Salta el menú de navegació i ves al contingut

EROSKI CONSUMER, el diari del consumidor

Cercador

logotip de fundació

Canals d’EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Seguretat alimentària > Normativa legal

Aquest text ha estat traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Aliments vitaminats i penalitzats

França prohibeix, amb l'assentiment de la UE, la comercialització d'aliments vitaminats que es venen lliurement en altres Estats membre

El fet que un país autoritzi l’ús de vitamines, minerals o altres compostos en aliments, no impedeix que puguin ser prohibits en un altre estat. Així ho entén el Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees, segons una sentència feta pública recentment sobre un litigi plantejat per les autoritats franceses contra una empresa d’aquest mateix país.

Una Sentència dictada el 5 de febrer de 2004 pel Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees determina que un Estat membre és competent per a prohibir, excepte autorització prèvia, la comercialització de productes alimentosos legalment fabricats i comercialitzats en un altre Estat membre quan se’ls hagin afegit substàncies nutritives, com a vitamines i minerals, diferents d’aquelles la utilització de les quals s’hagi declarat lícita en el primer.

La solució adoptada pel Tribunal europeu tindrà la seva aplicació pràctica en un procés penal instat contra els administradors d’una empresa alimentosa d’un Estat membre, que a l’empara d’una normativa de consum molt estricta, poden acabar amb penes de presó i multa, en comercialitzar productes alimentosos que al no respectar la normativa específica que els pertoca, ni estar els mateixos degudament autoritzats, han produït frau o engany als consumidors.

L’acusació
L’assumpte C-95/01 -tramitat davant el Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees- tenia per objecte obtenir, en el procés penal seguit davant el Tribunal de Gran Instance de Paris (França) contra dos ciutadans francesos, una decisió prejudicial sobre la interpretació dels articles 28 i 30 del Tractat de la CE, que fan referència a la lliure circulació de mercaderies. La petició del tribunal francès es va formalitzar en data 19 de febrer de 2001.

El Tribunal de Justícia europeu entén que la normativa comunitària no s’oposa al fet que un Estat membre prohibeixi la comercialització de productes alimentosos legalment fabricats i comercialitzats en un altre

La qüestió es va suscitar en el marc d’un procés penal incoat contra els administradors de NSA France SARL, una societat que distribueix productes alimentosos procedents de la mercantil NSA International, establerta al Regne Unit. Els administradors de la citada empresa van ser processats per haver comès dues infraccions relatives a la venda de productes alimentosos durant 1998. Les dades analítiques obtingudes d’unes mostres preses de diversos productes comercialitzats per la citada societat va ser el que va motivar a la Direction générale de la concurrence, de la consommation et de la répression donis fraus (Direcció general de la competència, del consum i de la repressió de fraus) a formalitzar la corresponent denúncia al març de 1998.

La justícia francesa, segons relata la pròpia sentència, els acusava d’haver exposat i haver posat a la venda productes alimentosos presumptament fraudulents (complements alimentosos «Juice Plus+barreja de verdures», i «Juice Plus+barreja de fruites») als quals s’havien afegit «coenzim Q10», una substància nutritiva l’addició de la qual en l’alimentació humana no estava autoritzada a França, i vitamines les quantitats de les quals superaven les quantitats diàries recomanades o els límits de seguretat fixats pel llavors òrgan dictaminador, Conseil supérieur d’hygiène publiqui de France.

A més, i per si no fos prou, van ser inculpats d’haver enganyat als consumidors pel que respecta a la qualitat substancial dels productes, en haver comercialitzat productes substitutius de menjars denominats «Juice Plus+Lite, aroma xocolata i aroma vainilla», que presumptament no complien amb els requisits reglamentaris vigents. Els citats productes tenien una aportació energètica inferior al llindar determinat per la normativa, mancant, al mateix temps, de determinats minerals.

La defensa
Els imputats en el procediment penal van al·legar que, en el moment en el qual van assumir les seves funcions, els productes alimentosos sospitosos es comercialitzaven legalment en els altres Estats membre de la Unió Europea i, per una altra, que el «coenzim Q10» estava autoritzada, entre altres països, com Espanya, Itàlia, Alemanya i el Regne Unit. La defensa davant els tribunals francesos es basava en una infracció dels principis rectors de la Unió Europea: la lliure circulació de mercaderies.

