Salta el menú de navegació i ves al contingut

EROSKI CONSUMER, el diari del consumidor

Cercador

logotip de fundació

Canals d’EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Seguretat alimentària > Normativa legal

Aquest text ha estat traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Aliments amb garantia

Els aliments són béns de consum sotmesos al règim de garantia establert per la llei

La Llei de Garanties en la Venda de Béns de Consum -en vigor des de setembre de 2003- és encara una gran desconeguda per a la majoria dels consumidors, malgrat les diferents campanyes realitzades per les autoritats competents en matèria de consum. És el que es dedueix de l’estudi que l’Agència Catalana del Consum ha mostrat recentment sobre el coneixement de la Llei en el marc de l’Aula de Consum, presentat el passat 4 de maig de 2005 a Barcelona.

L’estudi, al que ha tingut accés Consumaseguridad, conclou que gairebé un 70% dels catalans no coneix ni ha oido parlar de la Llei. El complex redactat i el fet que sigui aplicable a tots els denominats Béns de Consum (ja sigui un vehicle, un electrodomèstic o un aliment) no ajuda a la seva implementació, a la seva assimilació per part del sector comercial de referència i coneixement profund per part del consumidor. I si bé és cert que la Llei preveu el propi desenvolupament reglamentari -que pogués aclarir certs conceptes indeterminats o no precisos- ningú ha sentit parlar del mateix, alguna cosa que ha estat reclamat des de diferents Comunitats Autònomes i pels sectors econòmics implicats, que es queixen d’una falta de seguretat jurídica.

De moment, amb l’única cosa que s’explica és amb la interpretació -no vinculant per a les autoritats de consum autonòmiques, que compten amb competències pròpies en l’aplicació de la mateixa, ni per a les instàncies judicials, si escau- de l’Institut Nacional de Consum (INC), des d’on ja s’han facilitat un total de 72 notes interpretatives sobre determinats preceptes de la Llei, la qual cosa ens dona una idea de la confusió existent sobre una matèria tan rellevant per al consumidor, i tan poc grata per al venedor, que ara es troba com a responsable més directe enfront del consumidor per la no conformitat del producte. Una de les recomanacions elementals és guardar la factura o el tiquet de compra, doncs tal com diu l’eslògan de la campanya desenvolupada per l’Agència Catalana de Consum, «si tens la factura, tens la garantia».

Una llei poc alimentària
El venedor assumeix un paper rellevant en matèria de responsabilitat derivat de les garanties dels productes
La Llei de Garanties en la Venda de Béns de Consum està poc adaptada a la naturalesa del producte alimentós, la caducitat del qual o consum preferent està, normalment, molt per sota del termini fixat en la nova normativa per respondre per la falta de conformitat, fixat ara, novament, en dos anys. És més, atenent al dret a la reparació o substitució del ben que la norma determina, el legislador tenia poc presents els aliments com a possibles béns de consum conflictius en matèria de garanties.

Però la veritat és que els aliments no estan exclosos, i que els drets que la norma estableix per als consumidors són exigibles directament al venedor, qui ara assumeix un paper rellevant en matèria de responsabilitat derivat de les garanties dels productes. I és que l’aliment té «mala solució» a l’efecte de garantia quan la conformitat del mateix es detecta després del seu consum, que suposa normalment la ingesta, i la seva conseqüent «desaparició».

En els termes d’aquesta Llei es reconeix al consumidor el dret a la reparació del bé, a la seva substitució, a la rebaixa del preu i a la resolució del contracte. Solucions totes elles que tenen un mal encaix en l’àmbit alimentari, tret que el consumidor detecti la falta de conformitat abans de la ingesta del producte, ja sigui durant el període d’emmagatzematge del producte (oxidació d’alguna llauna, presència d’invertebrats, floridura, deterioració del producte, alerta alimentària, inadequació del producte al publicitat o no conforme amb l’etiqueta), o durant la seva preparació.

Un dels aspectes més controvertits recau sobre l’obligació que això suposa per al consumidor de guardar tots i cadascun dels tiquets de compra dels aliments que adquireix, si vol comptar amb els drets que emparen la garantia, doncs el lliurament del producte en qüestió s’entén feta en el dia que figuri en el tiquet de compra. La major dificultat està a identificar dins de la factura l’aliment concret, atès que actualment són elements que no apareixen, i poden haver estat adquirits en altres establiments o altres llocs, donant lloc a situacions d’indefensió o de reclamació abusiva per part del consumidor.

