L’aqüicultura constitueix un dels sectors que major progressió està experimentant en els últims anys, en els quals manté un més que notable creixement del 10% anual. Ningú dubte, a més, que el ritme es mantindrà i que el nombre d’espècies criades en captivitat també anirà en augment. A aquesta expansió no són alienes les empreses espanyoles. El Grup Empresarial Isidro de la Calç és testimoniatge d’això.
Un de cada quatre peixos, crustacis o mol·luscos que es consumeixen avui en el planeta ha estat criat en captivitat. I la proporció va en augment: en els pròxims anys s’espera un increment del 10% anual, fins que la meitat del consum d’espècies marines es cobreixi amb l’aqüicultura. El Grup Empresarial Isidro de la Calç (GEIC), amb seu a la Corunya, és un dels principals productors a Espanya, especialment de truita. També són pioners en rèmol i besuc. El seu director d’aqüicultura, Antonio Pizarro, assegura que «el consumidor mitjà és incapaç de distingir la diferència entre un peix conreat i un altre salvatge». I quant a la qualitat, tampoc té dubtes: «El peix conreat té bastant més qualitat que el salvatge».
Hi ha moltes. A Europa són sobretot salmó, truita, orada, llobarro, sard, rèmol, anguila, besuc, bacallà… Espècies d’alt valor. Per a països en desenvolupament es conrea molt carpa i tilapia.
En musclos som una potència a Europa, produïm 250.000 tones a l’any. I en peixos, perquè en truita produïm 30.000 tones. També destaquen l’orada i el llobarro. En rèmol som els majors productors del món, amb 4.000 tones anuals. El 80% de la producció es concentra a Galícia; la resta al País Basc.
«L’aqüicultura és la indústria de producció de proteïna que més ràpid creix en el món»És sens dubte la indústria de producció de proteïnes que més creix, molt més que la ramaderia. En els últims anys es vénen capturant uns 100 milions de tones de peix a tot el món; l’aqüicultura produeix uns 25 milions de tones, i creix a raó d’un 10% anual. L’enlairament va començar sobretot amb el salmó a Noruega, fa tres dècades. Però no és una mica d’ara, l’aqüicultura es practicava a la Xina i a Egipte fa milers d’anys.
Es triga entre 10 i 15 anys. Cal treure els reproductors del mitjà, aconseguir que s’adaptin a viure en captivitat i passar les fases de reproducció, larvària, de pre-engreixament, engreixament i finalment la comercialització. I tenint en compte que només hi ha una posada per any… Les espècies marines són les més complicades, perquè les larves són molt petites en néixer, i la fase larvària és la més difícil: cal filtrar i esterilitzar l’aigua, mantenir el cultiu en condicions asèptiques, cuidar la temperatura. En una espècie nova cal anar aprenent les condicions idònies des de zero. Cal intentar reproduir les condicions de vida en la mar, i moltes vegades no es coneixen.
Sobretot aquí a Espanya la creença és que el peix conreat és de qualitat inferior. Però és una percepció falsa. S’ha demostrat en tastos cecs, en què no es coneix la procedència del peix, que el consumidor mitjà no distingeix l’un de l’altre. A l’hora de menjar-ho, estàs influenciat perquè l’origen apareix en l’etiqueta en el punt de venda, però fins i tot els tastadors especialitzats moltes vegades no distingeixen el de piscifactoria del salvatge.
El que podem garantir és que el peix conreat té bastant més qualitat que el salvatge. La frescor està garantida: nosaltres sabem quant triga a arribar el peix al consumidor, per descomptat moltes menys hores que el salvatge. I la qualitat és estable tot l’any, mentre que la del salvatge fluctua. El peix conreat a més té més àcids grassos, i de més qualitat.
«Nosaltres podem donar una garantia de seguretat, en canvi del que es pesca, sap Déu»La seguretat alimentària és molt major en els peixos de piscifactoria. Un peix salvatge no saps el que ha menjat. Un peix de la mar del Nord, per exemple, amb el contaminat que està, perquè fixi’s el que pot estar menjant. Nosaltres sí que sabem el que mengen els nostres. No mengen cap material d’origen animal terrestre; tota l’alimentació és a base de farines i olis de peix.
No, però exigim un control analític dels pinsos, i certificats. Són pinsos lliures de transgènics i amb els nivells de dioxines i compostos organoclorats degudament controlats. Tampoc hi ha possibilitat que tinguin paràsits, com l’anisakis, per exemple, simplement perquè no els mengen. I la traçabilitat és total. Nosaltres podem donar una garantia de seguretat. En canvi, del que es pesca sap Déu…
Els estudis analitzen sobretot les qualitats organolèptiques, la qual cosa pot distingir el consumidor.
No sé… Els nostres estoc procedeixen de peixos salvatges, i a més renovem constantment als reproductors per a evitar la consanguinitat entre altres raons perquè redueix la fertilitat. D’aquesta manera es garanteix també la variabilitat genètica. No sé si aquesta qüestió té molt sentit.
No, marquem els reproductors amb un xip en l’aleta. Els fills van per lots.
Sí, per descomptat.
El Grup Empresarial Isidro de la Calç té més de 22 anys d’experiència en el cultiu de la truita arcoiris (Oncorhyhncus mykiss). Avui és un dels majors productors de truita d’Espanya, amb vuit piscifactories dedicades a aquest peix distribuïdes per Galícia i Astúries que produeixen més de 3.000 tones a l’any. El GEIC també és una de les 28 empreses de tot el món productores de rèmol, amb 180 tones enguany, i és pionera en el món en producció industrial de besuc.
Aviat esperen poder dir el mateix de l’abadejo, que ningú ha aconseguit criar encara. Ara tenen una primera generació d’uns 15.000 alevins en la granja d’engreixament, i una segona que serà transferida a l’agost. Quan tinguin uns 10 o 12 g passaran a la mar en granges d’engreixament, gàbies de 16 a 25 metres de diàmetre, situades en les ries. El vessament del Prestige, per cert, no els ha afectat «de cap manera», diu Antonio Pizarro.
El GEIC conrea espècies noves gràcies al seu departament d’I+D. Una de les empreses del grup, Lusità-Hispana d’Aqüicultura, ha estat recentment guardonada amb el «Premi Galícia a la Innovació Empresarial 2003» pels sis anys de recerca en la diversificació d’espècies per al cultiu marí: específicament el besuc, l’abadejo i el nero.
