Salta el menú de navegació i ves al contingut

EROSKI CONSUMER, el diari del consumidor

Cercador

logotip de fundació

Canals d’EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Seguretat alimentària > Normativa legal

Aquest text ha estat traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Al·lèrgia alimentària fatal

El dia 30 de maig de 2002 els mitjans de comunicació es feien ressò d’un fatal desenllaç: un nen d’onze anys moria, presumptament, com a conseqüència d’una al·lèrgia alimentària. L’entrepà de truita, servit durant l’excursió, va poder ser el “culpable” del succés, i un mos va ser suficient per al pitjor. El menor era al·lèrgic a l’ou.

L’assumpte, per recent, està sota recerca judicial. Com a primer tràmit per a determinar l’agent causant s’han de realitzar tota una sèrie de proves i de comprovacions, entre elles la inevitable autòpsia. Una vegada determinades les causes de la defunció, i si realment es comprova un origen al·lèrgic, caldrà preguntar-se si la responsabilitat ha d’estendre’s més enllà de l’innocent “” entrepà de truita.


La família, en un primer moment, i segons han recollit diferents mitjans de comunicació, ha manifestat que els professors coneixien que el menor era al·lèrgic a l’ou. El col·legi, per part seva, també ha expressat en un comunicat que els professors sabien que el nen era al·lèrgic i que “per això a l’ell li donaven un altre menjar”, segons van explicar a Antena 3 TV.


El succés, així descrit, i si es confirmen les sospites sobre una causa al·lèrgica, sembla ser que va poder haver-se evitat si s’haguessin extremat les mesures de prevenció del risc al·lèrgic patit pel menor. La gravetat del tema permet endinsar-nos en una anàlisi jurídica, que encara que breu i probabilístic (davant la falta de dades i de major coneixement) ofereix anotacions sobre l’aspecte fonamental de la responsabilitat.

Els dubtes després del fatal desenllaç


Arribat a aquest punt cal fer-se diverses preguntes: qui ha de respondre per aquest fet i en quin grau. Sense conèixer en major profunditat l’assumpte en concret, sí que podem suposar que els professors que acompanyaven als nens coneixien la circumstància de l’al·lèrgia del menor afectat, com menys els més pròxims: els seus tutors.

El menor comptava amb 11 anys i, donada la seva edat i fase de desenvolupament, hem de suposar que coneixia mínimament la seva problemàtica i l’abast de la mateixa (informació i formació rebuda per la família i pel facultatiu mèdic que el tracta), i el seu deure de rebutjar qualsevol aliment que tingués com a ingredient l’ou.


El repartiment del menjar sembla ser que es va realitzar per part dels mateixos professors. No es coneix del relat del comunicat de premsa, però algú de la direcció escolar o del professorat (amb coneixement o no de la circumstància que afectava el menor) degué determinar que es van realitzar uns menús escolars determinats, o bé va deixar a lliure decisió de l’empresa alimentària la composició del menú. Potser, fins i tot la citada entitat desconeixia l’al·lèrgia del menor afectat.


En una primera aproximació a l’assumpte, i acceptant suposadament com a certes les anteriors premisses (que no tenen per què ajustar-se a la realitat), sembla ser que el deure de vigilar la salut del menor i garantir que els aliments que rebia estiguessin exempts d’ou, corresponia, durant l’excursió, als professors (sempre que haguessin estat informats adequadament pels pares del nen o a través de la direcció del col·legi de la situació particular del menor) i a la direcció del col·legi o al responsable d’àrea que hagués organitzat l’excursió i determinat per acció o omissió el menú escolar per a aquest dia, si no s’hagués informat el professorat dels advertiments de la família.

El que diuen els nostres Tribunals

En el nostre sistema jurídic modern, i quant a la responsabilitat civil es refereix, s’ha consagrat el principi que es respon per tot fet, qualsevol que aquest sigui, il·lícit, que causi mal a una altra persona, i que es produeixi per dolor o culpa. Tot il·lícit de l’home que causi mal a un altre, realitzat intencional o negligentment, és font d’obligació.


