Salta el menú de navegació i ves al contingut

EROSKI CONSUMER, el diari del consumidor

Cercador

logotip de fundació

Canals d’EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Seguretat alimentària

Aquest text ha estat traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Antibiòtics, pinsos legals i pinsos il·legals

El desmantellament recent d’una xarxa dedicada a barrejar fraudulentament antibiòtics en els pinsos i a distribuir-los de manera il·legal, ha posat de nou sobre el tapet la necessitat d’aprofundir en les mesures de control per a prevenir eventuals problemes de salut pública. L’ús d’antibiòtics, encara que recomanable en situacions concretes, pot resultar perniciós si és indiscriminat i massiu.

La setmana passada va transcendir als mitjans de comunicació el desmantellament d’una xarxa que es dedicava a barrejar antibiòtics en els pinsos i a comercialitzar-los als ramaders. Aquesta pràctica, que incompleix la normativa vigent i suposa un atemptat contra la salut pública, ha estat detectada pels serveis d’inspecció i control, gràcies a la col·laboració que actualment s’està duent a terme entre les autoritats sanitàries, el SEPRONA (Servei de Protecció de la Naturalesa de la Guàrdia Civil) i els Mossos d’Esquadra, la policia autonòmica catalana.

La detecció de la xarxa ha estat possible, en bona part, per les inspeccions que els diferents agents de control implicats estan efectuant per sorpresa en instal·lacions ramaderes de divers nivell, així com a visites per a controlar el consum de pinsos i els seguiments dels tractaments farmacològics. Aquest sistema permet verificar la procedència dels pinsos o la seva composició i evitar, en la mesura del possible, la presència de substàncies prohibides en l’alimentació animal.

La importància de l’alimentació


La verificació de substàncies prohibides en pinsos ha anat cobrant major rellevància a mesura que el sector ramader s’ha anat convencent del paper central que juga l’alimentació en qualsevol sistema de producció animal. Al cap i a la fi, el pinso, o el menjar que es facilita als animals, representa la millor via no sols per a introduir l’aliment que precisen per a garantir el seu creixement, sinó també altres substàncies que assegurin el seu estat de salut i una productivitat òptima.

Sens dubte, l’element més important són els nutrients, els components dels aliments que asseguren, a més d’un correcte creixement, una producció adequada de llet o d’ous. Però cal no oblidar altres substàncies d’interès entre les quals s’inclouen des de complements imprescindibles (complements nutricionals com a substàncies amb acció vitamínica, minerals, etc.), fins a fàrmacs.

D’entre els diferents fàrmacs emprats, cal destacar les substàncies amb acció hormonal i els antibiòtics. En els dos casos es va començar el seu ús a partir de necessitats terapèutiques associades al tractament de problemes a diferents nivells, especialment en el tub digestiu, en els pulmons (pneumònies) i infeccions en el sistema nerviós (meningitis i encefalitis).

No obstant això, i a més d’aquest tractament específic i imprescindible quan es presenta una infecció que pot comprometre la vida de l’animal, es va apreciar, per l’ús generalitzat, que en animals sans es facilitava el creixement i es millorava el seu aspecte en termes de producció. La conclusió va ser senzilla: el mercat ofereix productes amb un preu contingut que permeten un increment significatiu de la producció, la qual cosa en principi representa un valor afegit.

Aquesta apreciació va facilitar a partir d’un moment donat una ocupació generalitzada i mundialment acceptat de fàrmacs. No obstant això, les implicacions sobre la selecció de microorganismes patògens i possibles conseqüències mediambientals, han portat finalment a un control d’aquestes substàncies. La recomanació actualment imperant assenyala que l’ús d’antibiòtics ha de ser controlat i que només cal aplicar-ho en aquelles situacions en les quals sigui realment necessari.

Antibiòtics en aliments

L’addició d’antibiòtics en els aliments destinats a producció animal és eficaç perquè s’aconsegueix una acció contra microorganismes en general. A més, com una vegada absorbits es distribueixen per via sanguínia per la totalitat de l’organisme, s’aconsegueix l’efecte protector en qualsevol òrgan, la qual cosa permet que l’energia i els nutrients ingerits puguin dedicar-se a la producció i no a altres esforços energètics com la defensa en contra de malalties.

