Aquest text ha estat traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.
Carlos Fernández Ànec, investigador de l’Institut Español d’Oceanografia (IEO)
Estudiem com criar anxova en captivitat amb la mateixa qualitat que l'espècie salvatge
- Autor: Per MAITE PELAYO
- Data de publicació: Dijous, 19deNovembrede2009
Imatge: CONSUMER EROSKI Carlos Fernández Ànec és doctor en Biologia i desenvolupa el seu treball de recerca en l’Institut Español d’Oceanografia (IEO), a Santander. La seva dilatada experiència en el camp de l’aqüicultura marina va començar amb la cria de nécora, percebe i sèpia, per després iniciar estudis sobre millora i selecció genètica de turbot, desenvolupament integral de besuc, així com el disseny de sistemes en instal·lacions per al cultiu de les esmentades espècies. Ara Fernández Ànec és l’investigador principal del projecte que aborda l’estudi de viabilitat de la cria d’anxova en captivitat, una espècie la pesca de la qual està prohibida en el Cantàbric a causa de la seva escassetat.
Per què no s’havia realitzat cria en captivitat de l’anxova fins a aquest moment?
Per falta de necessitat, potser. Per això ens trobem encara amb un tipus de cultiu en fase d’inici, amb molt treball per davant. L’anxova, com altres espècies, té necessitats particulars tant des del punt de vista nutricional com a ambiental, entre moltes altres. Encara és aviat per respondre amb més exactitud.
Quins són les característiques específiques del penso que s’elabora en l’IEO para la seva alimentació?
L’anxova en captivitat s’alimenta d’un penso que s’adapta als resultats determinats per les anàlisis bioquímiques, tant dels exemplars com del propi pinso. Així s’estableix una proporció adequada d’àcids grassos, proteïna i vitamines.
De moment, les anxoves es capturen vives i es mantenen en captivitat, serà possible completar, a curt termini, el seu cicle biològic en aquestes condicions?
Aquest és l’objectiu del projecte: estudiar la viabilitat de criar anxova en captivitat sense alterar la qualitat nutricional de l’espècie salvatge.
Quins són les principals dificultats previstes que hauran de solucionar-se?
A més de la posada en captivitat perquè sigui manejable des del punt de vista industrial, constitueixen també un repte altres aspectes com la cria larvaria, l’alevinaje i un engreixi que aportin la qualitat precisa.
Respecte a la caracterització genètica de l’anxova, com influirà el seu coneixement en la conservació de l’espècie?
Seran les seves característiques organolépticas (sabor, grasses, textura…) similars a les dels exemplars salvatges?
És un altre dels objectius prioritaris de l’estudi. Si la qualitat no és l’adequada, no s’haurà d’arriscar un mercat que sí gaudeix d’aquests beneficis fins que no es compleixi amb aquesta finalitat.
L’avantatge afegit d’aquestes anxoves és que estan exemptes de paràsits com anisakis, quines mesures es prenen per garantir aquesta condició? Hauria de tenir el peix procedent d’aqüicultura una etiqueta que indiqui que està “lliure de paràsits”?
En aquest cas, el tipus d’alimentació impedeix que hi hagi paràsits. La possibilitat de comptar amb una etiqueta és un tema que incumbeix a l’Administració i a les organitzacions de productors.
És viable una futura repoblació del Cantàbric amb anxoves criades en captivitat? Podria tenir aquest fet conseqüències negatives?
Davant la recent dada de l’augment de biomassa d’exemplars joves d’anxoves en el Cantàbric, seria aquest sistema competitiu al mercat, en l’hipotètic cas que una recuperació de l’anxova eliminés les restriccions actuals en la seva pesca?
En cap cas. A més, es planteja des del principi com a subministrament complementari davant eventuals declivis en les captures.
En un oceà cada vegada més sobreexplotado, és l’aqüicultura el futur dels recursos marins per a alimentació?
FER FRONT A l'ESCASSETAT
La necessitat de trobar noves espècies marines cultivables és indiscutible. L’escassetat de recursos pesquers naturals, així com la demanda de peix, són cada vegada majors i fan imprescindible la recerca en aquest camp. Algunes de les espècies comercialitzades a Espanya ja procedeixen d’aquest tipus de producció. El turbot o el llobarro són dos peixos molt benvolguts l’elevat consum dels quals es manté gràcies a l’aqüicultura. Uns altres com l’anxova del Cantàbric, la pesca del qual està prohibida per decisió comunitària a causa de la seva escassetat des de 2005, són ara objecte d’estudi.
La iniciativa parteix amb un avantatge: el centre que l’Institut Español d’Oceanografia (IEO) té a Santander explica ja amb exemplars d’aquesta espècie, capturats en el mar, que viuen en captivitat i s’alimenten d’un pinso elaborat per l’Institut. Aquests exemplars es mantenen amb motiu del projecte nacional que l’IEO, l’Institut Basc de Recerca Marina (AZTI), l’Aquari de Sant Sebastià i la Universitat d’Oviedo duen a terme per caracteritzar genèticament aquesta espècie.
El projecte, que compta amb la col·laboració de la Conselleria de Ramaderia, Pesca i Desenvolupament Rural del Govern de Cantàbria, s’emprèn ara i es desenvoluparà durant tres anys sota l’adreça de Carlos Fernández Ànec. L’objectiu és estudiar la viabilitat de criar anxova en captivitat sense alterar la qualitat organoléptica i nutricional de l’espècie salvatge. L’estudi inclou una minuciosa analítica de la composició bioquímica d’aquest peix en estat salvatge per aconseguir els mateixos paràmetres en els exemplars de cultiu.
Aquesta anxova proveiria a la indústria conservera, per assegurar el seu subministrament, i s’empraria com a esquer de pesca. Fins i tot podria servir en un futur no gaire llunyà, sempre que es garanteixi la seva variabilitat genètica, per repoblar la pesquera del Cantàbric. L’anxova, aladroc o bocarte (“Engraulis encrasicholus”) és, amb la sardina i el chicharro (sorell), un dels tres peixos blaus més consumits a Espanya. A més de fresca, aquesta espècie proveeix a bona part de la indústria conservera.
La del Cantàbric és una anxova molt apreciada per la seva riquesa nutricional i la seva textura i sabor característics. El seu subministrament s’ha vist amenaçat per una alarmant escassetat, a conseqüència d’una perllongada sobreexplotació en aquesta zona, que va obligar a prohibir la seva pesca fa quatre anys. Ara, i encara que les últimes dades apunten una recuperació de la biomassa d’exemplars joves, fins a un 33% major que quan es va tancar la pesquera en 2005, només una futura explotació racional i una producció complementària, com la qual s’intenta aconseguir des de l’IEO, poden garantir l’estabilitat de l’espècie.
