Article traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Vigorexia

L'obsessió per un cos musculoso
Per miren 27 de novembre de 2002

La insatisfacció pel propi físic condueix a l’obsessió de molts homes pel múscul, la qual cosa es coneix amb el nom de vigorexia. “Estar cachas” en el menor temps possible passa de ser un objectiu a convertir-se en un desordre emocional. L’ànsia per adquirir costi el que costi una aparença atlètica pot portar al consum de substàncies perjudicials per a l’organisme. Les conseqüències d’aquest trastorn tenen el seu reflex en la dieta, la salut i la conducta social dels qui el pateixen.

Esclaus del cos

Existeix en la societat una tendència creixent, fins i tot compulsiva en alguns casos, a aconseguir costi el que costi ampliar el cànon de bellesa. No obstant això, l’anorèxia i la bulímia van demostrar en la dècada dels 90 que de la moda a la malaltia només hi ha un pas. Ara irromp amb força el que es coneix de manera científica com vigorexia o l’obsessió per guanyar múscul a través d’una activitat física desproporcionada, i la primesa que buscaven elles es contraposa amb la robustesa que persegueixen molts homes.

El psiquiatre estatunidenc Harrison G. Pope va encunyar el terme en 1993. En aquells dies, ho va batejar com l’anorèxia reversa, per estar més relacionada amb els homes que amb les dones. En els seus últims llibres i escrits sobre el tema, prefereix parlar de Complex d’Adonis.

Les xifres posen de manifest que aspirar a tenir una bona musculatura no és, precisament, un cas aïllat. Un estudi del doctor Pope indica que dels nou milions d’homes que acudeixen regularment a un gimnàs en aquest país, una mica més del 10% podria ser vigoréxico. A Espanya, el Consell General de Col·legis de Farmacèutics calcula que existeixen uns 700.000 casos.

“Es tracta d’un trastorn que es caracteritza per una tendència obsessiva a aconseguir un cos musculado”, afirma la doctora Teresa Lartigau, psiquiatra i especialista en aquesta mena de patologies. Encara que l’alimentació juga un paper important, ja que els suplements dietètics -rics en proteïnes i mancades de greixos- ajuden a aconseguir aquesta musculación, el correcte seria parlar d’un desordre psiquiàtric. “D’alguna forma, està relacionada amb l’anorèxia i la bulímia perquè les tres són trastorns addictius”, afegeix. “Recordo el cas curiós d’alguns nois que després de superar una anorèxia nerviosa es van dedicar a conrear el cos en excés i van passar d’un trastorn a un altre”, explica.

Insatisfacció amb el físic

Encara que fins fa tres anys no s’havien estudiat casos de vigorexia, el seu perfil resulta bastant familiar:

  • Persones immadures, “per la seva excessiva dedicació al cos”, apunta la doctora Lartigau.
  • Baixa autoestima
  • Introvertits
  • Antisocials
  • Mirades contínues en el mirall
  • Acudeixen amb molta freqüència al pes
  • Obsessionats amb fer sobreesforços físics

En definitiva, qui sofreix de vigorexia és una persona insatisfeta amb el seu propi cos; es veu massa prim i cerca amb l’exercici adquirir el volum desitjat. “Necessiten, busquen, a través la musculación, estar més satisfets amb si mateixos”, precisa l’especialista. En tractar-se d’un trastorn, el seu tractament és més sociològic que clínic. “La base està a tractar els trets de la personalitat. Han de millorar la seva autoestima, però per llits diferents a l’activitat física obsessiva”, aconsella la doctora.

Medicaments i dopatge

Impulsats pel desig d’estar bells en el menor temps possible, els qui pateixen vigorexia poden caure en la temptació de dopar-se, a través d’anabolitzants i esteroides, amb el consegüent risc per al seu cos. “Existeix una obsessió creixent, gairebé patològica, a dedicar una gran part del temps lliure a conrear el cos en els gimnasos. Si a això unim unes dietes inadequades i alguns medicaments perillosos, es produeixen greus efectes sobre la salut”, adverteix Lartigau.

Es tracta de substàncies que poden provocar problemes d’impotència, creixement desproporcionat de les glàndules mamàries, acne, caiguda del pèl… i en els casos més extrems, problemes en el cor i en el fetge. “Però només si es prenen en grans dosis poden produir efectes secundaris”, coincideixen a afirmar Fran i Jon Ander, monitors en dos gimnasos de Bilbao. Tots dos asseguren de manera rotunda que el dopatge és un camp exclusiu de l’esport d’alta competició i que un usuari normal té un total desconeixement de l’assumpte. “No saben diferenciar entre una proteïna o un anabolitzant”, conclouen.

No obstant això, un informe de la Comissió Europea, publicat aquest mateix any, revela que un 6% de les persones que acudeixen a un gimnàs es dopen. Més de 20.000 centres en el vell continent tenen inscrits més de 15 milions de clients.