La conducta objecte d’enjudiciament ha de complir tota una sèrie de requisits: una acció o omissió de l’agent; que la conducta li sigui imputable per haver obrat culposamente; un mal cert, real i ja produït, avaluable econòmicament; i una relació causal adequada entre l’acció i el resultat produït. Malgrat aquests requisits, haurà de determinar-se per part del Tribunal si la conducta és previsible, atesa l’activitat normal de l’home mitjà en relació amb les circumstàncies del cas concret: és a dir si el resultat danyós pot considerar-se com a possible de produir-se.


L’evolució de la Jurisprudència del Tribunal Suprem, i l’adaptació de la norma a la realitat social, exigeix que tota persona que genera una situació de risc, a fi d’exonerar-se de responsabilitat ha de demostrar que ha procedit amb la diligència que li és exigible, ateses les circumstàncies de lloc i temps, i al risc generat.


No hi ha dubte que disposar per a tots els alumnes o per a alguns d’ells, d’entrepans de truita, quan els mateixos probablement no estaven identificats com a tals, i quan podia ser previsible que si l’alumne afectat el provava podia desencadenar-li greus conseqüències, podria ser considerat com un acte negligent.


Probablement, la confiança de l’alumne en què els professors o els responsables de l’excursió tenien “controlat” el risc de la seva al·lèrgia, va determinar una seguretat major en el menor, puix que ni tan sols va imaginar que el que se li oferia per a menjar fos un “entrepà de truita”. Les alertes enfront del component al·lèrgic no estaven posades. El deure de vigilància i de control del risc per part dels seus cuidadors, tampoc. Cap responsabilitat podria imputar-se al menor per mitjà de la concurrència de culpes: la seva edat i el grau de confiança dipositat el descarten.

La responsabilitat penal

En el present cas, i donat el resultat tan greu derivat, cal plantejar-se la possibilitat que els fets poguessin ser perseguits per la jurisdicció penal, per un delicte o una falta d’homicidi per imprudència.


La responsabilitat criminal, encara que sigui a títol de simple falta -per tractar-se d’imprudència lleu- requereix la inexcusable concurrència d’una culpa que, encara que sigui mínima, ha de ser de superior entitat i diferent qualitat que la genèricament sancionada en el Codi Civil, perquè així ho exigeix el principi de culpabilitat. La imprudència exigeix una acció o omissió voluntària, no maliciosa; una infracció del deure de cura; la creació d’un risc previsible i evitable; i un resultat danyós derivat -en adequada relació de causalitat- d’aquella descurada conducta.


De la mateixa forma, ha de concórrer un element psicològic que afecta el poder i facultat humana de previsió, i es tradueix en la possibilitat de conèixer i evitar l’esdeveniment danyós, i el normatiu representat per la infracció del deure de cura, que fins i tot pot estar present en la norma de la comuna i sabuda experiència general tàcitament admesa i guardada en l’ordinari i prudent desenvolupament de l’activitat social.


Finalment, per a diferenciar la imprudència greu (delicte) de la lleu (mancada), ha d’atendre’s al grau de poder de previsió (“poder saber”) i al grau de la infracció del deure de cura (“haver d’evitar”). Per això, per a poder pronunciar-se sobre aquest tema i graduar les penes corresponents, és imprescindible prendre en consideració les circumstàncies concurrents en cada supòsit. Aquesta és una labor que correspon, en el seu cas, als Tribunals, que hauran d’analitzar les conductes i les funcions de cadascun dels responsables de l’excursió, de l’elaboració del menjar, i en el seu cas de terceres persones, que poguessin haver induït conductes o informacions incorrectes o desafortunades.


La possibilitat d’evitar el mal estarà en funció del grau de coneixement que es tingués del risc i de la posició de garant respecte al menor. El fet de formar part de la direcció del col·legi no és títol bastant per a respondre criminalment, perquè les conductes negligents ho són respecte a determinades persones que han estat en relació amb els fets que se’ls poguessin imputar per la falta de control i vigilància de la salut de l’alumne.


El que haurà de determinar-se és si la conducta d’algun dels subjectes responsables del deure de vigilància dels alumnes és censurable des del punt de vista penal o si tot ha estat fruit d’una probable cadena de negligències. La condemna de qualsevol persona vinculada al col·legi podria determinar la declaració de la responsabilitat civil subsidiària per a aquest.

Et pot interessar:

Infografies | Fotografies | Investigacions