Article traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Tètanus

Les ferides més petites poden presentar una major complicació
Per miren 7 de novembre de 2005

La malaltia del tètanus està lluny de ser erradicada; la vacuna preventiva no arriba encara a tots els països i les espores del bacteri causant d’aquesta patologia poden romandre en el sòl i ser infeccioses durant més de 40 anys. A Espanya, el nombre de casos detectats cada any a penes arriba a la vintena i la xifra de morts és encara inferior, a penes una quarta part dels infectats. No obstant això, als països asiàtics es compten per milers els infectats cada any i la mortalitat s’acosta o pot superar el 50% dels casos. Els metges aconsellen extremar les precaucions davant qualsevol ferida, per molt insignificant que sigui, ja que a vegades les més petites són les que presenten una major complicació, precisament, per la falta d’atenció que els prestem.

Origen de la malaltia

Als països europeus i als Estats Units la incidència i l’índex de mortalitat produïda pel tètanus és baix. Els infectats a penes aconsegueixen diverses desenes -a Espanya l’any 2003 es van produir 24 casos, i en el 2004 un total de 16-, i la malaltia s’estén sobretot entre els qui exerceixen treballs considerats de risc com a ramaders o jardiners. Per contra, als països asiàtics es compten per milers els infectats cada any i la mortalitat s’acosta o pot superar el 50% dels casos, per donar-se sobretot en zones amb escàs desenvolupament econòmic i sanitari, higiene deficitària i absència de vacunacions preventives.

Origen de la malaltia

Explica Rafael Soller, membre de la Societat Espanyola de Microbiologia, que “si el malalt és atès dels símptomes a l’hospital, no hi ha problema per a superar la malaltia”, causada per un microorganisme denominat Clostridium Tetani, la substància més tòxica coneguda després de la toxina botulínica. Segons el doctor Javier Lavilla, especialista en nefrologia de la Clínica Universitària de la Universitat de Navarra, aquest patogen és capaç de resistir anys en l’exterior, gràcies a que adquireix una forma esporulada silent (espores) i a causa de la seva capacitat per a sobreviure sense oxigen”. “Per això -afegeix-, sol estar present en ambients bruts o contaminats amb excrements d’origen animal”.

Quant a la infecció de la malaltia, aquesta patologia afecta al sistema nerviós central i no es transmet per contagi de persona a persona, sinó que només és causada per la toxina tetanospasmina. Aquesta arriba a l’interior de l’organisme a través d’una ferida que ha estat en contacte amb terra o instruments infectats, i actua sobre el sistema nerviós central, mitjançant les espores del bacteri Clostridium tetani. Cal tenir en compte que la malaltia pot trigar a desenvolupar-se diversos dies o fins i tot setmanes des que es produeix la ferida, per tractar-se d’una toxina que resisteix molt temps fora de l’abast de la llum i en condicions extremes. És així com pot habitar en l’intestí dels animals per anys i contaminar a través de la femta.

Tipus i símptomes

Segons la font d’infecció, existeixen diverses classes de tètanus que van des del tètanus adquirit a través del contacte per una ferida (generalitzat), fins el qual es contreu per contagi en el moment del part (neonatal), sense que es conegui la causa (espontani) o en una part concreta de l’organisme (localitzat). Per al doctor Lavilla, la gravetat de la malaltia depèn de la intensitat de les manifestacions, així com de la rapidesa a aparèixer i desenvolupar-se, de la font d’infecció, el grau de contagi i de les circumstàncies de l’infectat, “sent més letal quan es manifesta en diversos dies”.

En aquest sentit, el tètanus neonatal és el que revesteix pitjors conseqüències, amb una mortalitat que s’acosta a les dues terceres parts dels infectats, ja que afecta els nounats i són aquests els qui ofereixen menys resistència. “El tètanus neonatal és molt perillós, però està pràcticament erradicat en el món occidental”, explica Rafael Soller. Generalment, es produeix dins dels 12 primers dies de vida, com a conseqüència d’una infecció de la ferida umbilical. El bebè és contagiat per la toxina a través del tall del cordó que li uneix a la mare amb un instrument brut, per la qual cosa és més probable en parts en els quals no es donen les condicions higièniques adequades. Com a conseqüència de la malaltia, el nounat té dificultat per a plorar i alimentar-se a causa de la rigidesa que experimenta en els músculs facials.

No obstant això, tal com reconeix el Coordinador del Grup de Treball en Malalties Infeccioses de la Societat Espanyola de Medicina Interna, el doctor Regino Serrano Heranz, el tètanus més freqüent és el tètanus generalitzat, que triga a desenvolupar-se entre set i catorze dies: “Com menys temps transcorre entre el moment de produir-se la lesió i l’aparició dels primers símptomes, pitjor és el pronòstic”,

Com menys temps transcorre entre el moment de produir-se la lesió i l’aparició dels primers símptomes, pitjor és el pronòstic

assegura Serrano Heranz.En aquest cas, el malalt presenta dificultat per a obrir la boca (trisme); una contractura generalitzada i dolorosa dels músculs de la cara, coneguda com a riure sardònic; rigidesa de clatell, contractura de la regió dorsal i de les extremitats; asfíxia per espasme de la glotis, dificultat per a ingerir aliments i líquids, i retenció urinària. A més, aquests símptomes poden anar acompanyats de taquicàrdia, sudoració profusa i alteració en les xifres de pressió arterial, si bé en cap moment hi ha alteració en el nivell de consciència.

