Unitats d’ictus, per què són necessàries?

La demanda d’unitats d’ictus als hospitals públics espanyols és una constant des de fa uns deu anys. La Societat Espanyola de Neurologia (SEN) defensa que es creuen més i insisteix en aquesta necessitat cada vegada que se celebra el Dia de l’Ictus. Per què? Què aporten respecte a les unitats d’hospitalització convencional? Pocs anys enrere, les úniques unitats que hi havia per a atendre els pacients que havien sofert un ictus o accident vascular cerebral (AVC) eren les convencionals, on aquests rebien una atenció mèdica i d’infermeria estàndard i on s’ingressava a tota mena de pacients neurològics, no sols els que havien sofert un ictus, que pot ser de molts tipus, sinó, per exemple, els que tenien Parkinson o qualsevol altra malaltia neurològica.

Les unitats d’ictus, és a dir, d’infarts i vessaments cerebrals, entre altres accidents cerebrovasculars, és una àrea o servei d’hospitalització exclusiu per a aquesta mena de pacients. Aquests ingressen en aquestes unitats en la fase aguda -quan acaba de produir-se- i romanen en ella entre 48 i 72 hores, durant les quals estan controlats per personal d’infermeria i metges especialitzats en aquests episodis neurològics.

Durant aquests dos o tres dies els pacients estan monitorats permanentment, és a dir, connectats a monitors que avaluen la funció cardíaca, respiratòria i temperatura, i una infermera especialitzada valora de manera periòdica el seu estat neurològic (nivell de consciència, capacitat de llenguatge i força de les extremitats) i general. Són unitats de monitoratge de l’ictus agut i funcionen com si fossin una unitat de pacients semicríticos, segons informació de Jaume Roquer, cap del Servei de Neurologia de l’Hospital de la Mar, de Barcelona.

La suma d’aquest meticulós control dels pacients, de la presència d’un equip multidisciplinari especialitzat en l’atenció a l’AVC i d’altres factors que fan d’aquestes unitats el que són, aconsegueixen els seus bons resultats: que aquests siguin superiors als de les unitats convencionals d’hospitalització per a tots els pacients neurològics.

Els resultats de les unitats d’ictus són el seu millor aval. Un estudi de l’Hospital de la Mar, dirigit per Jaume Roquer i publicat en “Journal of Neurology”, aporta més claus sobre aquest tema. La recerca es va dur a terme en els primers 215 pacients que van ingressar entre maig de 2005 i abril de 2006 en la Unitat d’ictus del centre, una de les primeres que es va obrir a Catalunya, i en 433 pacients que havien estat atesos anteriorment -entre maig de 2003 i abril de 2005- en la unitat convencional.

Aquests pacients tenien un ictus isquèmic, el tipus més comú, que succeeix quan hi ha una alteració en l’arribada de sang a diferents zones del cervell. Això provoca que les cèl·lules cerebrals de l’àrea afectada morin per manca d’irrigació sanguínia, és a dir, per manca d’oxigen (que es denomina isquèmia). Aquesta alteració pot haver-se de l’estrenyiment o bloqueig de les artèries que arriben al cervell, procés que es coneix com a arterioesclerosi o ateromatosis; també es pot produir pel tamponament de les artèries, a causa de la formació d’un coàgul que impedeix el pas de la sang (trombosi cerebral); i, quan aquest coàgul prové del cor, es denomina embòlia cerebral.

Després de seguir l’evolució d’aquests pacients s’ha vist que, als 90 dies de seguiment, la mortalitat va ser del 10,2% en la unitat d’ictus, enfront del 17,3% en els ingressats en la unitat convencional; el grau de discapacitat o de mortalitat als 90 dies després de l’alta hospitalària va ser del 28,4% entre els de la unitat especialitzada i del 40,2% en els de la sala convencional; l’estada hospitalària de 9,1 dies i 13,1 dies, respectivament; i les complicacions van ser del 33% en els casos atesos en la unitat d’ictus, enfront del 40,9% en els tractats en la unitat convencional.

A més de tots els paràmetres que ha analitzat l’estudi de l’Hospital de la Mar, la principal peculiaritat d’aquest treball és que ha analitzat els resultats respecte a la deterioració neurològica precoç. Es tracta d’una complicació molt comuna, que pateixen entre un 20% i un 30% de les persones que sofreixen un ictus i que no té tractament. Després d’ingressar en un hospital, ja sigui el seu estat millor o pitjor, els pacients que presenten aquesta deterioració, amb bastant seguretat, patiran una recurrència -un altre episodi- i a empitjorar.

Aquesta deterioració cognitiva precoç és un “predictor” fiable -o marcador- d’una mala evolució d’un pacient amb ictus, segons Jaume Roquer, cap del Servei de Neurologia de l’hospital barceloní. Sobre aquesta complicació, l’estudi de l’Hospital de la Mar ha analitzat en quina mesura aquestes unitats especialitzades contribueixen a modificar aquesta mala evolució. La deterioració precoç apareix en el 29,6% dels pacients de tota la mostra. El resultat s’atenua quan els pacients ingressen en les unitats especialitzades.

Així, en la unitat d’hospitalització convencional es va detectar que un 23,8% dels pacients sofrien deterioració neurològica precoç, mentre que en la unitat d’ictus, aquesta deterioració neurològica només va afectar el 11,2%. Això significa que, en aquest cas, la unitat d’ictus va reduir a la meitat, entorn del 50%, els casos de deterioració neurològica precoç, bé perquè van aparèixer menys, en ingressar els pacients en aquesta unitat o bé perquè, una vegada en ella, es va poder detectar amb major rapidesa i aplicar un tractament més efectiu.

Aquest estudi aporta una troballa més als nombrosos resultats que avalen l’obertura d’aquestes unitats específiques. La recerca recent més significativa per la seva magnitud és un estudi observacional signat per Livia Candelise i altres autors, publicat en la revista “The Lancet”, ja que es va efectuar en una amplíssima mostra de pacients recaptada de 260 hospitals italians.

En total, l’estudi italià va seguir a 11.572 pacients amb un accident vascular cerebral (AVC) agut hospitalitzats en una unitat d’aquest tipus durant 48 hores després de l’inici dels símptomes, i a altres 6.636 pacients que van ingressar en una unitat convencional. La mortalitat va ser de 1.576 pacients a l’hospital, 2.169 anés d’aquest -durant el període de seguiment- mentre que a altres 347 pacients se’ls va perdre la pista. Sobre aquests resultats, els autors del treball van destacar que “comparat amb una convencional, les unitats d’ictus es van associar amb una probabilitat reduïda de mortalitat o de discapacitat en finalitzar el seguiment”.

El macroestudio italià de “The Lancet” no és un fet aïllat. Una altra gran feina, que ha arribat a una conclusió similar, és una revisió sistemàtica d’estudis observacionals publicada per un grup d’investigadors coordinats per Pamela Seenan en “Stroke”, també en 2007. L’objectiu d’aquest va ser comprovar si els suposats beneficis de les unitats d’ictus respecte a les convencionals -major probabilitat de supervivència, de tornar abans al domicili i de recuperar la independència- es responien amb el que succeeix en la realitat. I la conclusió principal no donava lloc a dubtes, els beneficis eren els esperats.