En aquest sentit, argumentaven que les autoritats franceses no podien oposar-se a la lliure circulació i a la comercialització dels citats productes a França. Aquest al·legat va determinar la suspensió del procediment penal al país veí, plantejant davant el Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees la següent qüestió: «Han d’interpretar-se els articles 28 i 30 del Tractat en el sentit que prohibeixen a un Estat membre oposar-se a la lliure circulació i a la comercialització d’un complement alimentós legalment venut en un altre Estat membre?».

Una normativa molt estricta
En la data dels fets que van originar el litigi principal, no existien en la normativa comunitària disposicions que establissin els requisits per a poder afegir substàncies nutritives, com a vitamines i minerals, als productes alimentosos de consum ordinari. I pel que respecta als productes alimentosos destinats a una alimentació especial, alguns d’ells van ser objecte de directives aprovades per la Comissió sobre la base d’una Directiva específica de 1989. Aquesta circumstància, a més d’una falta d’harmonització sobre la matèria, va facilitar que la normativa francesa aplicable en matèria de consum, que per cert, és molt estricta, esquitxés als empresaris francesos.

El Codi francès sobre el Consum contemplava pena de presó de dos anys i una multa equivalent a 250.000 dels antics francs francesos, a qui sent o no part del contracte, enganyi o intenti enganyar al contractant (consumidor inclòs), per qualsevol mitjà, fins i tot a través d’un tercer, quant a:

  • La naturalesa, l’espècie, l’origen, les qualitats substancials, la composició o la proporció de principis útils de qualsevol mercaderia.
  • La quantitat de coses lliurades o a la seva identitat mitjançant el lliurament d’una mercaderia diferent de la cosa determinada objecte del contracte.
  • L’aptitud del producte per a ser emprat, als riscos inherents a la seva utilització, als controls realitzats, a les maneres d’ocupació o a les precaucions que han de prendre’s.

La normativa francesa aplicable a la comercialització dels complements alimentosos i dels productes alimentosos de consum ordinari enriquits amb vitamines, minerals i altres nutrients com els aminoàcids aplicable al cas concret estava continguda en el Decret de 15 d’abril de 1912 pel qual s’aprova el reglament d’administració pública per a l’aplicació de la Llei d’1 d’agost de 1905 sobre la «repressió de fraus en la venda de mercaderies i de falsificacions pel que fa als productes alimentosos i especialment a les carns, els productes de xarcuteria, les fruites, les verdures, els peixos i les conserves».

La normativa en qüestió, malgrat ser gairebé centenària, s’ha anat actualitzant durant els últims anys. Al país veí estava prohibida la possessió per a la venda, la comercialització la venda de qualsevol mercaderia i producte destinat a l’alimentació humana quan se li hagin afegit productes químics diferents d’aquells la utilització dels quals hagi estat declarada lícita per les Ordres adoptades conjuntament pel Ministre de’l agriculture et du développement rural, el Ministre de’l économie et donis finances, el Ministre du développement industriel et scientifique i el Ministre de la santé publiqui. A més, des de 1999 precisava del dictamen previ de l’Agence française de sécurité sanitaire donis aliments (AFSSA).

Al·legacions definitives
En la tramitació del procediment davant el Tribunal de Justícia comunitari es van presentar al·legacions, no sols per part dels demandats, i l’Estat francès, sinó també per altres Estats membres com Grècia i Espanya. Els demandats en el procediment principal van sostenir que una normativa nacional com aquella de la qual es tracta en aquest procediment, que s’oposa a la lliure comercialització de complements alimentosos legalment comercialitzats en un altre Estat membre, quan no s’ha demostrat que existeixi algun risc seriós per a la salut, constitueix una mesura d’efecte equivalent contrària a la normativa comunitària. I és que segons al·legaven, les autoritats franceses no han pogut demostrar que la normativa nacional sigui necessària per a evitar un risc seriós per a la salut pública i que no pot substituir-se per una mesura menys restrictiva per als intercanvis intracomunitaris, com l’etiquetatge.

