Per molt que sapiguem parlar, no sempre utilitzem la veu de manera adequada. De fet, vuit de cada deu casos d’afonia o disfonia (més popularment coneguda com a ronquera) es deuen a un ús incorrecte o un abús la veu. Cridar més del compte, parlar de pressa, sense respirar correctament o acumular massa tensió muscular a causa de l’estrès, provoquen que les cordes vocals sofreixin i que això es tradueixi en una deterioració de la veu o, fins i tot, en la seva pèrdua total. Les dones, a causa de la seva anatomia i fisiologia, són més susceptibles que els homes a sofrir aquests trastorns que si es presenten sovint o persisteixen en el temps precisen d’atenció mèdica.
Afonia i disfonia
L’afonia es dóna quan una persona es queda totalment sense veu i la disfonia o ronquera, quan la veu perd qualitat acústica, això és, canvia de to i es fa més bruta. En la majoria de les ocasions a aquest últim trastorn erròniament se’l denomina afonia, com subratlla la mèdic foniatre Rosa Bermúdez, membre de la Societat Mèdica Espanyola de Foniatria (SOMEF) i professora de la Facultat de Medicina de la Universitat de Màlaga.
Bermúdez explica que l’afonia pot ser l’estadi final d’una disfonia que no ha estat ben tractada o que no s’ha diagnosticat a temps; no és un problema molt freqüent, al contrari que la ronquera, que sí que és bastant habitual. “Les persones que pateixen una disfonia crònica poden acabar presentant una afonia en moments puntuals, com a conseqüència d’un crit, un catarro o de cansament excessiu. Aquests abusos circumstancials de la veu donen lloc al fet que una ronquera més o menys lleu evolucioni a una afonia, que encara que sigui transitòria, suposa la pèrdua total de la veu”, indica.
En els últims anys es diagnostiquen nombrosos trastorns de la veu ocasionats per un mal ús d’aquesta, alguna cosa que en opinió de Bermúdez pot deure’s a factors molt diferents, però entre els quals sovint es troben l’elevat soroll mediambiental, la inadequada climatització dels llocs de treball i, sobretot, l’ús d’una excessiva tensió muscular per a emetre la veu.
En aquests trastorns de la veu incideixen també nombrosos factors causals, ja que, a part de l’origen funcional (mal ús), poden facilitar la seva aparició les lesions congènites de la laringe, que encara que són infreqüents, fan que el nen present una veu ronca des d’una edat molt primerenca. Altres vegades la disfonia apareix com a conseqüència de malalties d’índole tan diversa com una al·lèrgia, un catarro fort o fins i tot afeccions més greus com un càncer. D’igual manera, els problemes digestius també poden afectar la veu, especialment quan es dóna el denominat reflux gastroesofágico, que fa que una part dels sucs gàstrics penetri en la laringe i congestioni i inflami les entenimentades vocals.
Alguns casos d’afonia i de disfonia poden respondre a una psiconeurosis, que és un trastorn mental en el qual el pacient creu que s’ha quedat sense veu. Encara que físicament no se li detecta cap problema en la laringe, la persona arriba a perdre la capacitat d’emetre la veu de manera voluntària. En aquest cas no hi ha una patologia orgànica en la laringe, sinó que l’origen de l’alteració vocal es deu al fet que se somatizan una sèrie de pors i angoixes i s’utilitzen l’afonia o la disfonia com a formes d’autodefensa. No obstant això, segons la mèdic foniatre, aquest trastorn de veu és bastant excepcional en la població sense problemes mentals.
Al costat d’aquests factors causals, també hi ha diversos elements de risc que influeixen en què la deterioració de veu es produeixi de forma més primerenca o tardana, com pot ser la història prèvia de malalties que la persona hagi patit o pateixi en el present (si és al·lèrgica, diabètica, té males digestions, problemes en la columna vertebral o un alt nivell d’estrès i de tensió muscular?).
Quan s’utilitza malament la veu? Sobretot en cridar o en parlar fort de forma prolongada, ja que s’exerceix una excessiva tensió muscular sobre la laringe, la regió de coll i les espatlles. Això contribueix al fet que les entenimentades vocals es congestionin i inflamin, la qual cosa els dificulta la seva normal vibració i fa que produeixi un so brut, alterat, que és el que comunament es denomina “veu ronca”, segons expressa Bermúdez. Si es tracta d’un episodi puntual (parlar fort per estar en una discoteca, en un concert?) i després d’això no es torna a forçar la veu durant unes vuit o deu hores, la disfonia pot desaparèixer sense més. Però si aquest període de recuperació no es compleix i es torna a abusar, la inflamació es podria convertir en permanent.
Les dones, les més afectades
En general, qui més pateix problemes de veu és aquell que l’usa durant més temps, amb major intensitat i tensió muscular. Però existeixen raons que afavoreixen un cansament de veu més precoç en les dones, sobretot en les quals la utilitzen com a instrument professional. Són més susceptibles de sofrir lesions laríngies que els seus companys masculins de treball, però no perquè elles parlen més fort, com equivocadament es pensa, sinó, tal com s’ha demostrat de manera científica, perquè la seva veu és més aguda, la qual cosa significa que les seves entenimentades vocals produeixen més vibracions per segon (una mitjana d’uns 220 cicles, mentre que en els homes solen produir-se uns 110).