Respecte al tètanus localitzat pot presentar-se al cap (tètanus cefàlic), en el tronc o en les extremitats, encara que es produeix de manera menys freqüent i amb un millor pronòstic. La infecció per aquesta toxina sol limitar-se a espasmes musculars en l’extremitat en la qual es produeix l’entrada d’espores, ja que el seu pronòstic és bo, excepte en el cas del tètanus cefàlic, en el qual hi ha trisme i afectació de la musculatura dels nervis cranials. “En algunes ocasions, pot ser la manifestació clínica inicial d’un tètanus generalitzat”, adverteix Regino Serrano Heranz.

Ferides més perilloses

Des de la Societat Espanyola de Microbiologia, Rafael Soller reconeix que “s’han donat casos de tètanus amb tot tipus de ferides”, encara que les més perilloses són sempre les ferides que sagnen poc i les punxants, com les produïdes per un clau, sobretot, si la lesió es produeix a l’aire lliure i en ambients sense oxigen, ja que és aquí on més es desenvolupen les espores i on augmenten les possibilitats que la toxina entri en l’organisme i comenci la seva invasió.

Rafael Soller aconsella en aquests casos concrets “obrir la ferida i tractar-la amb aigua oxigenada, encara que sigui una ferida produïda per l’espina d’una rosa i no se li d’importància”, ja que la infecció per tètanus es produeix quan el teixit mor perquè mancada oxigenació i la col·locació d’una tireta o una bena impedeix, precisament, que la ferida respiri. “En un accident de trànsit la destrossa és important i la possibilitat de resultar infectat pel tètanus és major, ja que solen ser ferides en les que el teixit mor i mancada oxigenació”, postil·la.

Per part seva, Javier Lavilla manifesta també que les ferides produïdes en el camp o que sofreixen les persones que treballen en ambients bruts o manegen excrements animals presenten un risc important. “Principalment si la ferida és tortuosa o àmplia, amb pèrdua de substància o una important superfície d’abrasió, com ocorre moltes vegades quan es maneja maquinària agrícola o ramadera, o durant una excursió”, matisa.

La conclusió, per tant, és que no existeix ferida bona ni dolenta, ja que cap està exempta del risc de ser infectada pel tètanus.

Cap ferida està exempta del risc de ser infectada pel tètanus

Per això és necessari prestar molta atenció a qualsevol cort o lesió, ja que, encara que al principi el germen s’introdueix de manera inactiva o espores, quan troba les condicions adequades comença a germinar i adquireix una forma activa. És llavors quan comença a créixer i envair el teixit, al qual secreta una toxina molt perjudicial per al sistema nerviós.

Tractament

Quan es contreu el tètanus, el malalt pot rebre com a “solució temporal” una injecció de sèrum antitetànic, l’efecte del qual, requereix Soler, a penes dura deu o quinze dies. En realitat, es tracta d’una substància que serveix per a protegir i la injecció de la qual “no convé repetir”. També és necessari realitzar una neteja acurada de la ferida i, segons la gravetat de la infecció, administrar medicaments per a controlar els espasmes, injectar antitoxina tetànica i realitzar una traqueotomia (col·locar un tub en la tràquea mitjançant intervenció quirúrgica), si es produeixen serioses dificultats per a respirar.

Per part seva, Regino Serrano Heranz recomana que, quan es tracti de tètanus generalitzat, el pacient sigui ingressat en una Unitat de Vigilància intensiva (UCI) per al control de les seves funcions vitals i el tractament simptomàtic: sedació, bloqueig neuromuscular, protecció de la via aèria, nutrició, fisioteràpia, etc. “Les ferides han de netejar-se de manera precoç i el més àmpliament possible, eliminant el teixit mort i tots els cossos estranys visibles i, a més d’administrar antibiòtics com a penicil·lina o metronidazol, s’aplicarà una dosi de gammaglobulina antitetànica”, agrega.

Respecte al tètanus neonatal, com descriu el doctor Javier Lavilla, “si un nounat adquireix la malaltia en un llogaret sense possibilitat d’assistència sanitària té moltes possibilitats de morir”. Si hi ha possibilitat d’assistir a un centre sanitari, han d’analitzar-se de manera individual les circumstàncies per les quals s’ha produït, perquè poden ser molt diferents, assegura. L’objectiu és eliminar el focus d’origen de la toxina per a frenar l’extensió de la malaltia.