És perillós consumir l’edulcorant eritritol?

L’eritritol és un dels edulcorants de moda degut, sobretot, a les bondats que se li atribueixen pel seu origen natural i al fet que ha estat popularitzat per diversos personatges famosos. Moltes persones ho consumeixen com a substitut del sucre, que en els últims anys s’ha convertit en l’enemic públic número u, perquè moltes persones han pres consciència de l’enorme presència d’aquesta substància en la nostra dieta i dels riscos que això suposa per a la salut.

Per a fer-nos una idea, a Espanya els nens i adolescents ingereixen uns 50 grams de sucres afegits cada dia, procedents sobretot de refrescos, xocolates, galetes, brioixeria i postres làcties ensucrades (ANIBES, 2017). Un consum habitual o excessiu de sucre es relaciona amb problemes de salut com a càries, obesitat, diabetis tipus 2 o malalties cardiovasculars, entre altres. 

No obstant això, el consum d’edulcorants es remunta molt temps enrere, quan es van popularitzar sobretot per motius estètics, ja que es deia que “el sucre engreixa i els edulcorants no”. 

Habitualment es parla dels edulcorants com si fos un grup de substàncies idèntiques amb les mateixes característiques. És cert que comparteixen algunes: en general són acalòrics o aporten molt poques calories, no són cariogènics i no provoquen un augment de la glucosa en sang. Però també hem de tenir present que són diferents compostos i cadascun d’ells té unes característiques particulars. Normalment es classifiquen en dos grups: 

Es diuen així perquè tenen un poder edulcorant molt superior al del sucre. Per això es necessita molt poca quantitat per a endolcir els aliments. Entre ells es troben alguns molt coneguts, com l’aspartam, la sacarina, l’acesulfamo potàssic, els ciclamats o els glucósidos d’esteviol (col·loquialment coneguts com a “estèvia”). Per a fer-nos una idea, el poder edulcorant de l’aspartam és 200 vegades superior al del sucre. 

Entre ells, es troben alguns com a sorbitol, maltitol, xilitol, manitol, maltitol, lactitol i també l’eritritol que protagonitza aquest article. Aquestes substàncies s’obtenen a partir de sucres i, en general, tenen una baixa aportació calòrica. 

L’eritritol es troba de manera natural en algunes fruites, com a raïm, melons o peres i en aliments fermentats, com a cervesa o formatge, encara que per al seu ús industrial s’obté a partir de la fermentació de sucres dut a terme per llevats.

S’empra com a edulcorant de taula, per a aportar sabor dolç, encara que el seu poder edulcorant és aproximadament un 30% menor que el del sucre, per la qual cosa se sol combinar amb altres edulcorants. També s’usa com a humectant, és a dir, per a retenir aigua.

Es classifica amb el codi E–968 i es pot emprar en productes com a gelats, confitures, xiclets, brioixeria, galetes, etc., sempre que es tracti de versions sense sucres afegits o de valor energètic reduït.

Entre els seus avantatges, comparteix amb uns altres polialcoholes que no provoca càries i que té una baixa aportació calòrica (0,2 kcal/g) pel fet que a penes es metaboliza i s’expulsa a través de l’orina. Però també comparteix un inconvenient, i és que una ingesta excessiva pot produir efectes laxants. Més enllà d’això, el seu consum és segur?

L’estudi que ha posat el focus sobre l’eritritol relaciona aquest edulcorant amb un major risc de sofrir accidents cardiovasculars, com a infarts i ictus. Per a arribar a aquesta conclusió realitza diferents anàlisis. 

En primer lloc, s’estudien dades de tres grups de població al llarg de tres anys (unes 4.100 persones dels Estats Units i Europa), trobant que com més gran és el nivell d’eritritol en el plasma sanguini, major és també el risc de sofrir un esdeveniment cardiovascular. 

Ara bé, cal assenyalar que correlació no implica causalitat. Podem entendre-ho fàcilment amb un exemple. Quan plou, el sòl es mulla, així que són dos esdeveniments que estan relacionats. Però que el sòl estigui mullat no implica que hagi plogut. Pot haver ocorregut per altres causes; per exemple, perquè hagi passat un camió regant els carrers per a netejar-les.

És important tenir això sempre present a l’hora d’interpretar un estudi en el camp de la nutrició perquè la majoria, com aquest, són observacionals, és a dir, es limiten a observar dades per a estudiar relacions entre ells. Així que a vegades es troben correlacions que no són causals.

En aquest cas és encara més important tenir-lo en compte perquè es van estudiar grups de població formats per persones amb especial risc de sofrir accidents cardiovasculars o que ja els havien sofert en el passat, d’edat avançada (la mitjana d’edat en els tres grups estava compresa entre 63 i 75 anys), elevat pes corporal, amb alta incidència de diabetis tipus 2, hipertensió, etc. 