Aquest to de veu més agut de la dona fa que les seves cordes vocals rebin més impactes per segon que les de l’home, és a dir, a igual nombre d’hores d’utilització de la veu i de condicions mediambientals, la laringe femenina sofreix més que la masculina, segons manifesta la membre de la Societat Mèdica Espanyola de Foniatria.
Cal recordar que la veu és un caràcter sexual de tipus secundari, que distingeix als homes de les dones. És per això que la laringe femenina depèn molt del seu estat hormonal. Precisament, declara Bermúdez, en els dies de la menstruació la veu d’algunes dones està “més cansada, és de to una mica més greu i posseeix menor resistència enfront del sobreesforç, ja que, igual que el teixit uterí, les entenimentades vocals poden estar més congestionades i edematizadas”.
Quant als sectors professionals, totes les persones que usin la veu són susceptibles de sofrir una disfonia, ja que ningú sol rebre educació relativa a tècnica vocal. De totes maneres, els docents, especialment els d’Educació Infantil i Primària, són potser els que més afectats es veuen per aquest trastorn, degut, segons informa l’experta, al fet que “tenen bastantes hores de classe seguides, solen exercir en aules amb males condicions acústiques, a vegades presenten un alt nivell d’estrès professional i manquen de tècnica per a utilitzar la veu com a instrument de treball”. De fet, hi ha estudis, segons afegeix, que parlen que al voltant del 30% dels mestres malaguenys pateix disfonies.
Aquest no és l’únic col·lectiu de professionals afectat, hi ha uns altres que també sofreixen aquest tipus de trastorns com a advocats, locutors, funcionaris d’atenció al públic i, en definitiva, tots els que usin la paraula com a mitjà de treball. En aquests casos, el professional el que necessita, matisa Bermúdez, “no és tenir una veu bella, sinó resistent a l’ús diari i continuat i, generalment, en condicions mediambientals adverses”.
D’igual manera, hi ha altres professions que no sols necessiten que la veu tingui resistència física, sinó també bellesa; és el cas dels actors i els cantants. Dins d’aquests últims, es troben, d’una banda, els qui posseeixen una veu bella i una bona oïda musical de manera natural, però que no fan un ús de la veu molt professionalitzat, sinó que responen més a la intuïció i al propi talent, com els cantants populars (cobla, flamenc, pop?); i, d’altra banda, els lírics, que, a més de posseir una veu estèticament bella i un talent innat, han d’aprendre una tècnica de cant i d’emissió de la veu molt especialitzada.
Apunta l’especialista que la disfonia infantil també és freqüent. Igualment, hi ha un altre tipus que es pot detectar en l’adolescència, coincidint amb la maduració de la veu, la qual cosa s’estén durant un període d’entre sis mesos i un any i mig, depenent de si es tracta d’un noi o una noia. El període de la muda és un procés que, si no es força la veu, no tindrà major repercussió sobre la seva qualitat.
Quin és el tractament adequat?
“És important aprendre a utilitzar la veu amb economia, no amb esforç i desgast”, assenyala Bermúdez. Precisament, els instruments per a això els proporciona una adequada tècnica vocal, que variarà depenent de si s’aplica per a prevenir o curar. En aquest últim cas i si respon a un trastorn pel mal ús de la veu, caldrà administrar també un tractament farmacològic amb medicaments antiinflamatoris, mucolíticos, descongestivos, antialérgicos, antiàcids?, segons sigui l’origen del problema. De manera paral·lela poden prendre’s, així mateix, plantes medicinals, com el llantén.
En línies generals, els pilars bàsics que es mostren en ensenyar la tècnica vocal són, segons relata la mèdic foniatre, una adequada postura del cos, ja que per a utilitzar bé la veu és necessari trobar l’equilibri (l’esquena ha d’estar vertical i no ha d’haver-hi problemes de tensió muscular en l’eix de la columna), una bona coordinació entre la respiració i la fonació (inspirar de manera ràpida i espirar lentament) i una vocalització correcta, que consisteix, precisament, a articular bé les vocals, que són els sons que s’emeten des de la laringe, per la vibració de les cordes (les consonants són sorolls que produïm amb la llengua i els llavis).
La integrant de la SOMEF precisa que, abans que el logopeda apliqui el corresponent tractament, és necessari un diagnòstic d’un foniatre o un otorrinolaringòleg especialitzat en aquest camp de la veu, alguna cosa que es farà a través d’una exploració de la laringe, una anàlisi acústica i una història clínica per a estudiar tots els factors de risc existents en cada persona. Una vegada iniciat el procés de recuperació, el temps mitjà per a obtenir resultats positius dependrà molt de la lesió en si i sobretot de la persona a tractar, encara que, en casos comuns i pacients que col·laboren podria situar-se en els tres mesos (dues sessions de 30 minuts a la setmana).
Sobre aquest tema, la professora de la Universitat de Màlaga comenta que com menys crònica hagi estat la disfonia, més fàcil resultarà que desaparegui i la qualitat de veu no es veurà seriosament afectada. Per aquest motiu recomana que s’acudeixi al metge al més aviat possible, sobretot si, passat el catarro o l’al·lèrgia a la qual pot estar associat aquest trastorn, la ronquera roman durant cinc o set dies més. Al seu judici, “la gent, per regla general, és poc conscient de l’estat de la seva veu, no sap sentir-la, ni distingir si està sana o no, acaben acostumant-se al seu to, per la qual cosa acudeix a l’especialista quan ja hi ha una gran afectació”.
