La producció d’arròs s’enfronta des de fa anys a un dels reptes més importants en seguretat alimentària: alimentar pràcticament a la meitat del món. Ara es troba sota pressió per la pujada dels preus i la cada vegada més alta demanda. Una de les principals vies de fuita és la recerca, que ha d’ajudar a millorar les varietats ja existents i a crear noves més resistents. L’objectiu que fixa l’Institut de Recerca Internacional de l’Arròs (IRRI, en les seves sigles angleses) és assegurar l’accés a aquest aliment en els pròxims 20 anys.
Imatge: Davide Guglielmo
“No es tracta de fer ciència-ficció, ni tampoc estem parlant d’arròs transgènic”. Així de clar és Achim Dobermann, director general de l’IRRI, que admet que han d’adoptar-se mesures si no es vol acabar amb aquest cultiu, que sofreix les conseqüències del canvi climàtic i de modificacions també en les malalties per patògens. En la majoria dels països productors d’arròs (la Xina, l’Índia, Indonèsia, Bangladesh, Vietnam, Tailàndia, Birmània i el Japó), les varietats que es conreen, en alguns casos les mateixes que utilitzaven fa ja 20 anys, estan començant a perdre potencial en els camps. D’aquí la necessitat que apunten des de l’IRRI de desenvolupar noves tècniques al servei d’aquest aliment.
La qualitat preval a la quantitat
Millorar els cultius de l’arròs passa, segons els experts, per millorar més la qualitat que la quantitat de producció
El principal focus d’atenció ha de ser, a més de reduir la pobresa dels agricultors i la seva dependència a l’arròs, continuar investigant per a millorar la seva “salut nutricional”, “biofortaleciéndolo” amb betacaroteno, ferro i zinc en els cultius, substàncies queen els aliments aporten un plus de benefici en la salut de les persones. L’arròs daurat és un clar exemple dels efectes positius de la ciència en aquest cultiu, una varietat destinada a pal·liar el dèficit de vitamina A gràcies a l’enginyeria genètica, que biosintetiza els precursors de betacaroteno.
Encara en fase de proves, es preveu que en uns tres anys pugui destinar-se al consum humà. Enriquir amb ferro també implica tenir a l’abast de la mà la capacitat per a combinar varietats transgèniques amb mètodes convencionals de producció.
Un altre dels punts primordials de millora d’aquest cultiu és assegurar l’accés a la informació genètica de l’arròs per a tots els implicats, fins i tot en fases com la recol·lecció. El secret que mesures com aquestes acabin amb la pèrdua de rendiment dels cultius està a modificar la manera de produir arròs. Segons experts de la Cornell University, als EUA, es tracta de millorar la genètica de l’arròs a través, per exemple, de fortificar l’arrel de les plantes, la qual cosa permetria augmentar la resistència davant problemes com a sequeres o l’aparició de plagues. En línies generals, seria donar sortida a les possibilitats de la biotecnologia en aquest camp, com produir una varietat que permetés obtenir nitrogen directament de l’atmosfera i reduir així l’ús de fertilitzants.
Revolució agronòmica
Actualment és difícil precisar amb exactitud el nombre de varietats d’arròs existents. Segons Dobermann, hi ha registrats uns 110.000 tipus d’arròs en el banc genètic de l’IRRI (no tots comestibles) i podria haver-hi altres 1.000, que no s’estarien registrats. A Filipines, per exemple, es presenten entre 15 i 20 noves varietats cada any. I conservar-les resulta imprescindible. Per aquest motiu, al febrer de 2008 l’IRRI va dipositar més de 70.000 mostres de varietats tradicionals i modernes d’arròs en la volta de la fi del món , situada en l’arxipèlag noruec de Svalbard, en l’oceà Glacial Àrtic, i que pretén donar recer al banc de llavors més gran del planeta.Des de l’IRRI s’està potenciant un nou sistema de producció, el denominat sistema d’intensificació de l’arròs (SRI), que no per simple és menys beneficiós. Originari de Madagascar, requereix menys aigua, usa abonament natural i acarona de manera especial el sòl i els nutrients. Des d’aquesta agència, que en els anys seixanta va ser una de les impulsores de la gran revolució del camp, aposten per la creació de llavors híbrides d’arròs, és a dir, per creuar varietats per a produir una amb major capacitat de producció (de fins a un 20%) i més ràpida.
Imatge: mykaul
L’arròs és una de les clares promeses en la lluita contra la crisi alimentària. Segons les previsions de l’Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació (FAO), la producció d’aquest cultiu en alguns dels seus principals productors (Àsia, Àfrica i Amèrica Llatina) podria arribar durant aquest any a xifres mai fins ara aconseguides. Les hectàrees destinades a aquest aliment podrien situar-se així en 666 milions de tones, la qual cosa es tradueix en un augment d’un 2,3%.
Tot això malgrat capítols com el protagonitzat a Myanmar, fins fa poc un dels majors productors d’arròs del sud-est asiàtic que el mes de maig passat veia com el tifó tropical Nargis trencava la seva privilegiada condició després de devastar dos terços dels cultius d’arròs.
Malgrat perdre un dels més importants “magatzems” d’arròs de tot el món, la FAO preveu que la producció a Àsia superi les 600 tones, especialment a la Xina, Filipines i Vietnam, així com en zones africanes com Ghana, Guinea i Mali. No són igual d’encoratjadores les previsions per a països com Austràlia, els EUA o Europa. Considerat un dels cultius més antics del món, la producció pot arribar a les 500 milions de tones, encara que està per darrere del blat.