A més, com s’esmenta en l’estudi, l’eritritol és un compost que no sols procedeix de la dieta, sinó que també es produeix de manera endògena, és a dir, el nostre cos pot produir-lo a partir de glucosa. De fet, alguns estudis indiquen que es produeix en major quantitat en persones amb diabetis tipus 2, obesitat o altres problemes metabòlics, així que podria prendre’s com a marcador per a predir el risc de malaltia cardiovascular. És a dir, aquests estudis ens diuen que és possible que el sòl estigui mullat perquè l’han regat. 

En l’estudi que protagonitza aquest article es manté la hipòtesi que el sòl està mullat per la pluja, és a dir, que el consum d’eritritol és el que provoca aquests esdeveniments cardiovasculars, però només es té en compte el nivell d’aquesta substància en el plasma de les persones estudiades, sense considerar si escau d’una producció endògena o de la dieta, ni la quantitat consumida a través dels aliments.

Els investigadors no es limiten només a realitzar aquestes anàlisis observacionals. Plantegen la hipòtesi que la correlació que acabem de comentar es deu al fet que l’eritritol afecta a la funció de les plaquetes, que són cèl·lules implicades en la formació de trombes, així que realitzen també estudis in vitro, in vivo i d’intervenció per a saber si és així. 

Tant en els assajos in vitro, amb mostres de plasma i sang humanes, com en els assajos in vivo, amb ratolins de laboratori, s’observa una agregació de les plaquetes amb l’augment d’eritritol. No obstant això, cal interpretar aquests resultats amb molta cautela, especialment els dels estudis in vitro, perquè són difícils d’extrapolar a humans. 

Quant a l’estudi d’intervenció, es va realitzar amb vuit persones sanes a les quals es va administrar una beguda amb 30 g d’eritritol. Es va observar que el nivell d’aquesta substància en el plasma es va mantenir alt durant dos dies, així que es va concloure que això podria afectar la funció plaquetària.

El temps de permanència de l’edulcorant en l’organisme després de la ingesta va ser interpretat pels investigadors com una confirmació que els nivells d’eritritol de les persones que van participar en els estudis observacionals comentats anteriorment podrien procedir de la dieta.

A l’hora de llegir un article científic cal considerar alguns aspectes per a poder interpretar-lo adequadament. Entre ells, el disseny de l’estudi, les limitacions o les interpretacions i conclusions a les quals arriben els autors. 

Moltes de les limitacions d’aquest estudi ja són assenyalades pels mateixos autors. A més d’algunes que hem esmentat, com que correlació no implica causalitat, no es van tenir en compte altres factors importants, com la dieta, ni es van considerar altres factors més enllà de l’agregació plaquetària, que també estan relacionats amb els esdeveniments cardiovasculars.

També cal considerar que l’estudi d’intervenció es va realitzar durant molt poc temps, amb tan sols vuit persones i sense grup de control ni aleatorització, és a dir, els subjectes no es van dividir en grups separats a l’atzar per a comparar, per exemple, els nivells d’eritritol en persones que no havien ingerit la beguda amb l’edulcorant.

A més, la quantitat d’eritritol i la forma de consum no va ser realista, almenys si ens situem en el context europeu, on aquest edulcorant no està permès en begudes, sobretot per a no superar la dosi que podria causar efectes laxants (aquest advertiment ha d’indicar-se en l’etiquetatge dels aliments quan contenen més d’un 10% de polialcoholes en la seva formulació).

L’última vegada que l’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària (EFSA) va avaluar la seguretat d’aquest edulcorant va ser l’any 2015, precisament per a valorar el seu ús en begudes, arribant a la conclusió que un contingut màxim del 1,6% no tindria efectes laxants. Això suposaria un màxim d’uns 5,3 g en una llauna de 33 cl., una quantitat molt allunyada dels 30 g que es van administrar en l’estudi.

En aquest article hem fet una anàlisi crítica de l’estudi, destacant les seves mancances i limitacions, però això no significa que hàgim de descartar-ho. Els resultats han de ser tinguts en compte i poden ser un punt de partida per a avaluar la seguretat d’aquest edulcorant a llarg termini. Però no permet extreure conclusions contundents. Pel que avui sabem, els edulcorants són segurs. Això és independent a més de que el seu origen sigui sintètic o natural, com en aquest cas. 

D’altra banda, cada vegada existeixen més estudis que mostren que, si bé l’ús d’edulcorants és segur, alguns d’ells no són innocus, atès que el seu consum podria estar relacionat amb alguns inconvenients, com l’alteració de la microbiota intestinal o de la percepció del sabor dolç, augmentant la nostra apetència per aquest sabor i allunyant-nos d’una dieta saludable. A més, el seu consum no sembla una solució efectiva per a combatre l’obesitat.

En definitiva, la conclusió és la que ja sabíem: la solució passa per reduir o evitar en la mesura que sigui possible els aliments amb sucres afegits i amb edulcorants, però no sols per la presència d’aquestes substàncies, sinó més aviat perquè són productes insans i que no aporten nutrients d’interès. Això hauria de fer-se a més des d’edats primerenques perquè, una vegada habituats a consumir aquests productes intensament dolços, és difícil tornar enrere. Encara que la tasca no és impossible. Es pot fer de manera gradual o fins i tot acudir a un professional sanitari en cas de ser necessari.