La conformitat en la venda
La Llei estableix que, excepte prova en contra, els béns són conformes amb el contracte sempre que compleixin tots i cadascun dels requisits que la normativa estableix, excepte que per altres circumstàncies no resultin aplicables. Els requisits que han de complir els productes per ser conformes són els següents:

  • S’ajustin a la descripció realitzada pel venedor i posseeixin les qualitats del ben que el venedor hagi presentat al consumidor en forma de mostra o model.
  • Siguin aptes per als usos als quals ordinàriament es destinin els béns del mateix tipus.
  • Siguin aptes per a qualsevol ús especial requerit pel consumidor quan l’hagi posat en coneixement del venedor al moment de celebració del contracte, sempre que aquest hagi admès que el ben és apte per a aquest ús.
  • Presentin la qualitat i prestacions habituals d’un ben del mateix tipus que el consumidor pugui fundadamente esperar, tenint en compte la naturalesa del ben i, si escau, de les declaracions públiques sobre les característiques concretes dels béns fetes pel venedor, el productor o el seu representant, en particular en la publicitat o en l’etiquetatge.

En aquest sentit, la Llei estableix una càrrega superior de responsabilitat per al venedor, que ara respon directament davant el consumidor de qualsevol falta de conformitat al moment del lliurament del bé, excepte certes excepcions. Així, per exemple, el venedor no quedarà obligat davant del consumidor en aquells casos en què demostri que desconeixia les declaracions públiques realitzades sobre les característiques dels productes realitzades per tercers, o en aquells altres en els quals el consumidor sigui coneixedor o hagués pogut conèixer la falta de conformitat del producte, o hagués estat com a conseqüència en materials o substàncies subministrats pel propi consumidor.

No hi ha dubte que la informació oferta a través de la publicitat i l’etiquetatge dels productes és un element important a tenir en compte en la conformitat o no d’un producte, i en l’activació del sistema de garanties establert per la Llei. Una informació que, a més, ha de ser filtrada pel venedor, considerat un expert professional respecte als productes que posa a la disposició del consumidor, a fi de no incórrer en responsabilitat a l’efecte de la garantia que s’estableix per tots i cadascun dels béns de consum que s’ofereixen al mercat.

En el cas alimentari, l’obligació del venedor en cas de no conformitat del producte sembla que quedaria limitada a la substitució del producte, la rebaixa del preu o la resolució del contracte, amb la consegüent devolució dels diners. Tal com resulta de la literalitat de la pròpia Llei, en el supòsit de compres per Internet o a distància, la substitució del producte ha de realitzar-se sense cost algun per al consumidor, incloent les despeses d’enviament.

ELS TERMINIS DE RECLAMACIÓ

Img comprando
La norma ho diu ben clar: el venedor respon de les faltes de conformitat que es manifestin en un termini de dos anys des del lliurament. I, excepte prova que demostri el contrari, es presumirà que les faltes de conformitat que es manifestin en els sis mesos posteriors al lliurament ja existien quan la cosa es va lliurar, excepte quan aquesta presumpció sigui incompatible amb la naturalesa del ben o l’índole de falta de conformitat que present.

En aquests supòsits, la factura o el tiquet són els que van a acreditar la data del lliurament del producte en qüestió, per la qual cosa la seva falta o pèrdua ens van a impedir reclamar sobre la base dels drets que es deriven de la garantia del mateix. L’acció del consumidor per reclamar el compliment dels seus drets de garantia prescriuen als tres anys des del lliurament del bé, imposant-se-li l’obligació d’informar al venedor la falta de conformitat del producte en el termini de dos mesos des que va tenir coneixement d’ella.

En l’àmbit alimentari, la naturalesa dels productes determina que aquests terminis es redueixin, si escau, als quals el propi fabricant determina com de caducitat o de consum preferent. De l’enquesta realitzada per l’Agència Catalana del Consum es conclou que, pel que fa a l’alimentació, els problemes derivats per les incidències que tenen a veure amb defectes dels productes són mínims, ocupant els últims llocs de la mateixa (del 21,50% de les persones que van manifestar tenir algun problema derivat dels defectes dels productes, tan sols un 0,3% va manifestar tenir-los amb els aliments).

Entre les raons que van al·legar els ponents de l’Aula de Consum pel que fa a les dades de l’àmbit alimentari, van ressaltar el fet de disposar d’una legislació molt estricta sobre seguretat alimentària. No obstant això, no hi ha dubte que tant els consumidors com els venedors desconeixen majoritàriament que els aliments es venen amb la mateixa garantia legal que un vehicle o un electrodomèstic, i que tret que la naturalesa del producte o la seva vida útil sigui inferior, aquesta pot arribar a ser de dos anys.

Bibliografía

NORMATIVA

  • Llei 23/2003, de 10 de juliol, de Garanties en la Venda de Béns de Consum (BOE número 165/2003, d'11 de juliol de 2003).

Et pot interessar:

Infografies | Fotografies | Investigacions