Molts homes pretenen posar-se cachas en un temps rècord. “El 70% de la gent que ve al gimnàs em demana això”, comenta Jon Ander. Però aquesta meta immediata no s’aconsegueix, simplement, a base d’una taula d’exercicis i d’una dieta; necessiten un complement. “Progressivament es van prenent hormones del creixement i anabolitzants que resulten perjudicials”, afirma. Algunes d’aquestes substàncies “pot matar”, alerta la doctora.

“Malgrat l’esmentat risc, és molt difícil convèncer als nois del perill que corren, perquè creuen a ulls clucs el que se’ls diu en els gimnasos”, diu Lartigau. “Tot comença amb la pràctica esportiva. Es comença en els gimnasos amb l’exercici i a poc a poc la gent es va obsessionant”, subratlla.

Mercat negre

Els productes utilitzats per al dopatge tenen prohibida la seva venda sense recepta mèdica i estan catalogats com a il·legals pel Ministeri de Sanitat i Consum i pel Consell General de Col·legis de Farmacèutics d’Espanya. Encara així, no hi ha normativa sobre les mesures necessàries per a controlar el tràfic il·legal d’aquests fàrmacs. El Col·legi Valencià de Farmacèutics va detectar el mes de setembre passat una partida de receptes falsificades per a adquirir hormones del creixement, que en una farmàcia aconsegueixen preus que oscil·len entre els 60 i els 600 euros.

Mentre que als Estats Units la venda i el tràfic d’anabolitzants és il·legal i perseguida per les autoritats (classificats com a drogues dures), en la majoria de les farmàcies espanyoles es venen sense recepta mèdica. Així ho denuncia Fran, monitor de gimnasos des de fa 15 anys. “La falta de control és absoluta i això sí que resulta preocupant”, afirma.

El que aquests productes estiguin prohibits per llei no significa que qui estigui interessat no pugui aconseguir-los. Existeix tot un mercat negre per darrere, que ara es recolza en Internet per a la seva comercialització. Sorgeix així una farmàcia virtual, on oferta i demanda acudeixen a la Xarxa a la recerca d’anabolitzants, esteroides i tota classe de suplements dietètics o vitamínics.

El perill es troba en què el consumidor final desconeix si el producte que consumeix està caducat i compleix amb les normes sanitàries més bàsiques, en opinió de la doctora Lartigau. Respecte al negoci que aquestes substàncies generen, un estudi de la Unió Europea indica que, només a Alemanya, la venda il·legal d’aquestes substàncies proporciona guanys que ronden els 100 milions d’euros a l’any.

Major control

El Comitè Olímpic Internacional (COI) va presentar el mes d’abril passat les conclusions d’un estudi en el qual s’apuntava “la necessitat d’un major control de qualitat” en les substàncies consumides i de “una major implicació dels governs i de la indústria del sector”. L’informe va revelar que més del 14% dels productes analitzats estava contaminat amb substàncies que no s’indicaven en l’etiqueta i, al seu torn, podrien donar positiu en un control antidopatge.

L’estudi de la Comissió Mèdica del COI va investigar, a nivell mundial, 634 suplements, dels quals 94 van resultar sospitosos. Per percentatges, Holanda i Àustria encapçalaven la llista, amb 8 de 31 (25,8%) i 5 de 22 (22,1%), respectivament. A Espanya, 4 de les 29 (13,8%) van donar positiu en l’anàlisi. Altres exemples són Regne Unit, 7 de 37 (18,9%); els EUA, 45 de 240 (18,8%) i Itàlia, 5 de 35 (14,3%).

Des de 1997, l’organisme internacional ve alertant del risc potencial per l’ús d’aquests complements dietètics i recomana als professionals no prendre’ls. Onze anys abans, en les Olimpíades de Seül 88, va saltar a l’opinió pública el cas de Ben Johnson. L’atleta canadenc va ser desqualificat dels Jocs acusat de dopatge, hores després d’haver guanyat la carrera de 100 metres llisos a l’estatunidenc Carl Lewis. Com a conseqüència de l’alarma que va suscitar aquesta notícia, a partir de llavors els organismes esportius han augmentat de manera notable els controls antidopatge a tots els nivells.

El COI recomana que “controls similars als pertinents en els productes farmacèutics, s’apliquin a la producció de suplements nutricionals”. I encoratja als comitès olímpics nacionals, a les federacions internacionals i als comitès d’organització, al fet que adoptin mesures cautelars contra les companyies productores d’aquests suplements, dels quals no es pot garantir la qualitat.

D’interès: Substàncies i mètodes prohibits

El passat 30 de setembre, l’Agència Mundial d’Anti-Dopatge i el Comitè Olímpic Internacional (COI) van publicar la nova llista de substàncies i mètodes prohibits per al consum. Aquesta nova relació de medicaments tindrà vigor fins a l’1 de gener de 2003. El contingut està escrit en anglès.

http://multimedia.olympic.org/pdf/en_report_542.pdf

Llista vigent de productes i mètodes prohibits per l’Organització Mundial de la Salut (en anglès).

http://www.wada-ama.org/asiakas/003/wada_english.nsf/11b5c75053a82e11c225694c005450aa/cfdd1d030078846cc2256959004da8f5/$FILE/List2001-2002_En.pdf