Des d’aquest punt de vista, podria considerar-se l’ús d’antibiòtics com una tècnica acceptable, ja que a baix cost s’aconsegueix que els animals no emmalalteixin, amb els consegüents beneficis per al benestar animal, s’obté una millor producció i, si s’apliquen correctament, no deixen residus en la carn.

No obstant això, les evidències científiques que s’han vingut publicant en els últims 10 a 15 anys revelen que l’ús massiu d’antibiòtics acaba provocant una selecció de microorganismes amb capacitat per a resistir l’acció antimicrobiana d’aquestes substàncies. Per tant, no es tracta d’un problema exclusiu de residus, sinó d’interaccions entre les substàncies farmacològiques, el medi ambient, els animals i les persones, la qual cosa complica enormement la seva solució.

Es dóna en aquest cas una paradoxa que fins ara no es produïa. Des de l’època de Louis Pasteur (1822-1895), pare de la microbiologia moderna, es coneix que les malalties infeccioses tenen una causa i que la malaltia és reproduïble si es donen les condicions perquè el microorganisme patogen que la provoca es reprodueixi. Aquest criteri s’ha ampliat als productes químics tòxics, però no per multiplicació en aquestes substàncies, sinó per acumulació.

En el cas de l’ocupació massiva d’antibiòtics, si bé el problema últim es relaciona amb un agent infecciós, l’origen no està en ell mateix, sinó en una sèrie de substàncies que en ser emprades de manera indiscriminada permeten seleccionar aquells ceps que han tingut la capacitat per a resistir la presència de l’antimicrobià. En aquest cas, si el bacteri és patogen, ens trobem que iniciaria una infecció en una persona. En ser tractada aquesta amb un antibiòtic d’ampli espectre, al microorganisme se li estimula en la seva capacitat de multiplicació, amb el que no se soluciona el problema, sinó que s’agreuja. En conseqüència, el problema no es relaciona només amb l’antibiòtic o el microorganisme sinó amb l’associació de tots dos.

Si el tractament és l’adequat, és a dir, si l’antibiòtic triat és l’apropiat, la infecció es controla i desapareix el problema. Per tant, quanta major sigui la quantitat d’antibiòtics emprats, i sobretot, major sigui la varietat, més probabilitats haurà de que es creuen el que denominem ceps multiresistentes, la qual cosa significa que els microorganismes resultants posseeixen una capacitat per a suportar i fins i tot créixer ràpidament en presència d’una gran varietat d’antibiòtics podent desembocar en infeccions extraordinàriament severes, sense tractament possible.

Per a evitar que sorgeixin fenòmens de resistència es fa fonamental reduir al màxim l’ús d’antibiòtics, a fi de limitar la probabilitat de trobar-nos un d’aquests microorganismes multiresistentes, així com l’elecció de l’antimicrobià més adequat. En aquest últim cas seria necessari analitzar mostres de l’animal o la persona per a procedir a realitzar un antibiograma, és a dir, una anàlisi de laboratori que ens doni com a resultat al fet que antibiòtic és sensible el microorganisme responsable de la infecció.

L’acumulació d’evidències científiques en aquest sentit ha provocat que des de la Unió Europea es venja recomanant, des de finals de la dècada anterior, l’eliminació de totes aquelles substàncies afegides que, de manera artificial, indueixin a un augment de pes o de la quantitat de llet o ous produïts. A més, es marca com a objectiu el d’eliminar tots aquests productes per a evitar problemes de bioacumulació o de resistències microbianes.

COM I QUAN HAN D’USAR-SE ELS ANTIBIÒTICS

Les autoritats sanitàries europees van reaccionar a l’ús indiscriminat d’antibiòtics amb una directiva que va ser transposada a Espanya en el Reial decret 1749/1998. Segons consta en aquest, als antibiòtics se’ls considera substàncies autoritzades per al tractament de malalties animals, per la qual cosa s’assenyalen LMR (límits màxims de residus) en els productes derivats de la producció els quals no han de ser superats en cap cas. Així mateix, es prohibeixen en els pinsos normals i de forma generalitzada, tret que existeixi una prescripció veterinària.

La prescripció ha de ser realitzada seguint criteris clínics i ha de contemplar paràmetres fonamentals com la indicació pertinent de la prescripció, dosi a aplicar, durada del tractament i període de supressió. Com a tal s’entén el temps necessari perquè l’organisme de l’animal pugui depurar, per si mateix, la molècula que s’administra.

