Fa uns dies, l’Agència d’Inspecció Alimentària de Canadà va retirar del mercat una sèrie de productes després de detectar un error en l’etiquetatge. Eren llavors d’albercoc que es comercialitzaven senceres i en forma de farina. En principi aquesta notícia no sembla tenir gens de particular i, de fet, va passar desapercebuda. No és d’estranyar. Diàriament s’aparten de la venda centenars de productes a tot el món per raons similars. No obstant això, aquest cas mereix especial atenció. I per diversos motius. Vegem-ho.
En els albercocs, la llavor es troba tancada a l’interior de l’os/os, així que normalment no podem veure-la. Si es donen les condicions idònies perquè germini, l’os/os se separa en dues meitats i llavors la llavor sí és fàcilment visible i accessible. En aquest cas podrem apreciar que s’assembla molt a una ametlla de grandària petita i, més en concret, a una ametlla amarga, ja que ambdues comparteixen aquest sabor. Això no és casualitat. Es deu al fet que contenen una substància anomenada amigdalina.
Quan masteguem o trituramos una ametlla amarga o una llavor d’albercoc, aconseguim posar en contacte l’amigdalina amb un enzim denominat emulsina que la trenca en tres molècules més petites: una d’elles és un sucre (D-glucosa); l’altra, benzaldehído, que aporta aquest sabor amarg; i el tercer compost és àcid cianhídrico, també conegut com a cianur d’hidrogen, molt popular a causa de la seva elevada toxicitat.
Moltes persones saben que aquesta substància s’associa a les ametlles amargues i que, per això, no és recomanable consumir-les. Però no és tan conegut que l’amigdalina també està present en altres llavors, com la de poma o la de pera, encara que és en la d’albercoc on es troba en altes concentracions, la qual cosa fa que el seu consum sigui potencialment perillós per a la salut. Probablement aquesta sigui la raó per la qual aquesta fruita es coneix en algunes zones amb el nom de “matachicos”.
Cal aclarir que el consum d’albercocs és segur i saludable. Són les llavors les que plantegen problemes de toxicitat. De fet, la seva ingesta ha provocat nombrosos casos d’intoxicació a tot el món, motiu pel qual està prohibida la seva venda en llocs com Austràlia o Nova Zelanda. A Europa el risc associat al contingut de cianur en aquestes llavors no estava categoritzat fins a fa pocs anys. En 2016 l’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària (EFSA) va publicar un informe en el qual es detallaven diversos aspectes sobre aquest tema.
D’aquesta manera vam poder conèixer que el contingut de cianur en les llavors d’albercoc varia molt entre les quals són dolços (on és baix) i les que són amargues (on és molt més alt), de manera que la concentració mitjana és de 3,8 g/kg. Conèixer aquesta dada és fonamental, ja que els efectes tòxics depenen en gran mesura de la dosi. Així, una persona adulta pot sofrir una intoxicació aguda amb tan sol consumir tres llavors petites o menys de la meitat d’una gran, mentre que per a un nen seria suficient una sola llavor de petita grandària.
Els símptomes que es manifesten en aquests casos són variats: nàusees, maldecaps, musculars i articulessis, febre, insomni, nerviosisme o letargia. A més, si la quantitat de llavors ingerida és excessiva (entorn de 100 unitats en el cas d’una persona adulta) pot arribar a provocar la mort.
Malgrat totes aquestes dades, potser sorprengui saber que a Europa i en altres països com Canadà la venda d’aquestes llavors està permesa. Això sí, per evitar els riscos esmentats, la legislació estableix uns límits màxims que, en el cas d’Europa, es troba en 20 mg de cianur per cada quilo de llavor (recordem que la concentració mitjana és de 3.800 mg/kg). És a dir, solament es permet la venda de llavors amb baixa concentració de cianur, que tradicionalment s’han emprat per fer productes com el persipán, una massa elaborada a partir de sucre i farina de llavor d’albercoc que s’empra de vegades en rebosteria com a succedani del massapà a causa que és més barat.
En qualsevol cas, l’ús d’aquestes llavors en la cuina és pràcticament anecdòtic, per la qual cosa crida l’atenció que en els últims anys la seva venda hagi augmentat de forma significativa. Això s’explica perquè es comercialitzen com a suposat remei contra el càncer, a causa del seu contingut en amigdalina.
No guareixen el càncer
L’amigdalina es coneix en l’entorn mèdic com laetrilo. Aquesta substància es va emprar fa anys com a possible tractament contra el càncer, però, donats els seus efectes adversos i, sobretot, la seva falta d’eficàcia, no va ser aprovada per a aquesta fi per organismes com l’Administració d’Aliments i Medicaments dels Estats Units (FDA). No obstant això, la seva fama com a suposat agent terapèutic encara perdura en l’actualitat i és aprofitada per algunes empreses que comercialitzen aquesta substància sota diferents noms (amigdalina, laetrilo, vitamina B17) i amb diferents formats (llavors d’albercoc, càpsules, gotes, etc.).
Moltes de les companyies que venen llavors d’albercoc amb aquestes finalitats publiciten el seu alt contingut en amigdalina, així que és de suposar que no respecten els límits màxims establerts per la legislació per a aquest producte. En molts casos arriben a recomanar un consum d’entre 10 i 60 llavors al dia, amb el risc que això suposa per a la salut (recordem que la dosi letal per a una persona adulta es troba entorn de les 100 llavors). En el cas que obre aquest article s’aconsellava la ingesta diària de 10 llavors, amb l’especificació de no prendre més de tres per hora, però aquesta dosi és suficient per provocar una intoxicació aguda. Així doncs, est va ser el motiu que va portar a les autoritats sanitàries canadenques a retirar aquest producte del mercat.
En definitiva, ens trobem una vegada més amb un suposat remei contra el càncer que se sumeixi a una llarga llista en la qual abunden els aliments: gingebre, llimona, bròcoli, guanábana, cúrcuma, te verd… En principi, la majoria d’aquests productes són innocus, però no hi ha evidències que tinguin efectivitat alguna contra el càncer.
Dipositar massa fe en la utilitat d’aquests remeis pot portar a la idea d’abandonar tractaments mèdics que sí tenen fonament i efectivitat. En el cas concret del que parlem, ens trobem davant alguna cosa molt més greu, ja que les llavors d’albercoc, a més de no ser efectives, poden suposar un seriós risc per a la salut a causa del seu contingut en cianur. Per això, en aquestes situacions, més que en cap altra, convé acudir a fonts d’informació rigoroses i tenir present que, si alguna cosa sembla massa extraordinari com per ser veritat, probablement no ho sigui.