El Govern francès, per part seva, va al·legar que un sistema de prohibició de comercialització d’aquestes substàncies, excepte autorització, és compatible amb el Dret comunitari sempre que compleixi determinades exigències establertes per aquest, com són que aquest procediment d’autorització sigui fàcilment accessible, pugui concloure’s dins d’un termini raonable i permeti un recurs jurisdiccional en cas de denegació. Addueix en defensa dels seus interessos que en l’assumpte objecte del litigi, no es va presentar cap sol·licitud d’autorització per part de NSA France, comercialitzant deliberadament els productes controvertits sense presentar prèviament una sol·licitud que hagués pogut ser tramitada per les autoritats franceses.

Grècia, per part seva, li dóna la raó a la interpretació francesa, i apunta que el mer fet que un determinat complement alimentós es comercialitzi lliurement en altres Estats membre no és suficient per si sol perquè la seva comercialització sigui autoritzada automàticament al país afectat, sense que aquest producte s’hagi sotmès al procediment d’autorització previst en aquest.

D’altra banda, el Govern espanyol, si bé decideix abstenir-se sobre la qüestió plantejada, assenyala que, en el marc de la seva normativa en matèria d’alimentació, cap dels productes objecte de la qüestió prejudicial es considera producte alimentós i que, en conseqüència, no poden comercialitzar-se lliurement en el mercat alimentós espanyol. Al·lega així mateix que l’addició del coenzim Q10 no està prevista en aquesta normativa.

La Comissió va adduir que l’addició als productes alimentosos d’una determinada substància nutritiva admesa en un altre Estat membre ha d’autoritzar-se en el cas d’un producte importat d’aquest Estat sempre que, tenint en compte, d’una banda, els resultats de la recerca científica internacional i, per una altra, els hàbits alimentaris en l’Estat membre d’importació, aquesta substància no presentés perill per a la salut pública. Per això, va entendre que corresponia a l’òrgan jurisdiccional nacional avaluar si les autoritats competents de l’Estat membre afectat han analitzat els riscos inherents a les substàncies nutritives de què es tracta, permetent així apreciar si la normativa relativa a aquestes és necessària per a protegir la salut pública de manera efectiva.

LA RESPOSTA DEL TRIBUNAL DE JUSTÍCIA

Img obesidad2

El Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees va sentenciar que la normativa comunitària no s’oposa al fet que un Estat membre prohibeixi, excepte autorització prèvia, la comercialització de productes alimentosos legalment fabricats i comercialitzats en un altre Estat membre quan se’ls hagin afegit substàncies nutritives, com a vitamines i minerals, diferents d’aquelles la utilització de les quals s’hagi declarat lícita en el primer Estat membre, sempre que es compleixin determinats requisits.

Així, d’una banda, considera que ha d’establir-se un procediment d’autorització prèvia per a tots aquells operadors econòmics que comercialitzin les citades substàncies nutritives, a fi d’obtenir la inclusió d’aquestes en la llista nacional de substàncies autoritzades; que aquest ha de ser fàcilment accessible, ha de poder concloure’s dins d’un termini raonable i, si desemboca en una decisió denegatòria, aquesta ha de ser recurrible judicialment. I per un altre, estableix que la denegació de l’autorització de comercialització ha de basar-se en una anàlisi detinguda del risc per a la salut pública, realitzat a partir de les dades científiques més fiables de què es disposi i dels resultats més recents de la recerca internacional.

I és que segons argumenten, davant la falta d’harmonització, i en la mesura en què subsisteixen dubtes en l’estat actual de la recerca científica, els Estats membre tenen la facultat de decidir el grau de protecció de la salut i de la vida de les persones que pretenen garantir i d’exigir una autorització prèvia a la comercialització dels productes alimentosos, tenint en compte les exigències de la lliure circulació de mercaderies dins de la Comunitat. Una facultat que considera particularment important, quan s’acredita que subsisteixen dubtes en l’estat actual de la recerca científica sobre determinades substàncies nutritives, com les vitamines, que per regla general no són nocives en si mateixes, però que poden produir efectes perjudicials concrets només en cas de consum excessiu amb el conjunt de l’alimentació la composició de la qual no es pot prevenir ni controlar. El límit que estableix als Estats membres quan exerceixen aquesta facultat és que respectin el principi de proporcionalitat.

Bibliografía

  • Sentència del Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees (SalaSexta) de data 5 de febrer de 2004.

Et pot interessar:

Infografies | Fotografies | Investigacions