L’alumini és un mineral present de forma natural en el medi ambient. Per les seves particularitats, és àmpliament utilitzat per a diferents propòsits, entre els quals es troben, dins de l’àmbit alimentari, el tractament d’aigües o la fabricació de paper per embolicar aliments. En condicions normals, la migració d’aquest metall lleuger als aliments és molt petita, per aquest motiu s’utilitzi en llaunes de refrescs, utensilis de cuina o per protegir i conservar el menjar. No obstant això, al contacte amb àcids i sals en paelles o cassoles, les concentracions en aliments poden ser superiors.
Imagen: Daniel LoboUn mil·ligram per cada quilo de massa corporal a la setmana. Aquesta és la quantitat que els experts de l’EFSA (European Food Safety Authority) han establert com a “tolerable” per a la ingesta d’alumini a través de la dieta. Després d’una avaluació exhaustiva, han determinat un límit setmanal en lloc d’una ingesta diària, i adverteixen que en alguns casos aquest límit podria superar-se. Així ho demostren diversos estudis realitzats en països com Hongria, Alemanya, Suècia o Itàlia, segons els quals els adults podrien arribar a ingerir entre 0,2 i 1,5 mil·ligrams per cada quilo de massa corporal, i els nens entre 0,7 i 2,3 mil·ligrams. Els estudis que han analitzat els seus efectes adversos en la salut de les persones esmenten el sistema nerviós i el reproductor dels animals.
L’alumini té unes característiques que fan que l’àcid ho dissolgui, per la qual cosa els experts recomanen no usar cassoles o olles d’alumini per cuinar aliments a la vinagreta, a la llimona, a la taronja o a l’escabetx. En el cas de les llaunes que contenen begudes àcides aquest problema es resol amb una pel·lícula de polímer de plàstic.
Fuentes i efectes
Es recomana no usar cassoles d’alumini per cuinar a la vinagreta, a la llimona, a la taronja o a l’escabetxLa presència d’alumini en els aliments pot deure’s a diversos motius. Bé perquè és un dels seus components naturals, perquè se’ls afegeixen additius amb aquesta substància o perquè han entrat en contacte amb utensilis o envasos fets amb alumini. Un aspecte, no obstant això, que segons l’Administració de Medicaments i Aliments nord-americà (FDA, en les seves sigles angleses) no constitueix un risc important. Però estudis realitzats recentment han demostrat que, després de l’absorció, l’alumini es distribueix per tots els teixits en animals i humans i s’acumula de forma particular en alguns òrgans com els ossos/ossos.
Segons l’EFSA, pot aconseguir el cervell, la placenta i el fetus, i arribar a persistir durant molt temps en diversos òrgans i teixits abans que s’excreti en l’orina. Precisament aquest tret acumulatiu ha estat un dels motius pel qual els experts de l’EFSA han considerat més apropiat establir un límit setmanal i no diari. A pesar que consideren improbable que aquesta substància sigui carcinógena per a la salut humana, almenys en les dosis a les quals estem exposats a través de la dieta, en pacients sotmesos a diàlisis i exposats crònicament a concentracions altes d’alumini per via parenteral l’alumini ha mostrat certa neurotoxicidad.
Un estudi realitzat per experts britànics publicat en “Journal of Neurology, Neurosurgery and Psychiatry” suggeria en 2006 que l’alumini podria estar implicat en la malaltia d’Alzheimer i en algunes malalties neurodegenerativas humanes. No obstant això, l’EFSA admet de nou que aquestes hipòtesis encara són molt controvertides i conclou que l’exposició a aquest metall no constitueix un risc per desenvolupar aquesta malaltia.
Alguns buits
Els additius alimentaris són, des de fa algun temps, tema de debat entre la comunitat científica internacional, i compten amb noves normes més estrictes d’ús i nivells. I també han estat avaluats ara pel panell d’experts de l’EFSA, que admeten que encara hi ha poques dades toxicológicos específics per als additius que contenen alumini. D’aquí la necessitat de fixar, per exemple, un límit tolerable per tots ells, que acabi amb les limitacions per establir una dosi adequada.Dels estudis realitzats fins ara es desprèn que l’exposició dietètica diària d’alumini en la població en general varia, i afirmen que alguns consumidors estan “altament exposats”. Els estudis dietètics humans i els mètodes analítics realitzats fins ara determinen, segons l’EFSA, només el contingut total d’alumini en un aliment, però no dels compostos, la qual cosa dificulta concloure quins són les fonts específiques d’aquesta substància, com poden ser els additius alimentaris, les quantitats que es deriven del procés d’elaboració o de magatzematge o els utensilis que s’utilitzen per manipular-los. Una tasca pendent i laboriosa.
Com ha quedat demostrat en est i molts altres estudis, darrere d’alguns aliments poden amagar-se substàncies no desitjades, compostos tòxics que entren en l’organisme a través de la dieta i que s’acumulen en el cos. Objecte d’estudi des de fa anys, les recerques en aquest camp se centren a controlar no només la presència d’aquests contaminants en aliments sinó a determinar quins són els possibles efectes en la salut humana.
A les proteïnes, vitamines o nutrients els poden acompanyar també metalls que són essencials per a la salut, i la deficiència de la qual pot fins i tot implicar alguns problemes. No obstant això, hi ha altres elements que no compleixen amb la mateixa funció, sinó que la seva presència en els aliments pot arribar a resultar perjudicial. És el cas del plom, cadmi, mercuri i arsènic. L’exposició a aquestes substàncies a través de la dieta és, en alguns casos, gairebé inevitable.
