulsividad i inestabilitat, provoca que les seves relacions siguin molt conflictives. Per a ells, tot està fora. Es queixen que els altres no els entenen, no els ajuden o no els donen el que necessiten per estar bé”, afegeix Yscadar. Aquesta dependència dels altres porta a nombroses persones a una cerca desesperada de sexe, però no com una manera de sentir plaure, sinó per obtenir una fusió emocional amb l’altre.

Psicofármacos i psicoterapia

Els tractaments que es prescriuen per a aquest trastorn són, en la seva majoria, una combinació de psicofármacos i psicoterapia. “Els antidepressius funcionen molt bé, perquè els ajuden a regular el seu estat d’ànim i la impulsividad, que té un important component biològic”, comenta Yscadar. Entre les psicoterapias, algunes de les més emprades són la cognitiu-conductual o les de tall psicoanalític. En el psicoanàlisi es busca un espai per a la reflexió, per al maneig de l’ansietat i la frustració. La funció del psicoanalista és contenir l’ansietat i proposar un lloc per a la reflexió.

En els últims anys, s’ha desenvolupat un tractament psicoterapéutico específic per al trastorn límit de la personalitat: la teràpia dialèctic-conductual, “que es fonamenta en un equilibri entre l’acceptació i el canvi”, assenyala Beatriz López, psicòloga clínica i psicoterapeuta del Centre de Teràpia Dialèctic Conductual TLP Tractaments. “L’acceptació de tal com és i se sent el pacient”, agrega.

L’afectat ha d’acceptar les seves emocions negatives. Si afirma que està boig perquè no ha anat a treballar ja que estava molt mal, se li diu que, en la seva situació, potser és normal no anar al treball. Així aprèn a acceptar-se. També es busca el canvi de conductes que no són adaptatives. S’utilitzen tècniques conductuals com l’extinció: “Si el pacient està en una sessió de grup i no deixa de molestar, no se li presta l’atenció que busca. Es força que deixi d’actuar d’aquesta manera”.

També s’empren tècniques dialèctiques, com la de l’advocat “del diable”. Sovint, el pacient verbaliza que fa tot mal i que no serveix per res. Aquesta tècnica consisteix a donar-li la raó. El terapeuta recolza les seves queixes i, d’aquesta manera, “comença a veure que té coses positives, que no ho fa tot mal”. La teràpia dialèctica-conductual s’aplica en moltes de les unitats de tractament especialitzades en el trastorn límit de la personalitat, en centres públics i privats d’Espanya.

Es combinen les sessions individuals (1 hora, una vegada per setmana) i les de grup (d’1 a 1,5 hores, una vegada per setmana). En les sessions de grup, “s’aprenen habilitats socials, de regulació emocional i de tolerància a l’estrès, entre unes altres”, mentre que en les individuals es treballen aspectes d’acceptació, reducció de l’ansietat o les crisis d’identitat. Una altra opció és l’atenció telefònica, encara que sempre es planteja d’una forma individualitzada, ja que l’objectiu és reforçar habilitats i no resoldre problemes o crisis, aclareix l’experta.

És possible guarir-se?

És difícil dir que una persona amb trastorn límit de la personalitat està guarida. En moltes ocasions, l’èxit consisteix a reduir els símptomes perquè la vida diària de l’afectat millori. “Si durant uns cinc anys, un individu no manifesta símptomes, es pot dir que ja no és està malalt”, explica López. El tractament dialèctic-conductual dura un any, com a mínim, encara que la mitjana dels tractaments acostuma a ser de dos a tres anys.

Resulta més senzill canviar les conductes que els sentiments, com les crisis d’identitat o el sentiment de buit. Un altre aspecte important de la teràpia dialèctic-conductual és que altres professionals homòlegs supervisen als psicoterapeutas. “Per això, aquesta teràpia és dialèctica. Molts pacients tenen tals problemes de crisis i desrregulación emocional, que el psicoterapeuta necessita a altres professionals per disposar d’un suport i altres punts de vista”, indica López.

SENTIMENT CRÒNIC DE BUIT

Un dels símptomes característics del trastorno límit de la personalitat és el sentiment crònic de buit. Els afectats manifesten que se senten perduts i que no saben qui són. Per als seus afins pot ser difícil d’entendre, sobretot, en el cas de les persones adultes. Com assenyala Beatriz López, aquest sentiment de buit tan angustiante està relacionat amb “els seus problemes d’identitat. El sentiment de si mateixos és molt inestable. No saben prendre decisions. Quan són a punt d’aconseguir alguna cosa, arrenquen a córrer”.

No és un problema de baixa autoestima o inseguretat, aclareix l’especialista, sinó que no han construït una identitat perquè els resulta molt difícil prendre decisions, saber què senten i anticipar com se sentiran o construir un projecte de vida amb una parella. Aquest símptoma explica, en part, la seva gran dependència dels altres. Els necessiten per sentir-se en terra ferma, perquè en solitud aquest sentiment de buit els pot ofegar.

Sovint, intenten omplir aquest buit amb sexe, drogues o menjar, entre uns altres. Eviten la solitud i s’avorreixen amb facilitat perquè res els omple. Est és el símptoma que menys es beneficia de la medicació, perquè no hi ha pastilla que proporcioni la identitat.

Et pot interessar:

Infografies | Fotografies | Investigacions