Tècnicament, l’administració d’antibiòtics en pinsos es considera essencial en granges amb cria d’animals en règim intensiu. En essència, perquè davant una infecció, els microorganismes responsables salten d’un animal a un altre, fins a afectar la totalitat de la granja. En conseqüència, cal tractar-los a tots, un aspecte en absolut irrellevant si enfronti tenim fins a mig milió d’animals com pot succeir en moltes granges de gallines ponedores.

Quan el nombre d’animals és molt elevat, es fa necessari administrar el medicament amb el pinso o amb l’aigua de beguda. En aquests casos parlem de medicaments i no de complements alimentosos. Una vegada que l’animal ha estat tractat, cal contemplar el temps d’espera necessari abans que torni a la producció.

Actualment el tractament es produeix davant l’aparició d’un problema patològic o quan es realitza una transició, és a dir, qualsevol canvi que suposi un estrès en els animals, i per tant, una disminució dels seus defenses. Aquesta transició es dóna, per exemple, quan els animals joves es traslladen de les granges on han nascut, a les d’engreixament o producció. En aquests casos el tractament es realitza per a prevenir possible malalties. Transcorreguda aquesta etapa s’elimina l’antibiòtic i l’animal segueix el seu procés productiu d’una forma normal.La millor via d’administració, per a la majoria dels casos, és l’oral, bé a través dels pinsos o bé a través de l’aigua de beguda en les dosis adequades. La injecció no està recomanada per l’excés de manipulació, els problemes d’estrès que es causa als animals i l’excessiu cost.

La importància d’aquests fàrmacs en el sector veterinari és elevada. Els antibiòtics suposen el 44% del mercat del sector farmacològic en el qual s’enquadren. Al costat dels additius (41%) i als productes biològics (15%) constitueixen els tres sectors principals de producció en el mercat mundial de Sanitat Animal i Nutrició.

França, Alemanya, Gran Bretanya, Espanya i Itàlia figuren entre els deu mercats líders del món en aquest sector. Per espècies, el sector boví consumeix el 32% del mercat europeu de Sanitat Animal i Nutricional, el sector porcí el 22%, l’avicultura el 15%, i els sectors oví i caprí el 6%.

Bibliografía

  • Ahl, A.S.; Buntain, B. 1997. Risk and the food safety chain: animal health, public health and the environment. Rev. Sci. Tech. 16:322-330.
  • Anònim. Reial decret 157/1995 sobre pinsos medicamentosos: condicions de preparació, posada en el mercat i utilització.
  • Anònim. Reial decret 2599/1998, del 4 d'octubre, relatiu a la regulació d'additius en alimentació animal.
  • Baquero F, Baquero-Artigao G, Canton R, Garcia-Rei C. 2002. Antibiotic consumption and resistance selection in Streptococcus pneumoniae. J. Antimicrob. Chemother. 50. Supl C:27-38.
  • Cancho Gran, B.; García Falcón, M. S.; Simal Gándara, J. 2000. L'ús dels antibiòtics en l'alimentació animal: Perspectiva actual. Cent. Tecnol. Alim. 3.39-47.
  • Calamarsa, J.J.; Aguilar, L.; Casal, J.; Garcia-Rei, C.; Dal-Re, R.; Baquero, F. 2000. Streptococcus pneumoniae resistance to erythromycin and penicillin in relation to macrolide and beta-lactam consumption in Spain (1979-1997). J. Antimicrob. Chemother. 46:767-73.
  • Knarreborg, A.; Simon, M.A.; Engberg, R.M.; Jensen, B.B.; Tannock, G.W. 2002. Effects of dietary fat source and subtherapeutic levels of antibiotic on the bacterial community in the ileum of broiler chickens at various ages. Appl. Environ. Microbiol. 68:5918-5924.
  • Mammina, C.; Cannova, L.; Massa, S.; Goffredo, E.; Nastasi, A. 2002. Drug resistances in salmonel·la isolates from animal foods, italy 1998-2000. Epidemiol. Infect. 129:155-161.
  • Soriano, F.; Rodriguez-Cerrato, V. 2002. Pharmacodynamic and kinetic basis for the selection of pneumococcal resistance in the upper respiratory tract. J. Antimicrob. Chemother. 50. Supl C:51-58.

Et pot interessar:

Infografies | Fotografies | Investigacions